Quasi quasi material de diari

COMIAT.

El proppassat dia 4 de febrer de MMXXIII, en un dia assolellat com si fos d’una primavera radiant d’hivern, a l’Aljub del Museu del Baluard de Palma, unes dues-centes persones (familiars, amics, col·legues, amadors) vàrem recordar, vàrem acomiadar, vàrem fer una teranyina d’afectes per a n’Agustí Villaronga. L’acte, organitzat per tres amics, Antoni Aloy, Paco Mulet i Katina Penyafort, va ser modèlic en tots els sentits. Una gran pantalla amb una foto de n’Agustí ens agermanava, un ram gegantí de roses blanques tombat damunt una taula i un faristol també vestit de flors eren els elements de l’escena. Primer de tot hi va haver un conjunt de fragments de les principals pel·lícules villaronguianes que aplaudírem amb entusiasme. Després les quinze persones que pujaren a aquell escenari i les set que parlaren cadascuna des de la seva cadira, de totes les edats i relacions amb n’Agustí, que digueren la seva d’una forma concentrada, crearen una atmosfera de tendror i calidesa que ens va tocar amb una emoció continguda, una calidesa fraternal i de vegades unes rialles de complicitat com aquelles que agradaven tant a n’Agustí. Al final una selecció de fotos que repassava totes les vides agustinianes va cloure un acte sensible i ple d’estimació.

He fet aquesta entrada com si l’escrivís per a un diari personal. I per això mateix, perquè crec que aquest acte és, com els obituaris i la projecció dels seus films als cinemes o a la tevé, una bona manera de no deixar sol l’amic, de recordar-lo i fer-lo viure, de no oblidar-lo, reproduiré les paraules que vaig llegir.

“Agustí, ara que has partit de vacances, jo mir les teves pel·lícules.” Jo mir les teves pel·lícules com un camí íntim i personal on trobar-te a voler. Jo mir les teves pel·lícules com una entrada a les complicitats inacabables de l’amic. Jo mir les teves pel·lícules com una fira prodigiosa on et gaudesc en cada atracció. Jo mir les teves pel·lícules com un planter de tendrors que creixen i fruiten sempre seguit. Jo mir les teves pel·lícules com a calrades flamejants d’unes faules que conten l’amor per totes bandes, les viscositats secretes dels humans i el mal i la bellesa del món. No diré el buit. No diré el desconhort. No diré el sangloteig. No diré l’absència. No diré la pena negra.

Dic: Filaré de cor i de memòria, a poc a poc, tantes i tantes harmonies creadores que ens donares, aquelles rialleres estacions en què el mar era casa i corral, dolor i desfeta, pler i història, vida i mort, roquissars i mates i covals, i abismes i tenasses i festes de mil i un peixos que parlaven davall aigua. Recordes, Agustí, quan les nostres pells esdevenien planes on escrivíem la creació en totes direccions sense aturall perquè tu ho filmassis amb saviesa rabiüda i aquella salabror que amarava d’un bell bencossat tot allò que acaronaves?

Dic: No té consol, Agustí, intentar tancar-te entre les quatre parets tan fràgils d’un poema. Eres la llibertat que no coneix enfront, eres la llibertat alliberadora que fa veta de la bona, que s’escampa i deixa empremtes damunt l’argila del cel·luloide d’allò que no hi ha!

Agustí, jo mir les teves pel·lícules i les remir i sent que a tu em rellig i per prolongar aquest lligam amb tu mir de bell nou les teves pel·lícules i les remir.

Moltes de gràcies, Agustí, i una aferrada llarga!.

DOS DIARIS QUE VALEN L’ALEGRIA.

Som un gran amador dels diaris o dietaris. Per a mi són uns llibres que m’entretenen molt, em conten les experiències d’un humà i m’ensenyen una cosa de no dir. Crec que els meus mestres de l’adolescència foren una al·lota ucraïnofrancesa, Marie Bashkirtseff, que ha passat a la història pel seu dietari, que recoman amb entusiasme, i pels seus quadres i escultures. Morí a 25 anys de tuberculosi. L’altre gran mestre és Henri-Frédéric Amiel, que amb els dotze volums del seu Diari íntim ens ha deixat una obra extraordinària.

Ara llegesc el segon volum de Diarios. A ratos perdidos 3 y 4 (Anagrama, Narrativas Hispánicas, 701), de Rafael Chirbes. El primer volum, que era el número 679 de la mateixa col·lecció, ja em va impressionar per una escriptura planera i fonda en què contava tant la seva vida amorosa i sexual com els llibres que llegia i les dificultats de l’ofici d’escriure. En aquest segon i darrer volum m’ha apassionat de bell nou pel seu impudor magnífic i estremidor, per les seves lectures tan diverses i variades (De amicitia de Ciceró, El hombre sin atributos de Musil, Memorias de Adriano de la Yourcenar, Ravel d’Echenoz, Fuir de J.-P. Toussaint, els Essais de Montaigne, Le quai des brumes de Pierre Mac Orlan, els diaris de Jünger i Ellroy, etc.) que es dedica a comentar amb una capacitat seductora que m’enamora. El cantó malencònic, abúlic i displicent també em fa sentir còmplice, així com els problemes i dubtes que presenta la seva tasca literària. “Escribir no cura, no alivia, no saca de esa niebla, de esa rebaba que es la vida.” Diarios plens d’un coratge i un valor altíssim, molt escassos en les lletres espanyoles. Un llibre per estimar!

Miquel Pairolí era de Quart (Girona), va escriure quatre novel·les i molts d’articles en diaris i revistes. Ara es publiquen en un únic llibre els seus tres Dietaris: Paisatge amb flames (1990), L’enigma (1999) i Octubre (2010) (Editorial Gavarres). Va morir molt jove, a 56 anys. Creia apassionadament en la feina de l’escriptor com a enriquidor de la llengua, com a creador d’emocions, com a catalitzador de comunicació i de debat. El pròleg lúcid d’aquest llibre és d’un altre extraordinari escriptor, Vicenç Pagès Jordà, que també ens deixà molt prest. Pairolí s’acosta a la natura amb una curiositat, uns coneixements i unes facultats d’observació que el fan parlar de plantes i animals amb una finor plena de joia i saviesa. I també escriu de la sembra, del conreus, dels arbres fruitals, de les eines dels foravilers, de la feina de terrissaire, de les olors de cada estació. I amb aquest mateixa gràcia i desimboltura també ens parla dels béns de la cultura, ja sien els filòsofs epicuris i estoics, Shakespeare o Dino Buzzati, Carner i Baudelaire, Henry James i Catul. Llegesc amb gust i no vull que la lectura s’acabi mai!

Suscríbete para seguir leyendo