Vint-i-cinc anys sense Blai Bonet, el poeta de la llum

L’obra de Blai Bonet està molt vinculada a la llum i els colors. Com ja deia Goethe en una de les seves reflexions, en el segle XIX: “La llum com a metàfora de Déu, els colors com a passions de la llum”. I el propi Blai Bonet (Santanyí, Mallorca, 1926-1997), va dir en una ocasió: “La meva intenció quan escric és il·luminar a qui em llegeix”.

Llegint el paràgraf anterior ens transmet la impressió d’estar davant d’una persona extravertida i que li agrada fer-se notar, però res més lluny de la realitat, ja que estem davant un poeta tímid, pensatiu, introvertit, religiós, amant de la natura i tardanament reconegut per les editorials, el que va fer que, quan per indicació mèdica, el 1972 va tornar a Santanyí, caigués en un lent i inexorable oblit com a figura literària, allunyant-se de la seva fulgurant aparició a principis de la dècada dels 50, convertint-se en una figura enigmàtica i desconeguda per a les noves generacions.

Així i tot no estem parlant d’un escriptor mediocre i oblidat, Blai Bonet, està ben vigent a l’actualitat i com diu Margalida Pons, en el pròleg de la publicació d’ Edicions de 1984 que reuneix la seva poesia completa en un llibre de 1374 pàgines que inclou un mínim de 70 poemes inèdits: si hagués de triar tres poetes nascuts al segle XX, citaria «Blai Bonet, Joan Vinyoli i Maria Mercè Marçal», cosa que és ben significativa. Margalida Pons, poeta i professora de literatura catalana, també recorda que quan anava a veure’l a la seva casa de Santanyí, Bonet, a diferència de l’egolatria d’altres escriptors, defugia les mostres d’adulació o d’admiració i evitava parlar de si mateix per interessar-se per les inquietuds dels seus joves interlocutors. Pons esmenta altres elements singulars de Bonet, com la seva llibertat de llenguatge, ple d’anglicismes, paraules franceses o castellanes, neologismes, encara que fos profundament meticulós amb la paraula. Un anarquisme que enllaçava amb la seva vocació transgressora de gèneres literaris: poesia, teatre, novel·la, cançó, refrany, diari...

La diversitat de gèneres que conrea Blai Bonet, té a veure amb les seves vivències, com el seu ingrés al seminari de Palma als deu anys fins que va haver d’interrompre els estudis eclesiàstics a causa d’una afecció pulmonar. Al seminari va estudiar cinc anys d’Humanitats, llatí i grec, i tres anys de Filosofia. Als quinze anys, Blai Bonet convivia amb les Geòrgiques, l’Eneida de Virgili, les Metamorfosis d’Ovidi, i va aprofundir en Heràclit, Plató i Aristòtil.

L’any 1947, les dures condicions de vida de la postguerra li provoquen una tuberculosi al pulmó esquerre que l’obliga a abandonar el seminari. El sentiment religiós i existencial i les conseqüències d’aquesta malaltia condicionaran per sempre la seva trajectòria vital i literària. Durant l’estada al sanatori antituberculós de Caubet , va començar a escriure la novel·la El mar, premi Joanot Martorell, 1957. La cruesa de la història narrada a El mar, inèdita fins l’any 1958, va tenir un gran impacte en la crítica catalana de l’època i va ser portada al cinema l’any 2000, quaranta anys més tard de publicar-se.

Bonet es va donar a conèixer a Catalunya amb Cant Espiritual, que va guanyar el Premi «Ossa Menor» de l’any 1952.

El 1956, la intel·lectualitat barcelonina li va finançar un tractament antituberculós en una clínica de la ciutat, i el van instal·lar en una masia a Riells de Montseny. Els tres anys viscuts a la masia del Montseny van ser molt beneficiosos per a Bonet: «Com que el meu deure era posar-me bo, al Montseny vaig passejar molt. Hi vaig aprendre el més bàsic. Els llibres no em podran ensenyar mai el que vaig aprendre al bosc, a les fonts, amb els pagesos. Vaig escoltar molta música. I també parlava amb gent, amb l’abat Escarré, amb els metges i amb mossèn Antoni Batlle, l’home més gran que jo he conegut.»

Enfront de la tuberculosi, el poeta es rebel·la amb una rebel·lió vitalista i una recerca angoixada de Déu. Amb aquest sentiment escriu L’Evangeli segons un de tants, que guanya el premi Carles Riba el 1962 i que tardarà cinc anys a publicar-se per problemes de censura.

L’obra narrativa de Bonet és escrita principalment entre finals de la dècada dels 50 i la dècada dels 60. En les seves novel·les, Blai Bonet tracta d’incorporar a la literatura catalana els corrents narratius que triomfen a l’estranger. Existencialisme, experimentalisme... Amb Judes i la primavera (1963) experimenta amb les noves tècniques narratives, aportant l’influx de l’existencialisme d’inspiració cristiana. La novel·la de més èxit, desprès de El mar, va ser Míster Evasió (1969), on va utilitzar tècniques com l’ús del flash-backs, el monòleg interior i l’innovador tractament del llenguatge, com la utilització d’onomatopeies, llenguatge col·loquial...

L’any 1987 és el del seu redescobriment. Amb el llibre de poemes El jove, Bonet va guanyar la Lletra d’Or, el Premi Nacional de la Crítica, i el Premi de la Generalitat de Catalunya. És l’inici de la recuperació de la seva figura, dels homenatges i dels honors, tant a les Illes com a Catalunya, que va culminar l’any 1990, amb la concessió de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Va morir a Santanyí, el desembre de l’any 1997. A títol pòstum, el 1998 el Govern Balear li va atorgar el premi Ramon Llull.

Suscríbete para seguir leyendo