Antoni Serra, ciutadà de la Terra Inexistent

Record el primer cop que el vaig veure. Tal volta era l’any seixanta-sis del segle passat. Aleshores jo estudiava magisteri a la Normal, i m’allotjava a la pensió Jaume, al carrer de Fra Lluís Jaume, amb altres estudiants de la Part Forana. Aleshores, a la Casa Regional Catalana, a les Avingudes, els dimecres feien sessions de cine-club i a continuació un col·loqui. Hi solíem anar perquè eren de franc i també perquè començàvem a sentir la necessitat d’una cultura diferent de la que en aquella època de foscor es considerava oficial i correcta. De bon principi em va semblar que ens havia comparegut don Ramón María del Valle-Inclán parlant català amb accent solleric.

Portava la barba molt llarga –en una època en què estaven de mode els bigotis ben retallats, alguns com a xaragalls de formigues–, boina basca, unes petites ulleres rodones, i si la memòria no em falla, una bufanda de ratlles vermelles i blanques. A més del seu aspecte, també em va sobtar la manera d’expressar-se: irònica, irreverent, sense concessions al que es considerava políticament correcte. Un company em va dir a cau d’orella: «Aquest és en Toni Serra, un escriptor i periodista molt revolucionari, fins i tot podria ser que fos comunista!». A partir de llavors, vaig començar a cercar les seves obres per les biblioteques públiques, i cal dir que en trobava gaires, però comprar llibres a les llibreries era un luxe que només em podia permetre en ocasions excepcionals.

Anys després ens vam conèixer. Era la dècada dels setanta, crec que el dictador feia molt poc temps que estava soterrat al Valle de los Caídos i la transició tot just començava a albirar-se, i amb Mariantònia Porcel havíem assolit la corresponsalia del diari Última Hora, tal volta amb una actitud més combativa que informativa. Era una època sense correu electrònic ni telèfons mòbils, enviàvem les cròniques mecanoscrites amb el bus de línia, avisant al diari que anassin a recollir el sobre, o, si teníem feines a Ciutat, les hi dúiem em persona. Fou així com vam conèixer Antoni Serra, a l’antiga redacció del diari, una bona partida de metres sota terra al Passeig Mallorca. Solia treballar en una mena de petit despatx, amagat rere una gran màquina d’escriure, tal volta una Underwood, en una època en què les redaccions dels diaris feien olor de tinta, de paper i de tabac. Poc temps després, Serra fou encarregat de la secció «La veu dels pobles» que coordinava les corresponsalies de la Part Forana. Aquí fou quan els nostres contactes s’incrementaren i quan conreàrem una bona amistat.

D’aquells anys record algunes visites que em feu al meu estudi de Manacor –em va escriure la presentació de la meva exposició a la desapareguda galeria Joaquim Mir, al carrer de la Concepció, a Palma, l’any 1979–, les passejades que férem, alguns cops acompanyats per Aina Muntaner, pel terme de Felanitx, recollint dades sobre les possessions del terme per a una secció que ell publicava setmanalment al diari. I les llargues xarrades.

Ja en aquest segle, Antoni i nosaltres no portàvem una vida periodística tan intensa, ell publicava cada setmana la seva plana «La semana trágica» en la qual repassava, des de la ironia que sempre el caracteritzà, els esdeveniments culturals, i fent una crítica literària sense concessions a la mediocritat. Fou des d’aquesta plana que va popularitzar l’expressió «la Terra Inexistent» per referir-se a les Illes Balears. Amb Josep Rosselló venien de tant en tant a visitar-nos a Felanitx, o a Binifarda i fèiem llargues tertúlies a l’ombra d’un gran albercoquer. Record especialment aquell cop que anàrem a dinar al Cafè del Mercat i, al menjador petit, ens trobàrem amb Colau Llaneres i Josep A. Grimalt: memorable!

Fou Antoni Serra una de les primeres persones que llegiren el mecanoscrit de la meva primera novel·la, Els déus irresponsables, i amb Josep Rosselló m’animaren a publicar-la i tingueren la paciència i l’humor de participar en moltes de les presentacions, en les quals Antoni no duia mai res escrit, només un exemplar del llibre que presentàvem, farcit de punts marcant les planes i una mala fi de subratllats. D’una cosa podíem estar segurs, si Antoni Serra feia la presentació, podia ser qualsevol cosa, però mai no resultaria avorrida. Tot i que algunes vegades les seves irreverències i els seus acudits podien arribar a incomodar la gent esquiterella i benpensant; així era Antoni, i això el feia gran.

Amb la desaparició de Josep Rosselló, les seves visites a Felanitx es feren més escadusseres, no li agradava gaire conduir. Algunes vegades jo anava a uns dinars-tertúlia que organitzaven alguns amics a Ciutat, i dels quals Antoni n’era l’ànima, altres vegades el vaig visitar a casa seva, prop de l’església de Sant Marçal, a Marratxí; podíem anar a dinar a algun restaurant casolà de la contrada on tothom el coneixia, parlàvem de moltes coses, però sobretot es mostrava desenganyat, desenganyat amb els polítics, i de manera especial amb els que manegen la cultura. Amb ell sempre teníem un berenar o un dinar pendent, però això havia de ser a l’hivern, car odiava la calor i quan arribava el bon temps no li agradava gaire anar pel mig.

A les Illes hem perdut un referent, com a persona, com a escriptor i com a periodista. La Terra Inexistent és més orfe que abans.

Suscríbete para seguir leyendo