Agustí Villaronga: creactivitat en totes direccions

DEU APROXIMACIONS A L’AMIC.

Primer de tot repetir-ho un altre cop: Agustí Villaronga Riutort és un amic amic, un amic de tota la vida. I quan l’amic parteix per sempre, quan mor, comença l’absència de bon de veres. Som aquí. Filant absència. Segon: vaig escriure fa temps un pensament que s’avé molt amb el meu estat d’ànim: L’acte d’amor de recordar un mort és l’acte d’amor més desinteressat, lliure i fidel. Amb aquesta declaració de principis escric aquest obituari perquè quan mor una persona estimada no ens hem d’aturar de recordar-la, d’estamenejar-la, de tenir-la present, de parlar-hi, de fer-la créixer dins nosaltres i no deixar-la reposar! El carpe diem literalment i en tots els sentits, el carpe momentum exuberant i el tempus fugit pensat són formes de celebració de la vida que els morts ens ensenyen. I bastaria preservar de l’erosió de l’oblit algunes brillantors de la memòria, alguns detalls, aquella conversa, una feina plegats, aquelles inflexions de l’amic. Això em fa pensar en l’exposició a cura d’Arnau Pons sobre els materials de n’Agustí per al rodatge de La mort i la primavera de la Rodoreda: fragments del guió il·lustrat, story boards, esbossos dels personatges, dibuixos, cartes, pensaments. Amb aquests elements funciona la màquina de recordar. Tercer: allò que em ve de n’Agustí no són les ressenyes, les biografies, els comentaris i les informacions dels mitjans de comunicació, sinó aquelles rialles fresques quan anàvem, amb n’Antoni Aloy, al cementeri de Petra per cercar exteriors, aquell plural d’encants i d’amabilitats quan visitàvem en Blai Bonet, aquells dinars novel·lescs en què discutíem un llibre, un film o una actualitat. Quart: vull subratllar la força creactiva (creadora i activa) de n’Agustí per inventar des d’un bell començament un món fílmic (ens coneguérem quan feia Anta mujer i Al Mayurka i l’he seguit fins a El ventre del mar), que excedia les lleis que la nostra societat dona als seus creadors ja fos en l’època del franquisme com durant el procés democràtic. Aquest excés de n’Agustí és la seva veritat: la seva escriptura cinematogràfica de creador català mundial. Cinquè: Quan el 1999 ens posàrem n’Antoni Aloy, n’Agustí i jo a escriure el guió d’El mar no m’hauria pogut imaginar el conjunt d’aventures, d’encontres i desencontres, de gusts i de troballes, de bregues i de reconciliacions, de festes i de plers de l’amistat que aquella obra va crear entre nosaltres tres. Aquell trio va tenir la capacitat de convertir una novel·la molt literària com era El mar en una pel·lícula feta d’imatges complexes, vives, tendres, fosques i duríssimes que contaven d’una manera fílmica la vida d’aquells Manuel Tur i Andreu Ramallo, dos nins de la guerra incivil, dos joves tuberculosos de la postguerra incivil, dues carns maltractades per la Història en majúscula. Sisè: No podré oblidar mentre visqui la visita que férem a Blai Bonet al seu apartament de Cala Figuera, envoltat de tomarins i d’ones, perquè ens digués que li havia semblat aquella proposta de guió de la seva novel·la. I quan ens va obrir la porta i vàrem veure el seu somriure de benvinguda i la seva aferrada de tendresa, entenguérem que la nostra feina li havia agradat, que ens donava el vist i plau. I sobretot quan ens mostrà el guió que li havíem entregat on al final havia escrit amb la seva lletra arrodonida i gran amb bolígraf bic: Olé, Olé i Olé! Entenguérem a les clares que havíem fet una bona feina.

HOMENOT CATALÀ, EUROPEU I MUNDIAL!

Setè: Des que vaig conèixer n’Agustí el vaig veure que no s’aturava de fer feina, sense bloqueigs. Era un lector bulímic que devorava tres o quatre llibres a la setmana. Era un recercador de temes per aprendre, i també per als seus guions, per a les seves pel·lícules, per al seus projectes. No ho va tenir gens fàcil. El món de la producció de cine és capitalista i cruel. Quan ja disposava del guió de La mort i la primavera, quan ja havia fet un feiner cercant exteriors per Sort, quan havia trobat actors com la Victòria Abril, el Cassen i el Xesc Fortesa, després de dos anys de feina, un dels productors estrangers ho va deixar, i tot se’n va anar en orris. Va haver de dirigir pel·lícules per encàrrec com El passatger clandestí, per poder fer cine. Ell ho deia: “el productor francès em va fer acatar, acatar i acatar. Potser en algun moment vaig dir que llençava la tovallola, però, en el fons, no he sentit mai de veritat que la llençava”. No, no la va llançar mai la tovallola. En puc donar testimoniatge. Vuitè: N’Agustí va subvertir el cinema naturalista, lineal, pla, convencional, ple de clixés i tòpics que dominava i es va llançar al risc, a la foscúria, al desconegut, a l’exploració fonda i brutal de les passions humanes des de la infantesa a la vellesa, sense traves, ni morrals, ni cucales, va obrir la pantalla en totes direccions i amb la sensibilitat incandescent dels que saben que han d’imaginar els camins de la transgressió, de mostrar allò que no s’ha vist mai. No s’ha sentit mai. Novè. N’Agustí ho deia a les clares: “Ja sé que faig pel·lícules fosques. No crec que hi hagi res a la meva vida personal que tengui alguna cosa a veure amb això. Vaig tenir una infància normal –bé, de normal potser no n’és ningú, però vaja, no recordo cap trauma ni tragèdia. No sé d’on deu venir. Cadascú tira per on tira. Sempre m’ha atret molt el món fosc de les coses; sempre m’ha atret moltíssim. Però no sé per què. A d’altres els pot atreure la comèdia o parlar d’un problema sentimental. A mi no m’atreu en absolut la història d’un matrimoni que se separa. En canvi, veure com el mal funciona, com el mal tergiversa les coses, tot aquest món fosc m’atreu i m’atreu mirar-ho sense jutjar-ho massa –intentant entendre-ho fins i tot: posant-me en la seva pell, per saber com es genera el mal, com es produeix i com es desenvolupa”. Desè: El cinema de n’Agustí és cinema de poesia. Cada pel·lícula té intenció de poema. És poema. I això es veu en totes les passes de la seva dicció cinematogràfica: condensació i densificació del llenguatge, subtil direcció d’actors, acurada fotografia, utilització de la música, refinament del muntatge i la mestria de saber dirigir amb gust i tendror uns equips que s’enamoraven d’ell. Gràcies, amic! Gràcies, mestre! No t’oblidarem!

Suscríbete para seguir leyendo