Fa quatre anys em van demanar que presentés n’Agustí Villaronga en un homenatge que li feren aquí, a Mallorca. En aquests darrers dies de ràbia i tristesa he tornat a llegir aquelles paraules que vaig dedicar-li, i que tant li van agradar. Sembla que les hagués escrit avui. Ara, amb el cor destrossat, penso en la immortalitat, que fa que el passat es torni present, i m’omplo d’esperança:
Presentar n’Agustí Villaronga significa per a mi molt més que introduir un gran cineasta. N’Agustí es el meu amic. El meu gran amic. Un germà de l’ànima i un mestre de la vida.
Era l’any 1992 quan ens vam conèixer als terrats de Montision; el sol posant-se i La Seu al fons. Als meus ulls, ell era una espècie d’estrella del rock i jo el seu fan number one. Em sentía tan nerviós que li vaig tirar una gerra de caipirinya damunt que el deixà tot xop. Imagino que ell pensà: “Vaja quin fan number one que m’ha tocat...”. I així, tal qual, com diria en Humphrey a Casablanca, “It was the begining of a beautiful friendship.”
D’aleshores ençà, hem creuat els Estats Units plegats, recorregut la Xina i revolucionat L’Havana. Junts estimàrem en Blai Bonet, i de La Terremoto de Alcorcón en férem matances. Biel Mesquida ens regalà el “xiuxiueig de les xicrandes” i amb la Marisa Paredes encalçàrem ovelles.
N’Agustí era al meu costat quan vaig rebre la trucada d’en Harvey Keitel i també quan la malaltia em va treure fora d’òrbita. Junts hem fet pel·licules i plegats n’hem viscudes més encara.
He vist n’Agustí fer pastissos per sobreviure i també guanyar deu premis Goya. L’he vist creixer com a artista i enlluernar com a persona, però mai envellir. L’apassiona tant la vida que dins la seva ànima no hi ha lloc per a cruis ni rues… L’Agustí es curiós, caparrut i feliç com un nin dolent beneït per la lluna.
La primera vegada que vaig veure Tras El Cristal jo tenia setze anys. Buff...! Menudo trauma-fantásia-vision-predator-revelation-trip-on the rock’s que va ser allò!… Inoblidable. L’impacte, la fascinació que em causà signficà un abans i un després per a mi. La Paredes amb bata de seda vermella baixant i pujant escales, la injecció de gasolina clavant-se al pit d’un nen que cantava com un blavet, les mans enguantades d’aquell jove que idolatrava un vell tancat dins un pulmó de ferro… Aquelles imatges exquisides i perverses em van travessar el cor com si fossin estaques, omplint-me de goig i devoció pel cinema. De llavors ençà, cada pic que veig un nou film d’en Villaronga sento el mateix: goig i devoció pel cinema.
Amb la seva mirada d’ulls negres i brillants, el cineasta ens endinsa en un món on el realisme més cru es conjuga amb la poesia més profunda i ens enfronta cara a cara amb l’horror, la guerra, la malaltía, la miseria, la bogeria, obilgant-nos a mirar allò que no volem veure. Ens embruta per després ensenyar-nos que de la foscor neix la llum, i que no hi ha llum més bella que la que resplandeix en la obscuritat.
Record que un dia li vaig dir: “Agus, ha arribat l’hora de posar-se perruca”, i vestit per la Yvonne Blake, n’Agustí es convertí en el meu fantasma Fosc per sempre més... Ladies and gentlemen, amb tots vosaltres, the one and only, AGUSTÍ VILLARONGA!
