'Silencio', de Nívola Uyá: lloc i sentit

Feia temps que no miràvem –que no admiràvem- una tan encisadora proposta de lectura per a infants (i per a qualsevol persona sense restriccions d’edat). Silencio, de Nívola Uyà, il·lustradora i naturalista polifacètica, és un singular exercici d’expressivitat. Una molt rara i positiva invitació a la lectura tranquil.la i sense paraules que ens empenyin a una única interpretació.

Confessam que l’inici de l’àlbum inquieta, i per tant enganxa: exigeix una especial atenció, augmentada a mesura que avancem en l’itinerari que desenvolupa. En cada pàgina, i en la seqüència de totes elles, hi veurem el que hi volguem o hi poguem veure, entendrem el que hi volguem o hi poguem entendre. En cada lector i en cada lectura que aquest faci, Silencio ens estimula a crear un relat propi. L’encantament d’Uyà ens glapeix aviat a través dels seus dibuixos per l’atmosfera gairebé balsàmica de cada àrea de color, figura, ombra o reflex. Discretes presències. Amb molts pocs elements: Uyà sintetitza.

Silencio commou des de l’inici: on van aquests peus que caminen, brava perspectiva gràfica, per cert!, entre petjades de conill, abelles solitàries, papallones, joncs i altres petites plantes boscanes? O on ens menen? En aquesta primera doble pàgina ja podem imaginar el so de les passes en el sòl del bosc. Perquè no hi ha silencis muts, sinó, plens del remoreig de la Vida i dels fenòmens naturals. El refilet d’una oronella. L’oratjol que fa cinglar una canya. El sanglot de l’aigua causat per un peix. Tal vegada la salutació d’un ànec...

Cada imatge de Silencio té una potència lírica que enyoram en molts d’àlbums infantils, i en moltes narracions i novel·les per a infants i joves. Aquí hi ha serenor. I potser un prec d’esforç i de complicitat que fa l’autora al seu lector per entendre la nostra relació amb la Natura. Perquè comparteixi l’experiència sensorial que configura pàgina a pàgina: caminar en silenci per un sender remot, tocar l’aigua amb els peus nus, nedar, asseure’s en la vorera d’un rierol, embambar-se amb el vol d’uns agrons que s’alcen de la vorera del riu, escoltar com llisca una canoa en l’aigua plàcida, mirar els cels insinuats més enllà de la ribera.

A Silencio, Nívola Uyà combina amb vehemència plàstica diferents tècniques per consolidar el seu particular món de somriures, ulls francs, bestioles amigues, paisatges on cada ser hi té un lloc i un sentit. També nosaltres.

Suscríbete para seguir leyendo