Blai Bonet partí va vint-i-cinc anys

Blai Bonet.

Blai Bonet. / ARXIU FOTOGRÀFIC FONS BLAI BONET

Biel Mesquida

Biel Mesquida

L’ESCRIPTOR TÉ L’OBLIGACIÓ DE FER D’OPOSICIÓ AL PODER.

Aquesta és una frase de Blai Bonet que sempre he tengut present com a guia i com a nord. I a continuació ell afegia: “No he fet res més que esser l’oposició de qualsevol manera de poder. I és una fidelitat que l’he mantinguda sempre.” Estic ben segur que les altes tensions de la teva lletra neixen de dur els cromosomes de Maria Rigo i Rigo dels Llombards, i els cromosomes de Blai Bonet i Perelló, santanyiner i euguer del Rafal dels Porcs. Record, amb calfreds de gust, aquelles línies on contes com en Blai petit aprenia a veure, a tenir ús de cervell, que vol dir ús de la paraula: “L’important no són les coses: l’important és el camí que mena cap a les coses. Abans de trobar el que cerca, l’home troba moltes altres coses que eren aquí, allà, vivien… Mentre anava tot solet a veure els cavalls, les eugues, mon pare, s’Almúnia, el penyal des Baus, aquest camí que em duia a veure el Pare em feia conèixer les cases de camp, però també els seus noms, que eren noms de persones…, les cases amb noms diminutius de persones! Can Joaní, Can Pasqualí; veure les plantes, les herbes, i descobrir que veure una planta era veure el seu nom, passava, caminava, arran dels noms: la corretjola, la ravenissa, el coscoll, l’aritja, la vidalba, el trèvol de ramellet, l’esparreguera de gat, l’esparreguera de castellà, la porrassa, l’albó, el coltell, la vinagrella, el fenàs, les prunes d’en vell, les prunes de frare llarg, les prunes de garanyó. El camí que em menava de cap al Pare estava ple de noms…, de paraules que tenien la verdor en la fulla i en treien la flor.”

Som lluny de la teva4 còrpora sepulta (el 21 de desembre de 1997), i, molt a prop, dins, el teu corpus, fet de milers i milers de quadres de paraules que no s’aturen d’obrir-nos els ulls, de despertar-nos, de deixondir-nos, d’ajudar-nos a reveure i a reviure. A re-cor-dar, donar dos cops al cor: la memòria i el present. Ai! Blai!, tu, un poeta que em feres entendre allò que els filòsofs no havien pogut i que els acadèmics han oblidat: la paraula és la casa de l’home. Ai! Blai!, tu, el poeta que ens ha deixat la paraula incandescent i bategant. Ai! Blai!, tu, un poeta que quan senties el tequetec dels nusos dels meus dits sobre les vostres vidrieres t’aixecaves cop en sec de la camilla i venies amb pas viu a obrir-me el portal romà de ca teva, em pegaves una aferrada pel coll i m’acompanyaves al segon aiguavés, per fer-me entrar en aquella presència maternalment humana, ta mare, Maria Rigo i Rigo dels Llombards, que deixava la randa damunt la taula i m’obria els braços d’ampit en ample. I tu amollaves: Biel! Conta’m coses! Conta’m coses! I amb tota la confiança us començava a dir tot allò que em passava pel cap. Ta mare que, de tant en tant, s’aturava de fer randa, i ens donava fondes i silvestres lliçons de saviesa lingüística com si fos una Julia Kristeva santanyinera que sap la Bíblia en vers. I en aquells moments de l’horabaixa, quan la llum de pa d’or queia sobre el corral ple de cossiols de fulles i una buguenvíl·lea vermella, una prunera i una araucària del jardí de la germana de Bernat Vidal i Tomàs, d’una cisterna i uns murs de pedra tapats d’heura, escoltant com a fons la teva veu que em recitava el darrer poema que havies acabat, sí, ens aquells moments, pensava que ta mare no et va donar la vida de cop, sinó contínuament a través d’una tasca immensa: la transmissió d’una tendresa i una cultura, d’una llengua, per alguna cosa dita materna, això que podem anomenar vertadera educació.

UNA CARTA

La feta ha estat un prodigi. M’explic. Som molt desordenat i, alhora, amant dels llibres. I des de sempre deix entre les planes escrits, comentaris, bitllets, fotos, etc.

I per una estranya casualitat i una rara coincidència dins un llibre he trobat una carta d’en Blai. Estava datada a Santanyí (Cala Figuera), el 18 de desembre de 1991.

Crec que a ell li agradaria que compartís els seus pensaments amb els lectors que l’estimen. Blai Bonet dixit: “Estimat Biel, jo t’enyor, però tu ja ho saps. Fa bastants de dies que torn a estar amb els bronquis i el tòrax en general desgavellats ferm. Aquesta vegada sembla que estic com a més tancat, expector poc, jo som de natura bronquial ‘restrictiva’ (és la paraula tècnica dels especialistes) i quan es tanquen, en el meu cas, els pulmons tenen dificultat en obrir els porus, deixar entrar l’aire i expulsar el que tenen aferrat. Les altres vegades, els medicaments m’obrien amb més facilitat; també és ver, que el medicament número u és sortir a caminar i oxigenar aquesta còrpora, però, aquí on no plou mai, aquests dies ha plogut o ha fet un venteguer, i m’he hagut de conformar en fer passes mitja hora i un poc més per dins la casa, i fer passes per dins les cases no té absolutament res a veure amb caminar vorera vorera de mar entre pins, mates i tomarins (que és el nom que per aquí donam a les lavandes, ”espígols” en català continental). Ahir, dissabte, vaig poder sortir a caminar per la carretera, a ran de la mar i de les penyes. Em vaig trobar i sentir més obert, més xalest.

(...) Tu, de part teva, procura desitjar amb tot el cor que torni a aquella admirable mala salut de ferro, no em sent animat, avui no tenc aquella ‘moral de salut’ que em feia anar tan xalest i creatiu; avui m’he hagut de limitar a escriure’t quatre mots per trobar una mica de coratge.

Que puguis passar unes festes de Nadal amb tota la gent que estimes i que el 1992 –el 2 subratllat pel Blai dos cops– (‘ell!’ ja el tenim a dues passes!) et sigui molt Biel Mesquida. Molts anys!!

(...) Biel, una abraçada molt forta. Blai Bonet”

Em pos a rellegir Mister Evasió (El Club Editor), sense els talls de la censura i a cura de Nicolau Dols.

Estàs amb mi, en mi, Blai!

Suscríbete para seguir leyendo