BANDA SONORA

Tot recordant Agustí: El meu Agustí

El músic Joan Valent, col·laborador del cineasta, escriu sobre Villaronga

Cartell de la pel·licula: 'El Rey de la Habana'.

Cartell de la pel·licula: 'El Rey de la Habana'. / Joan Valent

Joan Valent

La vida d’un artista té més sentit quan un altre artista la fa créixer en experiència i saviesa, quan aprèn d’un que admira i respecte, i fa de la humilitat un acte de fe i servei, quan dona tot el que és i el que sap per servir a la intel·ligència i a la creativitat de qui el condueix, I sap que el premi que rebrà és immens, el privilegi d’aprendre, més enllà de l’obra en si, està el coneixement adquirit.

N’Agustí era el gran mestre, generós, exigent, divertit, dubtós, amb por i en coratge, però el que tenia molt clar era que res, ni ell mateix, estava per davant de l’obra, de la pel·lícula, de la història que volia contar i de tot el que volia transmetre.

No era fàcil per ell, i no ho posava fàcil al fet musical.

Com a gran director i persona immersa des de tants de caires al món de la cinematografia, havia estat actor, decorador, fotògraf, guionista, ajudant de direcció, productor, ben bé quasi totes les disciplines que envolten una pel·lícula, totes menys la música. I això en certa manera el turmentava, era conscient que la música incideix d’una manera directa a la lectura emocional d’una història, d’una escena, d’un personatge, i no sabia ben bé com transmetre-ho al compositor.

I ho feia des de l’amor al personatge, al que els succeïa, al transcurs de la història, i per fer-ho entendre, com que no sabia emprar llenguatge musical, ho feia amb històries, amb petits relats de vida que s’omplien d’emocions que ell volia que jo transmetés amb música.

Cartell de la pel·licula: 'Carta a Eva'.

Cartell de la pel·licula: 'Carta a Eva'. / Joan Valent

Era una experiència fantàstica, sempre carregada de dubtes, perquè per bé que ho fes, mai podria arribar a l’esperit que ell tenia al seu cap pensador; tan sols apropar-m’hi, tímidament, i això ens satisfeia.

Quan Agustí t’explicava el guió, la història que anava a rodar, et collia per banda i començava un relat amb tots els detalls de la pel·lícula, gesticulava i s’emocionava amb la descripció d’escenes, de plans impossibles, i era just en aquest moment quan jo podia capturar la intenció que havia de tenir la música, el ritme estava amb les seves paraules, la melodia en la gesticulació dels seus braços i l’harmonia en la profunditat dels seus ulls contant la història.

Sempre era bell veure’l fer feina, contar històries, igual de bella era la vida al seu costat, a Barcelona en aquell pis sempre habitat de persones, a Mallorca fent de mallorquins o a altes hores de la nit on els camins se separaven.

La vida d’un artista es deu a la vida d’altres artistes dels quals aprèn, la meva, com a persona i com a compositor té un deute immens a la vida de n’Agustí, i sempre humil i servent n’estaré eternament agraït d’haver-lo tingut a la meva vida.

Perquè l’estimava en tots els sentits.

Suscríbete para seguir leyendo