La poesia de Costa i Llobera i la música de Beethoven

L’abril és arribat. De flors vestida

riu la terra, del sol enamorada,

i el sol li envia, amb amorosa ullada,

ric present de colors, de llum i vida

L’airet qui juga dins la vall florida

vola escampant essència regalada,

canta el dolç rossinyol per l’enramada

i cançons noves a cantar convida.

Pertot bellesa nova i alegrança...

Sembla que el món d’aquella edat primera

del Paradís perdut fa recordança.

Res com tu en aquest món, oh Primavera!

Mes no..., jo sé un abril que al teu s’avança:

l’abril d’un cor qui creu, ama i espera!

...Llegint la poesia de Miquel Costa i Llobera, haig de dir que, com a músic, no és cap sorpresa que hi trobi una semblança estètica i simbòlica amb la música de Beethoven, sobretot en la composició d’El Pi de Formentor, que posseeix vertadera grandesa de cançó simfònica i la força d’expressió del creador romàntic…

L’obra del gran sord de Bonn, palpita plena d’humanitat i passió, i també de resignació, dolor, contemplació i èxtasi; és música que palpita com el buf de les ventades, i s’hi agiten branques i fullatges; i perquè no afegir també que conserva de ses fulles l’eterna primavera?

Vet aquí la sonata Primavera per a violí i piano , no fa Beethoven, una lluita contrapuntística i melòdica i lluita amb les ventades que atupen la ribera, que cruixen lo terrer? No serà en la simfonia Pastoral –en Fa Major– amb la mateixa tonalitat de la sonata Primavera, i amb el quart moviment de la simfonia Gewitter, Sturm, on Beethoven i la tempesta és tot i

domina les muntanyes i aguaita l’infinit; per ell la terra és dura, més besa son ramatge lo cel que l’enamora, i té el llamp i l’oratge per glòria i per delit … ?

Beethoven –home eminentment humanista i religiós– com el nostre il.lustre poeta, estimava la natura a més no poder, cada dia passejava pel camp i la muntanya, on componia, tant a l’estiu com a l’hivern, i afirmava: “No és possible que existeixi ningú en el món que estimi més que jo el camp, un arbre”:

Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,

més poderós que el roure, més verd que el taronger.

L’escriptor valencià Joan Fuster ho ha descrit així: “amic de l’àguila i del voltor, és la viva imatge del geni, tal com l’imaginava –el somiava– el Costa inquiet i romàntic, al cim de les muntanyes i de cara a l’infinit, joiós entre el llamp i la tempesta”.

Gabriel Janer Manila també n’ha escrit “Costa s’arrisca a interpretar la naturalesa des de la moral: explica a l’ànima la victòria del pi de la ribera, perquè lluita amb les ventades, perquè no se sustenta del llim d’aquesta terra, perquè el cel l’enamora. La natura esdevé el testimoni de la mà divina i la creació és obra d’un gran poeta. La naturalesa, doncs, com a exemple moral: sàvia i perfecta. Ho havia estat per a Hugo de San Victor, per a Tomàs d’Aquino, per a Sant Francesc d’Assís, per Alain de Lille: omnis mundi creatura / quasi liber et pictura / nobis est speculum”.

Un llibre escrit per Déu que tanca significats ocults”. […] “La natura: el llibre més prodigiós del món, Àdhuc la música del paisatge , la ressonància de l’arbre que el poeta recrea en els alexandrins…”

L’exemplaritat de la naturalesa i l’alenada moral que traspua també és present a Ramon Llull: després que Natana ha revelat el seu amor al jove Blanquerna i aquest li ha dit que el seu cor desitja de fer vida eremítica i ella el suplica que se l’emporti a l’ermitatge, que faran la penitència plegats, respon el jove: “companyia no vull haver sinó de Déu e d’arbres, d’aucells, bèsties salvatges, aigües, fonts, prats e ribatges, sol, lluna, estrelles, car neguna d’estes coses no embarguen l’ànima a contemplar son Déu…”.

Beethoven, en la solitud sonora, ànima sensible i enamorat de la veritat Divina, segueix parlant: “un ocellet, una flor, em són més estimats que un home…” i moltes vegades deia ”Déu meu, que feliç em sent en el bosc, on cada arbre és una veu vostra. Quina meravella, Senyor! La calma, i la pau necessària per servir-vos està aquí, en aquestes selves i en aquestes muntanyes”.

Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada /

i arrela dins l’altura com l’arbre dels penyals./

Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada, /

i tes cançons valentes miran per la ventada /

com l’au dels temporals.

Beethoven era un vertader temporal; i com a amant de la llibertat i de la dignitat humana, fou un republicà sentimental i abraça les idees de la Revolució Francesa. Per això dedicà a Napoleó Bonapart la simfonia núm. 3 en Mi bemoll Major, op. 55 Heroica i li brinda la seva amistat. Però en assabentar-se que s’havia autoproclamat emperador, li retirà la dedicatòria i exclamà: “aquest home és igual que qualsevol altre; així surava la seva sinceritat i valentia, que en tot moment mostra:

Oh tu, que amb art fatigosa

cerques la forma grandiosa

de lo sublim enyorat,

vine a veure una vegada

nostra ribera escarpada,

obra de Déu que, inspirada,

va esculpint la Tempestat.

Mossèn Costa, en un sermó, en ocasió de commemorar la festivitat de Santa Cecilia, ens diu: lo íntim, lo intens, lo misteriós, lo inefable, lo sobrenatural, lo infinit, tenen en la música, el medi d’expressió més apropiat i en són els principis fontals inestroncables… Tot l’univers s’ha dit que és un temple, a on totes les veus de la creació componen un himne colossal de glòria a l’Altíssim. Moviments d’estrelles, sols i mónssen les òrbites cadencioses de l’espai, vibracions de la llum, veus de les ones i dels vents, bramuls de monstres i abismes, retrò de la tempesta, remoreig del bosc, cantar d’aucells, sons de tot lo que viu per planures i muntanyes...”.

Suscríbete para seguir leyendo