Josep Maria Llompart, 30 anys de la seva mort

Josep Maria Llompart neix a Palma el 1925 i sobresurt, com a impulsor d’activitats de tot tipus en defensa de la llengua catalana a Mallorca, en tasques com a conferenciant, president de l’Obra Cultural Balear, assessor literari i professor universitari. Aquesta faceta d’home públic de vegades ha fet que no es donés la importància que es mereixia a la seva obra poètica que és de gran intensitat i qualitat, girant entorn dels grans eixos temàtics de l’Amor, la Mort i la Pàtria.

És per això que hem de reconèixer que Josep Ma. Llompart, va treballar en dues vessants culturals pel que fa a la llengua catalana, per una banda va ser una de les figures més rellevants del món de la nostra cultura pel fet de treballar a favor de la Normalització Lingüística i per altra banda és un dels grans poetes que escriuen en català.

Pel que fa a la Normalització Lingüística, gràcies a ell, i a altres també il·lustres personatges del món de la cultura, com per exemple Francesc de Borja Moll, avui és possible mirar el futur amb un cautelós optimisme, ja que tots ells han fet història per fer possible que la nostra llengua es mantingui viva, malgrat ésser llargament perseguida, que el català tingui, avui dia, el reconeixement d’oficialitat al nostre territori i que hagi adquirit un status internacional, impensable no fa molts d’anys.

Hem de tenir clar, que la Normalització Lingüística del català passa per l’enorme contribució al redreçament cultural i lingüístic que fa Llompart d’entre d’altres integrants del món de la literatura en català, de la nostra llengua. Ell sempre va proclamar la necessitat de l’unilingüisme català i més encara, va ser un dels pocs escriptors mallorquins que el va practicar.

Aquesta tasca de reconstrucció de normalització cultural i lingüística, hem de dir que, és una feina inacabada, encara ara.

Llompart ja deia: “El català ha guanyat terreny en el camp de l’ensenyament. Ha guanyat pes i consideració social, però, ha perdut terreny al carrer. S’ha convertit en la llengua de l’escenari, però no és la llengua del pati de butaques. És una llengua cada vegada més coneguda, gràcies sobretot a l’esforç dels ensenyants; però no es fa necessària per viure amb normalitat, a causa d’una ineficaç política lingüística. A Mallorca s’hi pot viure tranquil·lament sense usar el català”. Aquestes paraules transmeten la tristor i la impotència que sentia Llompart i es manifesta plenament convençut de que el redreçament de la llengua ha de passar necessàriament per l’escola.

Per altra banda tenim la seva gran obra poètica. Podem dir que el seu camí literari comença el 1951 quan M. Sanchís Guarner treu a la llum l’antologia Els poetes insulars de postguerra, que inclou quatre poemes de l’autor.

Durant els anys cinquanta s’inicia en el món de la crítica literària a les revistes Raixa, Vida Nova i als volums anuals de Cap d’Any de la «Biblioteca Raixa».

Del 1956 fins al 1961 Josep Maria Llompart treballa amb Camilo José Cela en la revista Papeles de Son Armadans, la qual cosa és per a ell una finestra oberta a la literatura contemporània d’altres cultures.

Llompart, també destaca com a traductor poètic, principalment de poesia galaicoportuguesa, i també com a assagista literari i civil.

D’entre la seva obra poètica destaquen poemes com, De matí nasqué l’amor, un poema trist, nostàlgic i bell alhora, amb el qual l’autor es guanya el sobrenom de “poeta de l’enyor”.

A Camí de la font, l’autor fa un homenatge a Pero Meogo, un trobador galaicoportuguès del segle XIII, on el cérvol i l’aigua tenen un simbolisme eròtic.

Primavera, és un encantador poema d’amor, d’un amor juvenil, dins el recull Poemes de Mondragó (1961), el bellíssim parc natural de l’illa.

O bé, Camí florit, que ens introdueix en el començament de la primavera a través d’un camí, que és un bé de Déu, ple de plantes silvestres, algunes molt boniques i d’altres no tant, però totes són fruit de la natura a la primavera. És un poema musicat i cantat per Maria del Mar Bonet, com d’altres poemes de l’autor.

Les dècades de 1970 i 1980 són els anys de màxima fecunditat literària. Publica el poemari Memòries i confessions d’un adolescent de casa bona (1974), el qual presenta algunes pinzellades personals del realisme històric. Els segueixen els volums, Mandràgola (1980, Premi de la Crítica Serra d’Or i el Premio Nacional de la Crítica) i La Capella dels Dolors i altres poemes (1981, guardonat amb la Lletra d’Or). També durant els anys setanta enceta una etapa de traduccions: el 1976 surt a la llum el volum de Quinze poetes gallecs, al qual n’hi seguiren d’altres.

L’any 1982 és guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. 

El 1983 apareix l’Obra Poètica, que inclou tots els poemaris publicats fins aleshores.

Mor el 28 de gener de 1993, ara fa 30 anys, en la plenitud de la seva vida artística i enmig d’un seguit d’actes d’homenatge a la seva labor.

Suscríbete para seguir leyendo