EFEMÈRIDE

30 anys sense Josep Maria Llompart | J.M. Llompart de la Peña. Gran poeta i gran persona

La poesia de Costa i Llobera li obrí un nou camí, un sentiment que a poc a poc es va anar convertint en vocació

Josep Maria Llompart.

Josep Maria Llompart. / DdM

Miquela Lladó

Va néixer a Palma el dia 23 de maig de 1925. Els seus pares: Miquel LLompart i Llompart, coronel d’infanteria, i sa mare Dolors de la Peña i de la Peña. Quan només tenia 1 any el pare fou destinat a Galícia, la qual cosa el va afavorir per a les traduccions que faria molts d’anys després. A casa parlaren castellà per reial decret de família, donades les circumstàncies de destinació . El 1930, quan ell tenia 5 anys, tornaren a Mallorca i segons les seves pròpies paraules la seva infància no va ser especialment feliç ni desgraciada. Va patir una malaltia que el va obligar a fer llit i son pare li llegia les rondalles de Mossen Alcover per entretenir-lo i que bonament intentava traduir simultàniament, tasca terriblement difícil per al pare que ho va deixar anar al cap d’un temps. Aquest va ser el seu primer contacte amb la llengua catalana.

Però ell era poeta i en l’adolescència ja va començar a escriure en castellà poemes sense cap transcendència, també dit per ell mateix, fins que la poesia de Costa i Llobera li obrí un nou camí, un sentiment que a poc a poc es va anar convertint en vocació.

Aleshores la poesia a Mallorca estava tipificada per l’estil i la temàtica de L’Escola Mallorquina. El context sociopolitic i cultural era difícil i ple de limitacions, era la generació de postguerra. Però arreu sorgien nous corrents que anaren arribant per renovar estils i donar veu poètica a qüestions de caràcter sociològic, de circumstància històrica i de emocions reprimides. El moviment dels poetes castellans de la generació del 27 varen ser un model de gran influència per als poetes de Mallorca. L’ amistat i la bona relació de Josep Marria -Pep- amb els poetes i els intel·lectuals illencs, com Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover, l’encoratjaren per lluitar per la pervivència de la llengua i la cultura pròpies. D’aquest brou se’n va nodrir en Pep Llompart fins arribar a construir la seva pròpia personalitat literària i convertir-se en un activista imprescindible per a la Cultura Catalana a les Illes, juntament amb la seva dona Encarnació Viñas Olivella amb qui es casà l’any 1956. No tengueren infants tot i que els desitjaren, com es reflecteix en molts poemes, “ Et cercava /per les arrels del plaer,/ per les convulses encontrades / de la carn en desfici/ en el goig de la nit…/

O com ho fa la mort de la seva germaneta que va morir als quaranta dies. “ I tanmateix seria bell pensar-te oh germana impossible, fer-te viva…”

L’any 1947 es llicencià en Dret a la Universitat de Barcelona. La seva tasca com a crític literari en diverses publicacions el determinen a entrar a treballar a la Jefatura de Obras Públicas de Baleares l’any 1956 per tal de tenir estabilitat econòmica, i temps lliure, per poder dedicar-se a la literatura i al activisme cultural.

La seva obra configura un mosaic d’innombrables peces: exercí la crítica literària des de Papeles de Son Armadams (1956-1960) i d’altres publicacions en llengua catalana, i ho feia des de la perspectiva d’escriptor/lector. En aquella època era necessari que algú fes crítica literària i ell ho va fer. Segons les seves pròpies paraules: “sempre s’ha de fer alló que és necessari”. Va prologar multitud de llibres fins al punt de dir, amb gran sentit de l’humor, que penjaria un cartell al seu despatx dient “No es fan més pròlegs”. Són excel·lents les seves traduccions, rigoroses, primfilades i empàtiques, les seves conferències, els seus articles i la seva participació en nombroses activitats cíviques, literàries, culturals i polítiques, juntament amb n’Encarnació, la seva dona . Les seves classes de literatura i cultura catalanes a la delegació de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de Barcelona a Palma (1969-1972) las de professor associat a la Universitat de les Illes Balears (1987-1991) i tot un seguit de petites grans coses.

Fou membre fundador i president de l’Obra Cultural Balear (1976-1983). President de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana ( 1983-1987) i d’altres institucions i associacions destacades de la cultura catalana.

I amb tot i això una obra poètica de pes, rica, evolutiva, de vegades eclèctica però dominant sempre el llenguatge, la forma i el contingut poètic que traspua el seu realisme vital : el pas del temps, l’espai, el paisatge, els records, la realitat, els somnis, la mort…

Els guardons i premis que va merèixer reflecteixen la consideració i estima que va assolir al llarg de la seva vida, una vida massa curta per poder exhalar tanta capacitat poètica i humana . En Josep Maria Llompart de la Peña ens deixà un 28 de gener de 1993 als 67 anys en la plenitud de la seva creació artística.

Fou Premi de la Crítica de Poesia Catalana (1980)

Premi Crítica Serra d’Or de Literatura i Assaig (1981 i 1983)

Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1982)

Premi Lletra d’Or (1982)

Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1982)

Gràcies Pep per tot el que has fet!

El seu llenguatge mostra un coneixement amplíssim del significat de les paraules, de la càrrega poètica que poden tenir per elles mateixes i de les paraules com a medi d’expressió Feis-ne un tast

Llevamà, card, fonollassa,

rosella, cascall, lletsó,

vinagrella, corritjola,

ginesta, aritja, fonoll,

passionera, cugula,

mare-selva, safrà bord,

floravia, canyaferla,

baladre, argelaga, albó,

falguera, olivarda, estepa,

clavell de moro, coscoll,

heura, contell, englantina,

vidalba, murta, maimó,

cama-roja, campaneta,

ravenissa, bruc, guixó,

(i en l’aire color de vauma

l’esgarrifança d’un poll)

Camí Florit (Jerusalem)

Jo dic que aquesta terra esdevindrà un incendi

perquè ja n’està farta, dels peus que la calciguen;

perquè cerca les velles paraules que cantava

i només troba un pou de silencis feliços

De: La Profecia. (Art Poètica)

Jo, que no havia sabut mai què feien

les noies emancipades al seu pis

he estat avui en un pis de noia emancipada.

He descordat els sostenidors a la noia emancipada,

la noia emancipada s’ha abaixat els bue-jeans.

De: Jo que no havia entrat mai.

(La Capella dels Dolors …

…  

Perquè els mots que altre temps jo no sabia, 

m’han abocat al poble,

als difícils carrers de la ventada,

als indrets ablamats on he de viure

i qui sap si morir

De: Petita Història Familiar (Memòries i Confessions d’Un adolescent de Casa Bona)

...

La soledat, afavorint capvespres,

em toca el front amb mà de seda i somni;

darrers calius exalten pura cendra

i en el balcó s’esfullen vells geranis.

Ja no sé quins rius de sang antiga

venes enllà s’esmunyen cap a l’ombra ,

ignor de cert quin bell ahir de runa

cavalca el temps devorador de roses.

Vine en la nit, amor meu de setembre:

esfullarem crepuscles i magnòlies,

per l’horitzó fugiran les colomes 

i bosc endins caçadors faran via.

Madrigal. (de Papers per a Desar)

...

De segur que a les platges de la lluna 

hi fa bon orinar. Jo gairebé diria 

que hom deu sentir-se en fer-ho,

tan feliç com l’infant que caça mosques

i els arranca- ara l’una, després l’altra- 

les minúscules ales nerviades …

De: Projecte de Cartell…

(Poemes Ocasionals)

Suscríbete para seguir leyendo