A vegades artistes, sempre guerrilleres

Fa pocs dies vam conèixer la notícia de l’aturada temporal de Manel, grup pop-folk català per excel·lència. Sovint, pensant amb Manel, em sorprenc a mi mateix taral·lejant Teresa Rampell, un dels himnes més icònics de la banda, una peça capaç de fer tremolar el públic que just sentir els primers acords bota de les cadires per cantar a ple pulmó el nom d’aquesta dona. Botant o taral·lejant he pensat més d’un pic en qui deu ser na Teresa, a més d’una tia que camina decidida entre billars. I tot seguit em venen molts més noms, i n’Antònia Font? Qui deu ser na Fernanda a qui estima en Lluís Cabot “los días de invierno”? Na Maria d’Anegats deu ser la mateixa Maria de qui parla Tomeu Penya? I na Catalina que descriu Ossifar? Què en sabem de na Pilar que fa returar al cantat d’Ocults? O de na Margalida de Roig?

A tantes preguntes, les Guerrilla Girls com a resposta. Aquestes dones amb cara de simi foren un col·lectiu reivindicatiu, avui en dia vigent el grup i la lluita, que el 1985 va instal·lar-se davant del MoMa amb màscares de moneia i pseudònims de pintores històriques. La seva reivindicació era clara, «Han d’anar les dones despullades per entrar dins els museus?» Amb aquest lema evidenciaven el paper de la dona a les exposicions i la discriminació que patien tantes artistes i comissàries. A partir d’aquesta primera posada en escena, la van seguir múltiples manifestacions i protestes per posar en evidència el món de l’art i com aquest era, i és, extremament androcèntric.

Explicaven que menys d’un 5% dels artistes que exposaven eren dones, però el 85% dels retrats nus eren femenins. En tot vostès, l’efecte musa.

Tenim retrats des de totes les perspectives i de cada centímetre de dermis de moltes dones, però no en sabem res de les seves vivències o inquietuds. Som molt vàlides per canalitzar la inspiració, però no tant com per executar-la nosaltres mateixes, què irònic. Molts també pensaran, quin homenatge! O, quin poder aquest de ser font d’inspiració! Curiosament, no els inspiren els nostres discursos, o les nostres vivències, sinó la sexualització i la infantilització dels nostres cossos.

El mateix que denunciaven les Guerilla Girls, passa al món de la música i per desgràcia a totes les Set Arts. Els museus van plens de rostres i cossos femenins així com els escenaris plens de lletres que parlen de muses, però les programacions, les sales i les pantalles continuen sent extremadament testosteròniques. Per això cal dicotomitzar la reivindicació, per una banda, volem ser font de creació i tenir espais i institucions que reconeguin la nostra feina. Així com que els nostres cossos deixin de ser objectivats i sexualitats. Mentre no ens vulguin d’artistes seguirem sent guerrilleres.

Suscríbete para seguir leyendo