De Goethe a Mallorca

No dic res de nou: Dora Muñoz és una escriptora de novel·la negra que la fa servir per esbrinar la realitat del seu entorn. «El que volia era conèixer i entendre la part fosca de la societat, el món de la delinqüència i els perquès de les conductes humanes més malvades», −ens dirà un dels seus personatges, el segon membre del cos de la Guàrdia Civil a qui na Dora ens farà estimar: na Sílvia, recentment arribada al quarter d’Inca des de València, amb uns estudis previs de pedagogia i psicologia que l’han encaminada, finalment, a resoldre conflictes d’aquella part fosca. Perquè Dora Muñoz dibuixa personatges verídics; tal volta precisament els menys reals són els que s’encarreguen de la resolució del crim. Ja ho hem dit, que escriu novel·la negra, i els seus investigadors són admirables i desitjables, però tal volta poc reals, si més no com a guàrdies. L’altre gran personatge d’aquesta novel·la, sempre de la part policial, és Damià Aguiló, tinent de la Guàrdia Civil. També una rara avis que informa la família de les víctimes de l’evolució de la recerca, que es preocupa pel seu estat anímic i vital; que fins i tot és capaç de traslladar-se a Berlín com si l’equip policial alemany no posés prou esment a la resolució. Aquell és l’investigador Damià: «A ell, al contrari que a la majoria dels seus companys, l’interessaven les causes del crim. Què impulsava una persona a cometre un delicte».

Fins aquí hem vist com Dora Muñoz ens capfica en un món policial presumptament desitjable, on uns més que d’altres, els guàrdies gaudeixen de la vida més enllà del seu entorn de feina: la música i la lectura, la gastronomia, fins i tot l’ornitologia, que acabarà captivant la jove incorporació a l’equip i a Mallorca, Sílvia.

Dora Muñoz situa la seva novel·la a Mallorca; això és habitual en ella, com ho és que ens ofereixi un recorregut gastronòmic i turístic per una illa que encara té molt a oferir. Aquesta vegada ens passeja per l’Albufera de Muro, Inca, Moscari i Sa Pobla, a més de Palma; a tot això s’afegeix Berlín i un recorregut per la història del que va ser la República Democràtica Alemanya i del que va suposar. Trescar la memòria històrica és una característica també usual a la novel·lística de Dora Muñoz, que ja ho hem dit, és fonamentalment social. En fa una crítica social allà on menys ho esperes, com ara allò de la venda de les nostres llars als nòrdics −que, pobrets, necessiten el nostre sol− o la menció a la gentrificació del barri de Santa Catalina aprofitant una de les anades policials. Tota la novel·la és una reflexió sobre la realitat que vivim; res no li passa de llarg.

Perquè no he dit que el gran tema, aquí, és l’ornitologia. En realitat, és un dels fils, perquè la novel·la ens serviria també per analitzar la transsexualitat i la integració a la vida com allò normal, els centres de menors, la memòria històrica, fins i tot la visibilitat de la salut mental. Però ornitòleg és el nostre assassinat, en un acte comès precisament a un aguait d’observació d’aucells a l’Albufera; ornitològica és també la recerca del seu botxí. Per tant, la novel·la ens capficarà una mica al món d’aquesta fascinació; sense semblar pedant, quedau ben tranquils. Sobrevolaran la novel·la interessants aucells i el seu coneixement, tot un gaudi. I finalment, també tendrem murs, aquells que es feren per evitar sortir; «els d’ara són per no deixar entrar», com ens explicarà l’autora Muñoz en la seva crítica social reiterada. La cerca del record o la memòria del que va esser el Mur de Berlín i la seva caiguda el 1989 amb tot el que va significar a peu de carrer i l’afectació a les vides d’alguns dels personatges és −ja ho he dit− part important de la novel·la.

A aquesta obra també ens acompanya la veu de l’assassí, en capítols inserits en el transcurs del text, que en breus apartats entremescla el que viuen els distints personatges, el que cerquen i recorden i les indagacions policials; així, també sabrem com va ser aquell darrer encontre amb la seva víctima, on va voler fer-li entendre el perquè de la seva venjança. Així, nosaltres, com a lectors, creient anar una passa endavant d’allò que ens contaran, rebrem encara una petita sorpresa final que ens reserva l’autora. Definitivament, el cor de l’escriptora concep personatges amb un gran sentiment intern de la justícia, i fonamentalment bons. Aquí, dolent, no ho és ni l’assassí.

Suscríbete para seguir leyendo