Antoni Serra, un escriptor de combat

DUES O TRES COSES ESSENCIALS ENS AGERMANAVEN.

Dia onze de març de MMXXIII partí de vacances sense avisar l’amic i el col·lega Antoni Serra. Feia dies que volia anar a aquella oficina subversiva que n’Antonina Canyelles i ell havien muntat els dilluns dematí en un bar dels Geranis de Palma, just davant la llibreria Embat, i amollar a aquests dos escriptors de bon de veres, a aquests dos lluitadors per la llengua i la cultura catalanes totes les meves preocupacions per l’estat de desertificació cultural que avança a les totes i perquè en parlàssim una estona. Des que ens vàrem conèixer amb n’Antoni crec que havíem dit i repetit moltes de vegades “és esgotador ser català”, perquè sempre seguit hem d’estar en un permanent activisme cultural, en una inacabable lluita per poder ser qui som i qui volem ser. I si gir la vista molt enrere crec que ens vàrem fer amics a l’Assemblea d’Intel·lectuals de Montserrat, el 12, 13 i 14 de desembre de 1970, quan 300 lluitadors republicans, catalans i antifranquistes en tancàrem dins el monestir per protestar contra el procés de Burgos. Sí, crec que érem senzillament això, republicans, catalans i antifranquistes, i això ens agermanava. I l’escriguera, que formava part de la nostra vida quotidiana, era l’altre lligam fort que ens donava altes complicitats. Aquestes ganes de seguir la tradició dels escriptors que havien trobat el català en un estadi determinat i es dedicaven a treballar-lo amb tots els seus sabers perquè donàs fruits nous i saborosos ens varen unir sempre. I ell era un escriptor prolífic, que no amollava, que cercava tot de camins nous, tot de formes invistes i tenia una capacitat de treball i de discerniment extraordinària.

EL CONGRÉS DE CULTURA CATALANA.

Aquí va ser on férem feina plegats en condicions dures i difícils. El Congrés va ser una mobilització popular de diferents sectors entre els anys 1975 i 1977. Va sorgir d’una reivindicació social i tenia com a objectius principals la normalització de la llengua catalana i la defensa dels drets de les persones i de la cultura catalana, entesa com la cultura pròpia dels Països Catalans. El Congrés es va dedicar a analitzar l’estat de la cultura catalana, en tots els àmbits, des de la llengua fins al dret, de l’agricultura a la indústria, de les arts plàstiques fins a l’ordenació del territori. N’Antoni era el secretari general tècnic de les Illes Balears i jo estava a la Comissió Promotora, que es trobava en el Col·legi d’Advocats de Barcelona. Puc donar testimoniatge de la feinada que aquests tres anys va fer un escriptor transformat en un gestor cultural que havia de dur els 25 àmbits culturals diferenciats amb una precarietat de personal i econòmica brutal. I gràcies a ell ens en sortírem i es realitzaren activitats i ponències a Ciutat, als pobles i a totes les Illes amb una gran participació i sensibilització social. Quasi cada dia havíem de parlar per telèfon i ell feia continus viatges a Barcelona per exposar el funcionament d’aquell projecte. I tot això en llibertat vigilada perquè al principi el dictador encara no era mort, i després hi havia més control que mai. El 1977 n’Antoni va ser un dels fundadors de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i després en fou elegit vicepresident per les Illes Balears. Crec que en aquests temps apassionats i perillosos agafàrem ell i jo confiança per a tota la vida i amb ell vaig descobrir que la solidaritat era la tendresa de la terra.

ESCRIPTOR FEINER, GENERÓS, ENTUSIASTA, HUMORÓS, PROVOCADOR I BON AMIC.

Sembla que sent la seva veu gruixada i forta quan em contava amb senzillesa: “La meva història no és la història de cap heroi. Jo no som cap heroi. Ni sé el que és o no és, l’heroïcitat. Me’n varen parlar, de l’heroïcitat, des que era infant al col·legi de monges on em varen fer cursar els estudis primaris. Les monges, hàbits negres i còfia blanca immaculada de virginitat impol·luta, m’ensenyaren poques coses, l’aeiou, la imatge petrificada del Niño Jesús de Praga, uns cants d’inspiració divina fàcilment memoritzables i, ah, sobretot!, unes precioses oracions –a mi m’ho semblaven, bellíssimes– que sor Tecla, una vella monja amb bigoti de bruixa de la qual vaig estar mig enamorat platònicament, ens feia escriure a la pissarra una i cent vegades, segons la nostra capacitat de retentiva, durant la classe. No som un heroi, doncs. Més aviat vaig ser, sempre, un estudiant mediocre i amb assignatures pendents. Les assignatures pendents et rebentaven l’estiu, perquè havies d’assistir a classes de repàs i t’esmicolaven el setembre, el mes d’exàmens definitius –si volies passar curs– per als estudiants mediocres i poc o gens disciplinats, que era el meu cas –l’exemplificació de la indisciplina.” Aquest al·lot intel·ligent, sensible, amb esperit joguiner i gran capacitat pel sarcasme crític (a Mallorca la va batejar com a “terra inexistent” i s’autodefinia com a “invertebrat” o “vell malsofrit”) va crear una llibreria que es va convertir en un centre cultural viu i actiu, organitzà la primera setmana del llibre editat a Mallorca, va fer conèixer la figura oblidada de Gabriel Alomar, va crear una editorial i es va dedicar a promocionar els escriptors més significatius de Mallorca. No oblidaré mentre visqui aquella presentació de la novel·la de Blai Bonet Si jo fos fuster i tu et diguessis Maria. En Blai, de miracle i impulsat per n’Antoni, va baixar a Palma per a la feta. N’Antoni va dir paraules alades del poeta santanyiner. La sala d’aquell soterrani que era la llibreria Tous estava plena com un ou, amb molta de gent dreta. En Blai va dir al principi com si no res que presentar un llibre era llegir-lo en veu alta sencer. I s’hi va posar. Quan feia una hora i mitja només quedaven les cinc primeres files. Quan feia dues hores, hi havia unes deu persones. Però en Blai va acabar tota la lectura i els supervivents férem mamballetes a les totes. N’Antoni Serra reia i reia ben feliç de la feta.

Llegiu Antoni Serra, té de tot: novel·les de lladres i serenos, llibres de memòries, novel·les amb cara i ulls, llibres d’articles. Una obra multiforme, feta a mà i a consciència!

Suscríbete para seguir leyendo