Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

PLAGUETA DE NOTES (DCCCXCVIII)

Transfronterer

Douglas Sirk. VIQUIPÈDIA

NOTIFICACIONS DE MÀ I LLETRA.

1. Esser travessat pel món sense ser destruït pel món. Això és el que fan les plantes. I Jaccottet surt al meu encontre i em diu: “L’aire tremola en els arbres / el vent habita dolcet dolcet els / arbres, s’hi atura, hi perdura / i les seves fulles recullen el cel. / Les fulles tremolen, brillen, / com molts de miralls del cel. / Així arrela el cel.”

No has tengut mai un revol sobre el fet de ser transfronterer com les plantes? L’amic Emanuele Coccia m’ho deia amb paraules planeres: “Sense les plantes no hi hauria captura de l’energia solar, no hi hauria alliberament d’oxigen, mescladissa, diversitat mineral, vida animal: els vegetals duen una existència transfronterera entre l’orgànic i l’inorgànic, entre el Sol i la Terra, entre el sol i l’aire.”

Aquesta idea tan senzilla em pot fer córrer el cap com un dragon khan, o em deixa en un estat d’assossec en què podria deixar d’escriure quan volgués.

Aniria al jardí. Tornaria a mirar les colocàsies que tenc un poc abandonades i arrabassaria dues fulles que han tombat el coll. I m’aferraria a l’ombú i em posaria a viatjar per territoris d’aquests temps convulsos, durs i apassionants que ens ha tocat viure.

Les plantes són grans lluitadores contra la guerra. Mira com els militars es carreguen boscs i selves sense cap escrúpol. Bé, ja sé que he dit un doi. Aquest humans són pura mercaderia en mans dels necrocapitalistes. L’humà que fa la guerra és un ésser que sempre m’ha costat sentir i entendre perquè sempre he lluitat contra l’assassinat d’un humà per un altre, i això ha ocupat molt de temps de la meva escriptura. Escrivim contra la guerra i som com les plantes: els primers que ens cremen.

Com a contrapunt diré que aquesta Mallorca d’avui és un dels llocs més transfronterers de la Terra i això la converteix en una fàbrica de somnis que cal saber viure i entendre. Les plantes de la botànica de l’illa podrien fer un bon memorial de greutges sense aturall i això ens aclariria moltes de confusions i mentides que ens volen fer creure pels cantons menys insospitats i pels més grollers.

CANVIAR UN LLIBRE D’UN LLOC A L’ALTRE.

2. Dins aquest gest s’hi amaga una metamorfosi ben productiva que moltes de vegades em neg a veure. Avui he agafat de davall una revista un petit volum de la Bibliothèque de la Pléiade. Era Le Grand Meaulnes, d’Alain-Fournier, seguit d’una tria de cartes, documents i esquemes, tot a cura de Philippe Bethier. I el matí s’ha convertit en promesa de felicitat. He pensat que en algun moment del dia podria agafar aquell estoig i obrir-lo amb la tranquil·litat d’algú que fa una sèrie de gestos per desembolicar l’escriptura que li donarà petites felicitats volàtils i eternes. Un desig de lectura, un desig de lector. Però a la frontera hi ha un feiner, el tràfic és vertiginós, els treballs es multipliquen per no trobar quasi res. L’atur creix. Tot controlat. La veritat domèstica domina com una dictadura invisible. I el pitjor és que quasi no ens en temem, que quasi tot això passa desapercebut. I em trob a l’entrada de la nit, quasi al final del meu temps, sense haver agafat l’estoig de Le Grand Meaulnes, sense haver tocat aquell volum de pell marró, sense haver obert aquella joia de llibre i haver-ne ensumat la lletra, tan pròxima encara a l’impremta, i haver ensumat aquell paper bíblia, tan personal i difícil, sense haver vist aquell far de dedicatòria, À ma soeur Isabelle, sense haver tocat el cos conductor d’Alain Fournier, que ens diu una festa de coses d’aquelles que t’ajuden a viure.

I aquests llibres que t’ajuden a viure, que només la bona literatura sap fer, no es troben en els feréstecs prestatges d’autoajuda dels supermercats de llibres dels aeroports transfronterers i ocupats per forces del necrocapital que practica una política comercial espantosa, brutal.

Acab d’arribar d’un viatge a Manresa i ni al Supermercat de llibres de Son Sant Joan (un xiringuitet), ni al del Josep-Tarradellas Barcelona-El Prat (un magatzem on hi ha de tot i molt i, sobretot, els longsellers de les editorials espanyoles potents, no he trobat ni un llibre en català, ni en francès, ni en anglès, ni en italià, ni en portuguès. Dit clar i català.

COM BASTIR EL CINEMA DE LA MELODIA DE LES COSES?

3. Tenc ganes de veure un Douglas Sirk, un director de cine que crec que és un dels meus inspiradors més forts. Un dia cantaré les seves meravelles amb pèls i senyals. Però ara apareix per mor d’aquesta vida que dona a les coses en els seus films. Ell va declarar que no li agradaven gens els plànols buits al cine. I va col·locar una torrentada de bibelots, de quadres i de mobles com un gabinet de curiositat del seu temps, i, fins i tot, alguns dels seus personatges fan el paper de col·leccionistes. No mira prim amb els fetitxes kitsch de la seva època hollywoodenca: telèfons de color de pastís, ceràmiques Ming falses, una mala fi de rams de flors tallades i tassons de cristall alineats en sèrie com en una botiga. Però tots aquests artefactes, aquestes coses, vetlen amb una presència feixuga i ofegadora. I fa servir alguns objectes, les joujous des riches, com havia dit Baudelaire amb una crueltat lúcida, per demostrar que no valen res enfront de la vida orgànica que envegen dels pobres. Però, Sirk, que no té res de maniqueu, també diu que els pobres no s’escapen tampoc de la mercantilització. Hi ha un pessimisme profund en la mirada del poeta Sirk perquè té la consciència íntima de la mercantilització dels humans, veu la vida moderna com una gran màquina desposseïdora, alienant, amnesiant i mecanitzadora.

I tot contant de manera indirecta, sàvia, tendra, un poc operística, amb gran art.

Compartir el artículo

stats