Costa i Llobera, on és el teu centenari?

HO DEMAN COM SI FOS PUR.

1. Com si fos tanoca, boig, orat i ben tocat de lletra, lletratocat, perquè em faig creus de veure que un dels fonaments fundadors de la llengua catalana que escrivim, parlam, pensam i vivim, Miquel Costa i Llobera, no ha rebut els mínims treballs d’amor a la seva obra.

No tenc gaire discutiguera, ni ganes de moure polèmica, però crec que aquest fet pot donar moltes formes de pensar i sentir la cultura catalana d’ara mateix amb uns ulls ben crítics. Col·lectius, institucions, mitjans, sectes, governs, esglésies, escoles, congregacions, col·legis i associacions no han preparat un any de tota casta de maneres de fer conèixer, treballar, recercar i reeditar amb edicions crítiques l’obra de Costa. Vaig anar a parlar de poesia a una escola amb estudiants d’onze i dotze anys i no havien llegit ni escoltat mai El pi de Formentor. No me’n podia avenir, com diria un personatge d’un desbarat, d’aquella feta que em deia moltes coses dels plans d’estudi d’aquests adolescents.

MIQUEL COSTA I LLOBERA (Pollença, 1854 - Palma, 1922). Quan durant la terrible dictadura franquista vaig poder fer classes clandestines de català, devers l’any 1957, vaig aprendre de cor, de memòria, El pi de Formentor, que de llavors ençà̀ es va convertir en un tresor, un far, en un símbol, un vaccí benèfic contra la barbàrie que ens atacava per totes les bandes. Descobrir aquell poeta intens i immens em mostrà les riqueses poètiques de la literatura catalana que ens amagaven i volien fer desaparèixer, anorrear. Aquell escriptor que havia viscut entre el denou i el vint s’havia amarat de les belleses del paisatge familiar de Formentor mentre llegia els clàssics llatins, com la poesia d’Horaci que li passà el seu oncle Miquel Llobera. Després, el 1872, quan se’n va anar a estudiar Dret a la Universitat de Barcelona, es va relacionar amb homes de la Renaixença com Marià Aguiló, Ramon Picó i Campanar, Antoni Rubió i Lluch i Jacint Verdaguer. Empès per les seves inquietuds anà a estudiar a Madrid, dos anys. Viatjà a París el 1878 i descobrí poetes francesos i italians que l’influïren: Hugo, Lamartine, Mallarmé, Leconte de Lisle, Chénier, Carducci i Leopardi. Decidí ser sacerdot i anar-se’n a estudiar, el 1885, Teologia a Roma. Aquest any sortien les seves Poesies, que expressaven el seu sentiment del paisatge per un cantó i el religiós per l’altre, amb un to serè i contingut dins l’atmosfera del Romanticisme. El 1889 es doctorà en Teologia a Roma i el 1897 traguè el llibre de poemes De l’agre de la terra, en què amb una mètrica fonamentada en el romanç, la codolada i la glosa populars teixeix els costums i les tradicions mallorquines. El 1902 presenta el poema narratiu, on ja s’insinua la influència noucentista i on fusiona narrativitat i classicisme, La deixa del geni grec, llorejat al Jocs Florals, i Costa és nomenat Mestre en Gai Saber. El 1903, a Tradicions i fantasies, fa un ús ben singular de la narrativa lírica que li permet transformar el relat romàntic de les llegendes en un discurs clàssic que crea una tradició. El 1904 fa la conferència «La forma poètica» a l’Ateneu barcelonès, en què refusa la poesia basada només en la inspiració i proposa l’harmonia entre la forma i el contingut amb una estètica d’ordre, d’equilibri i d’harmonia transcendents. «L’obra d’art és, en certa manera, com un misteri d’encarnació, en el qual el verb intern de la inspiració estètica se revesteix d’un element manifestatiu adequat, que és la forma. Inspiració i forma s’han d’unir tan necessàriament per l’obra d’art, que, suprimint l’un o l’altre dels dos elements, l’obra d’art no pot existir».

El 1906 apareix el llibre Horacianes, i fa matx, setze poemes rodons amb pocs moments del furor dionisíac i de l’espira romàntica i amb una gran força classicitzant on confegeix «el seny amb l’ímpetu» i ens dona tot un programa d’actitud i una afirmació de personalitat amb una incorporació al català de la mètrica quantitativa grecollatina a l’accentual romànica amb ressonàncies de Carducci i Manzoni i amb la musa horaciana que ho impregna tot. El darrer poema, «Comiat», que reflecteix un ideal de patriotisme, lluny del renou i la sentimentalitat xarona i folkloritzant, i avingut amb les idees d’assenyament, d’ordre, de serenor i d’excel·lència de la intel·ligència, pot ser una fita de la seva escriptura. Alexandre Plana deia que l’esperit d’Horacianes és el lligam que dona a la seva obra una densa unitat. Visions de Palestina, el seu darrer poemari fruit d’un viatge a Terra Santa, és una obra innovadora de versos llargs que intenten l’adopció del vers hebraic i que no ha rebut la visibilitat que es mereix.

I la figura imponent de l’homenot Costa i Llobera en aquest centenari de la seva mort tampoc no ha rebut els honors, els estudis, les recerques, les publicacions que la societat literària, acadèmica i política dona als seus grans creadors. Costa, que va sacrificar la seva pròpia obra d’acord amb la consciència històrica i la creació ́ d’una tradició catalana de la qual ell, una personalitat senyera amb projecció europea, ha quedat oblidat, arraconat, rebutjat, ignorat i menystingut. Ho dic amb ràbia i amb esperit de lluita. M’he passat tot l’any MMXXII reclamant ací i allà un any Costa amb cara i ulls, com tocari, i he de dir que, llevat d’un parell de recitals i algunes conferències, he fracassat. El fet de celebrar-se el centenari de la seva mort no ha servit de res. Això és un mal símptoma per a la cultura catalana que vull denunciar ben a les males. I aquests mals símptomes, ai las!, em venen sempre de nou.

Suscríbete para seguir leyendo