Gastronomia musical: un anecdotari curiós

El 1759, Leopold Mozart, pare del famós i genial fill, però així mateix compositor de mèrit i certa fama, val sol·licitar a l’arquebisbe de Salzburg (Àustria) si el podia eximir de l’impost del vi que consumia i que, de fet, rebia com a part del seu salari com a violinista i professor. L’arquebisbe s’hi va avenir. En aquell moment, Mozart cobrava vint-i-cinc florins de sou normal, però també cinquanta-quatre florins més per a ‘pa i vi’. L’anècdota mostra, efectivament, que durant segles els músics rebien part del seu salari en espècie, o sigui menjua o beguda.

Els organistes, per una altra part –ves a saber per què– han estat sempre bevedors, fins al punt que un dels constructors més famosos d’orgues, la casa Oberlinger, va crear una manovella de registre que en lloc de canviar el so (de trompeteria a flautat, posem per cas), obria un calaix especial i secret per guardar-hi botelles de vi que hem de suposar són per al consum dels teclistes i possiblement cantaires. El registre s’anomena apropiadament Riesling i fa honor al famós raïm blanc típic de la zona del riu Rin.

I què en direm de les cançons de brindis en l’òpera. Realment no hi ha òpera famosa que no tingui una cançó de brindis. La més famosa, diria jo, és Libiamo de La traviata de Verdi (possiblement no hi ha persona que no la pugui cantussejar), però n’hi ha d’altres igualment conegudes com per exemple Fin ch’ han dal vino més coneguda com l’ària del xampany. En aquesta ària (o cançó) el protagonista Don Giovanni de l’òpera del mateix nom de Mozart li ordena al seu criat Leporello que prepari xampany per totes les dones guapes de la zona. Per una altra part, a Cavalleria rusticana, òpera de Mascagni, trobam Viva il vino spumeggiante, ària en què el protagonista, eufòric, convida a un parell de tassonets de vino spumeggioante a tots els habitants del seu poble, precisament, quan surten de l’ofici de Pasqua.

Una categoria a part, seria el que se solia anomenar Tafelmusik, un gènere de música per a banquets i festes, o sigui textualment “música de taula” o música per acompanyar dinars i altres celebracions. El compositor més conegut en aquest gènere és G. Ph. Telemann, però n’hi ha molts d’altres. Beethoven, per exemple, va compondre el seu Octet de vent, op. 103 per a amenitzar la taula de l’Elector de Bonn, càrrec polític que donava dret a més de sopar amb música de Beethoven, a votar en les eleccions a Emperador del Sacre Imperi Romanogermànic (!).

Tanmateix, no hi ha compositor més gastronòmic que Rossini. Efectivament, el famós músic italià tenia fama de ser un bon vivant amb gran afició a menjar i sobretot a beure. Ell deia, per exemple, que sovint els cambrers dels hotels l’havien d’ajudar a trobar la seva habitació després d’un bon tast de vins del Rin. Cuinar, segons pareix, també li agradava si bé el compositor Auber malèvol va dir: «Tan bona és la seva música com pèssima la seva cuina...» Bé, en tot cas, mite o realitat, existeixen avui en dia molts de restaurants que preparen les receptes (apòcrifes o reals) de Rossini. Algun musicòleg amb poques coses més importants a fer ha arribat a la conclusió que hi ha dotze entrants i sopes que fan nom pel compositor, a més de dotze entremeses, vint-i-un plats principals i almenys sis postres. Gairebé res.

La recepta més coneguda de Rossini possiblement és els anomenats Tournedos Rossini que explicat molt senzillament consisteix en un filet de llom amb foi. Els qui superin aquesta dosi calòrica, poden provar els Cannelloni Rossini dels quals hi ha moltes variacions, però bàsicament duen carn i espinacs, tot amarat de salsa de beixamel “i” salsa de tomàtiga (dic “i” i no “o”). Una altra recepta que du el nom del compositor és els Oeufs Rossini i una altra vegada hem de repetir que hi ha certes divergències en els ingredients d’aquest plat, però bàsicament es tracta d’ous, foi, trufa i tot banyat i amarat per la salsa beixamel. Moltes de les receptes de Rossini, segons sembla, van ser realment invencions del gran xef francès Auguste Escoffier, el qual possiblement les va crear per complaure el compositor. Seves o no, les receptes ara duen exclusivament el nom del compositor.

Per cert, també hi ha un Schubert-Gulash (l’estofat preferit de Schubert) i el Mozartkugel (massapà i xocolata), un bombó inventat per un pastisser espavilat en homenatge al compositor de Salzburg molts anys després de la seva mort. Richard Strauss i la seva dona, per cert, van publicar un llibre de receptes pròpies o d’altres, i no van voler esperar que altres inventassin plats atribuïts a ells. Ah!, no ens oblidem dels Raviolis Paganini que el mateix compositor, mestre de tots els violinistes, va preocupar-se d’escriure a mà i que duen vedella i tomàtiga per a la salsa ragú, però pel farcit dels raviolis es compliquen un poc: cervell de vedella, salsitxa de Lugano, ou batut i bolets... Una delícia, talment com la seva música.

Suscríbete para seguir leyendo