Chavela Vargas, en veu viva

UNA CANTANT DE COMBAT.

“Toda la vida quisiendo comprarme una casa delante del mar y ahora que la tengo en Tepozlán los cantos rodados y las olas no me dejan dormir.” Recordava aquestes paraules tendres, entremesclades amb alguna expressió gruixada, quan va venir a cantar l’any 2003 a Calvià, de la Chamana Chavela Vargas, que eren com tota ella: emoció en estat pur, força primària feta energia creativa, paradoxa de l’ofici de viure expressada en crit melòdic, esqueixada passió de la carn convertida en poesia cantora.

Els anys cinquanta del segle passat, María Isabel Anita Carmen de Jesús Vargas Lizano era una al·lota de Costa Rica que als catorze anys ja es trobava a Ciutat de Mèxic cantant per aquells suburbis plens de fum i de tequila, d’històries d’amor esquarterades que es clavaven com a sagetes. Ranxeres, boleros, corridos revolucionaris, tangos i cançons cubanes formaven el repertori ben mescladet i gruixat d’aquella dona que era tota expressivitat de la seva vida fosca i esqueixada: una dona singular sense pèls a la llengua ni al pensament, que va treure el mariachi de les ranxeres i les va deixar en la magnífica expressivitat del crit interior. Crit contra la injustícia, a favor de la dona, de l’amor de la dona per la dona, de l’home per l’home, de la dona per l’home, i viceverses, de la llibertat llibertària. I jo els anys cinquanta era un bergantell que amb la meva padrina materna, Joana Payeras, aprenia boleros i ranxeres de la Chavela a la ràdio i els cantava a la fresca d’una terrassa estiuenca del Terreno amb una figuera gegantina coll de dama que ens feia una bona ombra, amb la plaça Gomila a l’esquerra i el bar África davant, tot sabent que un dia coneixeria la protagonista d’aquells somnis de música..

AMANECÍ OTRA VEZ ENTRE TUS BRAZOS.

Mentre escric tenc la veu esqueixada de Chavela que m’empeny i una copa de tequila. Mentre escric record la impressió que em va fer escoltar-la en gravacions dels anys seixanta amb aquella veuarra que havia recorregut tots els inferns del dolor, de l’amor, de la desesperació i de l’horror i ens ho contava amb la puresa d’una dona vertadera, sense haver de demanar perdó, sense haver d’avergonyir-se, sense culpa. Allò era la bellesa d’aquell ésser que s’havia dedicat a estimar sobre totes les coses i ho amollava amb la veu més despullada, més viva, més escarrufadora lluent de llàgrimes.

Quan ens coneguérem, primer de tot ens miràrem als ulls. Chavela tenia una força magnètica en les seves ninetes de color de terra fosca. Va obrir els braços (quina manera única tenia d’obrir-se de pinte en ample!) i ens abraçàrem com si fóssim dos amics que es troben després de molts anys. Jur que va ser així dins aquelles parets històriques del restaurant Celler Pagès de Palma. I tot seguit ens posàrem a xerrar com si tinguéssim moltes de converses pendents des de feia molt de temps. Hi havia una complicitat tan gran que tot el que ens dèiem sortia d’una forma fàcil, llatina. Record que li vaig recomanar una llampuga amb pebres vermells. Riguérem molt. Parlàrem de la seva amistat amb Frida Kahlo i Diego Rivera. Va ser molt clara: “Me invitaron a una fiesta en su casa. Y ya me quedé, me invitaron a quedarme con ellos a vivir y aprendí todos los secretos de la pintura de Frida y Diego. Secretos muy interesantes que nunca desvelaré, jamás. Y éramos felices todos. Éramos una gente que vivía día con día, sin un centavo, tal vez sin qué comer, pero muertos de la risa. Todo el tiempo. Me fui acostumbrando a ellos, acostumbrándome a sus costumbres.” Les seves dents que s’havien menjat la vida a bocinades brillaven blanquíssimes damunt la seva pell fosca. Deia coses que avui classificaríem com políticament incorrectes amb la senzillesa dels innocents, amb els ovaris d’una dona que ha hagut de lluitar en un univers masclista i brutal i que n’ha sortit vivificada i plena de ferides de guerra. Sempre va ser autodidacta: “Jamás ensayé, jamás preparé nada. Era la espontaneidad. Era entrar en una cosa sagrada, cada canción, y así las iba cantando, a veces conciertos de horas, y no me daba cuenta.” Vaig entendre d’on treia la brutalitat càlida de la seva expressió, aquell plor de la seva veu que coneixia els abismes fondos i negres i tota la tristesa del món.

PARLÀREM DE CONCERTS, DE LLUITES, DE POESIA.

Recordàrem aquell concert de l’Auditòrium de 1993 que fou apoteòsic. L’acompanyava el guitarrista Antonio Bribiesca i la seva veu durant quasi dues hores ens oferí totes aquelles cançons que ens havien servit com a fites i salvavides de la nostra educació sentimental —“Macorina”, “Amanecí en tus brazos”, “La llorona”, “La nave del olvido”, “En el último trago”, “La noche de mi mal”, “Hace un año”, “Adoro”, “Tu recuerdo”. Temps era temps.

“Yo nací así. Desde que abrí los ojos al mundo. Yo nunca me he acostado con un señor. Nunca. Fíjate qué pureza, yo no tengo de qué avergonzarme... Mis dioses me hicieron así.” Quina força volcànica! Quina joia de vida! Quina forma de cridar l’amor! Quin fervor tan immens! Quina alegria d’una perdedora! Quina tendresa tan dura! Quin coratge! Quin valor! Quin fester humanal! T’escolt su-aquí, amiga Chavela, i la llum de la teva veu il·lumina aquestes paraules sentides.

Suscríbete para seguir leyendo