Com escriure l’absència?

ANNIE ERNAUX, UNA ESCRIPTORA MOLT SENSIBLE.

¶Per què la qualific així? Ben fàcil, la seva obra és d’una força titànica conjugada amb la delicadesa més fràgil, d’una energia vibratòria sensorial conjuminada amb una gelor de ferro. La vaig conèixer a les Converses de Formentor de 2019, quan li donaren el Premi Formentor, i vaig comprovar que la vida i l’obra anaven a la par. Ara he passat gust amb Els anys (Angle Editorial), amb una traducció primfilada de Valèria Gaillard, en què l’Ernaux, a partir dels seus records i, sobretot, de la seva biografia, ens dona una visió del món que podem compartir amb tots els sentits. Escrita en passat imperfet, en primera, segona i tercera persona, albiram un recorregut de la seva vida des del anys quaranta quan va néixer, fins a la caiguda del mur de Berlín, quan ja és mare i àvia. Llibre que segons l’edat del lector el farà rememorar esdeveniments socials, idees de moda, pel·lícules d’època, fenòmens culturals (el feminisme, la lluita gai, els nous filòsofs, l’acostament al tercer món, l’alliberament sexual, el Maig del 68, etc.). Un text entretingut i revelador escrit amb una brodaria de veus en què el singular i el plural es toquen.

El mestre Proust deia: “La vida de debò, la vida per fi descoberta i esclarida, l’única vida, per consegüent, plenament viscuda, és la literatura.” Aquest definició de la vida com literatura es podria aplicar fil per randa a Annie Ernaux perquè fa més de cinquanta anys que ha creat un projecte d’escriptura radicalment diferent: una lletra auto-socio-biogràfica. Ella mateixa en el títol del volum “Quarto” de l’Editorial Gallimard es va definir: Escriure la vida. I ho deia clarament : “No la meva vida, ni la seva vida, ni fins i tot una vida. La vida, amb els seus continguts que són els mateixos per a tothom però que experimentam d’una manera individual”. El seu compromís amb la seva literatura és total. I amb aquest compromís ha fet una triple revolució: ètica, estètica i temàtica. Ha convertit la seva vida i el seu cos, els seus sentiments, les seves idees, les seves sensacions i les seves perspectives en una arma política i poètica, una arma reveladora dels nombrosos esclavatges de la dona en una societat patriarcal i masclista. L’Acadèmia Sueca, que li ha concedit el Premi Nobel de 2022, ho diu ben a les clares quan destaca: “Per a Annie Ernaux escriure és un acte polític que ens obre els ulls a la desigualtat social. El coratge i l’agudesa clínica amb la qual descobreix les arrels, les distàncies i les limitacions col·lectives de la memòria. La seva vida està marcada per disparitats fortes en quant a gènere, idioma i classe.”

La qüestió de gènere (el fet de ser dona i una dona feminista i lluitadora) i de classe social (el fet de pertànyer a una família de classe obrera) amaren de pinte en ample totes les seves obres d’una forma clara i explícita tant en la forma de veure el món com el de contar els cossos, els desigs, les relacions, els somnis, les lluites. Aquesta etnòloga de si mateixa ha tocat tots els temes que l’afectaven: l’adolescència, el matrimoni, la humiliació, l’avortament, la memòria, la gelosia, la família, la malaltia, la passió. Volia venjar la seva raça (uns humils botiguers de poble) i el seu sexe (una dona maltractada per la societat masclista) i amb aquests materials personals i intransferibles ha escrit una de les obres més denses, més belles i més conscienciadores del nostre temps que ha depassat les fronteres genèriques i no s’atura d’interrogar les seves formes i emportar al lector a un temps viscut que ens concerneix a tots.

“La contraposició entre ficció i realitat és un problema fals, l’important és escriure la veritat. I la forma que aquesta veritat adopti, sia ficció, no ficció o autobiografia, no és crucial, el vertaderament crucial és la veritat. Escriure ha estat i sempre serà una manera d’aclarir coses que poden ser confuses. És un mitjà de coneixement.”

Annie Ernaux la podeu llegir en català. Felicit a Valèria Gaillard per les seves traduccions rodones i inspirades i, també a Rosa Rey, de l’Editorial Angle, que ha publicat quatre de les seves obres més singulars: L’esdeveniment (Quan l’Ernaux als 23 anys va quedar embarassada i va voler avortar, va viure una experiència dura, transbalsadora i terrible. L’avortament era tabú, estigma i delicte. Va haver d’amagar el fet als seus pares, no va tenir el suport dels seus companys progres i va viure la solitud de veure la hipocresia general, fins i tot la dels metges.). Pura Passió (Descripció d’un enamorament apassionat als cinquanta anys amb un diplomàtic de l’Est que tenia una retirada a l’Alain Delon. Una dependència absoluta: amb ell sentirà la follia carnal, intel·lectual i emocional. “Sovint tinc la impressió de viure aquesta passió com si hagués escrit un llibre: la mateixa necessitat de reeixir en cada escena, el mateix neguit per cada detall.”). Memòria de noia (Rememoració de la primera nit amb un home quan als divuit anys era monitora de colònies infantil. No podrà enfrontar-se al desconcert, la por, els dolors, la violència i la vergonya fins que passen cinquanta anys. Les fotos i les cartes l’ajudaran a recordar.). Vet aquí unes paraules alades del discurs a l’Acadèmia Nobel: “No consider la concessió del premi Nobel com una victòria individual. No és orgull ni modèstia pensar que és, en certa manera, una victòria col·lectiva. Compartesc l’orgull amb els qui, d’una manera o altra, desitgen més llibertat, igualtat i dignitat per a tots els éssers humans, independentment del sexe i el gènere, de la pell i la cultura. Amb els qui pensen en les properes generacions, en la salvaguarda d’una Terra que la cobdícia d’uns quants segueix fent cada cop menys habitable per al conjunt dels pobles.” Gràcies, Annie Ernaux!

Suscríbete para seguir leyendo