La guerra i la Música | Música i guerra: del triomfalisme al pacifisme

Al madrigal Hor che’l ciel e la tierra de Claudio Monteverdi, en un moment donat, els cantants repeteixen amb alarma: “Guerra, guerra, guerra, guerra...!”. La lletra és el sonet amorós 164 del Petrarca en el qual el protagonista i narrador explica, seguint les convencions poètiques del renaixement, que no fa més que pensar en la seva estimada Laura per distreure’s de la inquietud que sent per haver de sortir aviat cap a la guerra. L’obra és de gran bellesa entre altres coses perquè crea molts d’efectes mimètics: quan la lletra diu “guerra” la música és ràpida, agressiva, percudida, staccato i forte, com si fóssim espectadors o fins i tot participants directes d’alguna batalla.

Monteverdi, com la majoria de compositors que conformen el repertori de la música de les sales de concert (Haydn, Mozart, Beethoven, Xostakóvitx i molts d’altres), va escriure moltes obres al voltant del tema de la guerra, totes elles, en general, baix la tònica del triomfalisme, de la celebració de la guerra i la victòria. A més del madrigal esmentat anteriorment, per ventura la composició més coneguda de Monteverdi que tracta de la guerra és Il combattimento di Tancredi e Clorinda una òpera curta que narra l’amor d’un cavaller croat guerrer que, durant la conquesta de Jerusalem, accidentalment mata la dona que estima, la qual és una “enemiga”, una sarraïna. Per cert, quan s’adona de l’equivocació, té la gentilesa de batiar-la cristianament. El cas és, però, que la música està escrita en el que es denomina stile concitato i imita d’alguna manera els sons de la batalla, el caos i la violència de la guerra: notes repetides i ràpides, dinàmica forte, agitació, etc. Abans de Monteverdi, tanmateix, molts compositors del renaixement ja havien escrit el que es denominaven “batalles”: música victoriosa i prepotent, generalment per a l’orgue, amb freqüents arruixats de notes, sovint repetides, percudides, obsessives.

Avui en dia coneixem Beethoven per les seves simfonies, sonates per a piano, quartets de corda i tantes altres obres que integren el que s’estudia en els conservatoris i el que se sent a les sales de concert. Costa creure, però, que, en vida, en el s. XIX, l’obra més popular de Beethoven era La victòria de Wellington. La història és curiosa. L’inventor del metrònom, l’enginyer Johann Mälzel, bon amic de Beethoven, va inventar una màquina semblant a la pianola, el panharmònic, que podia imitar molts d’instrumen ts musicals reals. L’enginyer li va demanar a Beethoven que escrivís una obra per aquest instrument i Beethoven va escriure La victòria de Wellington també coneguda com “La Batalla de Vitòria” perquè celebra la victòria de Wellington i els anglesos sobre Josep Bonaparte –l’infame Pepe Botella– i els francesos a Vitòria. La composició és molt cacofònica (un dels instruments que utilitza és la carraca) i no se sol interpretar modernament. Un cas contrari, en canvi, és l’Obertura 1812 de Txaikovski, obra molt coneguda que encara rep el favor de molt de públic melòman. L’obra commemora la derrota de les tropes de Napoleó en el seu intent d’envair i ocupar Rússia. Com se sap, l’obra cita La Marsellesa i utilitza el foc de canons més o menys reals per donar un cert aire de guerra.

Fins al segle XX, la representació de la guerra en música era en clau de celebració. Les obres commemoraven triomfalment un heroi, posem per cas el Tancredi de Monteverdi, o una nació, com podria ser la Rússia de l’Obertura 1812 de Txaikovski. Les dues grans guerres del s. XX van canviar les coses: la desfeta, la mort, la destrucció que van causar aquests enfrontaments van trasbalsar la forma de compondre música de guerra. La majoria d’obres del s. XX, per tant, són pacifistes i expressament antibèl·liques. La guerra, vista per aquests compositors, no és mai justificable perquè les conseqüències són feréstegues per massa persones innocents.

Benjamin Britten, per exemple, va escriure el seu War Requiem (1961) no per celebrar cap victòria sinó per reflexionar a partir de la ruïna de la segona gran guerra, una ruïna psicològica, però també una ruïna material que va destruir la catedral de Conventry i que no va deixar guanyadors. Xostakóvitx també va poder reflexionar en la seva Simfonia núm. 7, anomenada “Leningrad”, sobre si hi ha realment guanyadors en qualsevol confrontació. L’obra, com se sap, medita sobre el setge nazi de Leningrad que va durar pràcticament dos anys i mig i just va dur fam, set, fred, destrucció, i mort. Un supervivent de Varsòvia op. 46 d’Arnold Schoenberg, per una altra part, és una cantata per a baríton, cor masculí i orquestra. Amb una durada de just vuit minuts i composta amb un llenguatge dodecafònic –amarg i agre– presenta el testimoni d’un supervivent jueu d’un camp de concentració. Després d’una representació d’aquesta obra, un crític va escriure que s’havien escrit molts volums i molt erudits sobre l’holocaust, però aquesta obra els superava a tots en uns vuit minuts de música.

S’ha escrit, per tant, molta música al voltant del tema de la guerra. S’ha engrandit o denigrat Napoleó, el nazisme, les dues grans guerres europees, i fins i tot Vietnam. Aquest és el cas de Black Angels (1970) de George Crumb, basat en poemes de García Lorca i que utilitza un quartet de corda elèctric (i, segons diuen, era una de les obres clàssiques preferides de David Bowie). En tot cas, si hi ha una cosa que queda clara en aquesta panoràmica de la guerra en música és que el triomfalisme dels compositors d’antany ha estat substituït i superat per un simple, pràctic –i possiblement inassolible– pacifisme.

Suscríbete para seguir leyendo