Música

Una història de superació

El 1930 amb vint-i-vuit anys debutà com a directora dirigint l’Orquestra Filharmònica de Berlín

Antonia Brico.  VIQUIPÈDIA

Antonia Brico. VIQUIPÈDIA / Maria Antònia Pascual

Maria Antònia Pascual

Gràcies a una pel·lícula, bona, per cert, he descobert a una dona exemple de perseverança i superació, que lluità durant dècades per fer-se un lloc entre els grans de la música clàssica i que aconseguí, malgrat tots els entrebancs que li posaren, el que s’havia proposat. Parlo d’Antonia Brico, la primera dona a dirigir l’Orquestra Filharmònica de Berlín i l’Orquestra Filharmònica de Nova York. La seva destresa com a directora xocà amb la seva condició femenina, desafià una disciplina dominada pels homes i això a principis del segle XX era molt agosarat. Hagué d’escoltar infinites vegades ‘la teva feina és a casa cuidant del marit i dels fills’. La història d’Antonia Brico és la d’una vida de superació en un món masculí en què la dona no era benvinguda. Va lluitar sense descans per fer-se un lloc entre els grans (tots homes) directors de música clàssica. La marginació laboral d’aquella època i la supremacia masculina, sobretot en determinats llocs rellevants, li negaren des d’un principi el reconeixement que es mereixia.

Antonia Brico (Róterdam 1902-Denver 1988). Se’n sap molt poc dels seus pares biològics, la mare era Agnès Brico i el pare era un músic italià nòmada incapaç de fer-se càrrec d’una criatura, la mare la deixà en un convent. A dos anys fou donada en acollida al matrimoni Wolthuis, encara que la mare pagava les seves despeses setmanals. El 1907 quan Antonia tenia sis anys els Wolthuis emigraren secretament als Estats Units (Los Angeles) i li canviaren el nom pel de Wilhelmina Wolthuis . Quan es graduà a l’institut s’assabentà de la seva història i marxà de casa per no tornar-hi mai més. A vint anys tornà a adoptar el seu nom de naixement. L’únic bon record de la seva infantesa fou la part musical, a deu anys aprengué a tocar el piano i a l’escola secundària ja era una pianista consumada. Independent de la seva família es pagà els estudis fent treballs diversos, el seu objectiu ser directora d’orquestra. El 1923 acabà la carrera, després de quatre anys fent d’assistenta del pianista i director Paul Steindorff, el qual fou el seu primer mentor musical.

El 1930 amb vint-i-vuit anys debutà com a directora dirigint l’Orquestra Filharmònica de Berlín i es convertí així en la primera dona que ho feia, però la vida no li fou fàcil malgrat aquest primer èxit.

El 1934 després d’intents en va de trobar feina com a directora creà la Women’s Symphony, fundà aquesta orquestra només de dones per reivindicar la dona, instrumentista i música. Aquest projecte no passà desapercebut i comptà amb el suport d’Eleanor Roosevelt, primera dama del país. Els anys trenta foren la seva millor època, el 1938 es convertí en la primera dona que dirigí l’Orquestra Filharmònica de Nova York; així i tot, encara rebia comentaris masclistes del tipus “el problema d’Antonia Brico és que ha nascut cinquanta anys massa prest” o “és una desgràcia que una dona dirigeixi una orquestra”. El 1942 es traslladà a viure a Denver, dirigí el Trinity Methodist Choir, donava classes privades i també en algun centre com el Colorado College, però el què ella esperava que era ocupar el lloc de directora de la Denver Symphony Orchestra mai se li concedí, sempre prioritzaren els homes. Durant els anys quaranta i cinquanta viatjà i dirigí per Europa, però no se li oferí dirigir professionalment cap orquestra a Amèrica. Els darrers anys Antonia Brico es convertí en una mena de llegenda viva. El 1974 una de les seves alumnes i famosa cantant folk Judy Collins feu un documental Antonia: Portrait of a Woman que estigué nominat als premis Oscar, fet que revitalitzà la seva carrera. Ella continua fent classes i dirigint el que se li oferia fins a mitjans dels anys vuitanta, va morir el 1989 a vuitanta-set anys.

Tornant al principi i a la pel·lícula La Directora d’Orquestra (De Dirigent), dirigida per Maria Peters que s’estrenà el 2018, la recomano. A la directora la va atreure la vida d’Antonia Brico així com el fet de ser ambdues dones i holandeses. No és exactament una pel·lícula feminista, però amb una vida com la de la protagonista el masclisme hi queda reflectit. Realment és una pel·lícula que es gaudeix, té una ambientació impecable, la força interpretativa i la passió que hi posa l’actriu Christianne de Bruijn en el paper d’Antonia és contagiosa, però no és només ella sinó que són tota la resta dels personatges que fan una interpretació magnífica. L’actor transgènere Scott Turnes Schofiel està fantàstic en el paper de Robin Jones. I encara que la pel·lícula probablement idealitza alguns episodis de la vida d’Antonia no li treu per res l’atractiu principal que és la persona i la seva personalitat. Tal vegada l’embelleix, però no la desmereix.

La directora, Maria Peters, després d’acabar la pel·lícula decidí editar una novel·la biogràfica amb el mateix títol.

Suscríbete para seguir leyendo