Dislocacions

Directores d’orquestra

De la fictícia Lydia Tár a la real Alondra de la Parra

Alondra de la Parra.

Alondra de la Parra. / Archivo A. de la P.

Antoni Pizà

Els qui hagin vist la pel·lícula Tár, nominada enguany a diversos Oscars, sortiran amb la impressió que hi ha moltes dones que són directores d’orquestra, que tenen èxit i que essent famoses també són totpoderoses, autoritàries, egocèntriques i narcisistes. No és així –ni a prop fer-hi! La professió de director d’orquestra ha estat i continua essent territori descaradament masculí, si bé hi ha, aquí i allà, evidentment, qualque excepció. Tár és una gran pel·lícula, sens dubte, però que la protagonista sigui dona desafia la realitat i exigeix un acte de cega i pura fe.

Tár conta la història d’una directora d’orquestra de molt d’èxit. Viu entre Nova York i Berlín, ciutat alemanya en la qual manté no un sinó dos luxosos pisos: un és un habitatge elegant i bohemi amb llibres, estores orientals i piano de coa que l’utilitza per estar sola, concentrar-se i treballar en les seves interpretacions musicals genials, però que també li serveix per dur-hi al·lotes joves i ambicioses amb potencial de ser grapejades. L’altra casa és un loft ultramodern d’arquitectura brutalista i que de fet és el famós búnquer nazi que ara mateix ocupa la Fundació Boros a Berlín, bastit tot d’intimidador ciment armat gris i gropellut i que segons diuen els seus propietaris actuals (residents estivals a Mallorca, per cert) no va servir mai per torturar o assassinar ningú durant el règim nacionalsocialista.

En aquest imponent loft Lydia Tár, la fictícia directora, hi viu amb la seva esposa i la seva filla. L’esposa, per cert, és la primera violinista de la fictícia orquestra, cosa que és un altre acte de fe: la majoria de concertinos –caps d’orquestra o primers violins de qualsevol simfònica– són gairebé sempre homes. Lydia Tár és una artista genial, lesbiana, moderna (casada amb fills, art contemporani, etc.), però arribista com demostra el seu matrimoni de conveniència amb la concertino i que, si pot, com dèiem abans, sedueix i possiblement grapejaria les suculentes cuixes de la nova violoncel·lista russa que la seva orquestra acaba de contractar. Val a dir que tot això, certament, és el que han fet històricament molts d’homes amb prestigi cultural i poder.

Tár, en tot cas, no és just un al·legat contra els directors d’orquestra (masculins o femenins) i té moltes lectures, una de les quals és la confrontació generacional. La violoncel·lista jove diu que just escolta música a YouTube i que la seva artista preferida és Jacqueline du Pré, morta prematurament i discapacitada durant molts anys. Traducció: el que conta per les noves generacions no és just la qualitat del so i el talent artístic, sinó la correcció política (dona, morta, discapacitada). Un altre jove músic que aspira a ser director d’orquestra li diu a Tár que la música de Bach no li diu res. Diu que ell és “BIPAC pangènere” (persona no-blanca i que s’identifica adesiara com a dona i adesiara com a home de forma fluida) i que com a tal un heterosexual com Bach, procreador de més de vint fills, no li interessa. (Posats a atacar Bach, el jovenet hauria pogut afegir, per cert, que Bach es va casar amb una menor i algunes obres seves, com les passions, són antisemites). Traducció: l’art no és tan important com la política i alguns artistes han de ser “cancel·lats” (censurats) si no donen la mida moral i política que exigeix el nostre temps.

La pel·lícula Tár, nominada enguany a diversos Oscars.

La pel·lícula Tár, nominada enguany a diversos Oscars / Antoni Pizà

El film qüestiona seriosament la validesa de la correcció política, però també atribuint a la protagonista tares ètiques (com intercanviar l’ascens professional per favors sexuals) subratlla el fet que la societat, a pesar de tantes revolucions socials, continua essent tan injusta com abans, fins i tot quan les dones assoleixen poder. D’injusta, ho és; no hi ha dubte. Vegeu si no el cas de fa uns mesos a Madrid.

L’ONE (Orquesta Nacional de España) acaba d’anomenar un nou director titular, David Afkham. Quan la plaça de director titular va quedar disponible, el ministeri de cultura i altres organismes que administren el pressupost de l’orquestra van fer passes perquè el pòdium –importantíssim com a tribuna de projecció política– estàs ocupat per una dona. Entre els i les finalistes van quedar Alondra de la Parra, Anja Bilhmaier, Juanjo Mena, Pablo Heras Casado i Jaime Marín. Els homes van ser eliminats, en principi, i segons els rumors els polítics van començar a defensar la candidatura d’Alondra de la Parra. Un diari va publicar que aquesta directora donava per fet que el seu nomenament era ja un fait accompli. I aquí va començar una enorme batucada contra Parra. La van acusar de tenir influències polítiques (era parcialment vera), de tenir poca preparació tècnica (era altre cop també vera, però en altres ocasions havia dirigit l’ONE i els músics van quedar contents), però sobretot es va argumentar que el criteri únic per seleccionar un director havia de ser la qualitat artística i no la quota femenina entre càrrecs oficials. Al final tots els finalistes van perdre: uns per ser homes i les dones per (suposadament) no donar l’altura i en conclusió David Afkham que aparentment no era fi finalista ha acabat essent el nou director titular.

De la polèmica, emperò tothom n’ha sortit malparat. S’han escrit moltes coses misògines, sempre emparant-se en l’excusa de la suposada qualitat artística de les candidates, però mai qüestionant la dels candidats. Al final, però, el que s’ha posat de relleu realment és que ser director d’orquestra no és just dirigir davant un públic i fer música; això és una sola part, si voleu minúscula, del càrrec. Ser titular és un càrrec de poder: poder per contractar músics, programar més dones compositores, solistes femenines i, en tot cas, donar una oportunitat a un sector social que ha estat tradicionalment discriminat dels pòdiums orquestrals. Possiblement, Parra no era una bona candidata, d’acord, però els interessants s’haurien d’haver esforçat més per dur una dona a la titularitat de l’ONE. ¿Per què no se’ls va ocórrer contractar Lydia Tár? Segur que hagués acceptat.

Suscríbete para seguir leyendo