Benvinguts al llarg viatge!, canten els Txarango, i ho omplen de somnis de circ i sotracs, vestits de clown i somiadors il·lustres i encara, quan tot s’esbuca, diuen tenir el riure a favor. El viatge ja ho és això. Els bons viatgers, com Robert Frost en la cruïlla del bosc, escullen el camí menys transitat i baden els sentits a tot allò que els oferirà.
El turisme, per res és això. S’embarquen en un avió i al cap de poc desembarquen en un altre lloc, inclús pot semblar que en un altre temps i es fan fotografies de postal i miren bocabadats altres formes de vida i s’admiren d’allò que ells viuen com un decalatge temporal, però quasi sempre acaben renegant-ne i tornen a casa. Ignorant tota la riquesa i mils d’interrogants que s’haurien d’haver fet per minvar la seva estultícia, es vanaglorien d’haver incrementat la seva petjada de CO2 i de no haver fet cas a la petita oportunitat de culturitzar-se. Aquests no són viatgers, són producte del consumisme, d’aquesta febre que ens envaeix i ens du a cremar-ho tot.
El vertader viatger marxa, fuig, per llavors tornar. I cada cop que torna s’allunya un poc més, perquè arran de cada viatge canvia i quan torna, el que abans era suportable ho és, pot ser, una mica menys. El llibre de Jon Krakauer, Into the wild (Cap a les terres salvatges), basat en la vida de Chris McCandless, un al·lot de 24 anys que s’endinsa a Alaska a la recerca de la vida salvatge per fugir de la podridura social, ens obre el camí cap aquest viatger amb la roba estesa voleiant al vent, les maletes plenes d’il·lusió i les mans esteses a la coneixença. En aquesta línia hi ha tot una sèrie de llibres que cerquen el viatge en la natura, the nature writing,: Una temporada a Tinker Creek d’Annie Dillard, Un any als boscos de Sue Hubbell o la preciosa La muntanya viva de Nan Shepherd en són un bon exemple.
En aquesta falsa noció de globalització que tenim ens sembla que trencam fronteres quan viatgem, però encara les reafirmam, sovint, a la tornada, per marcar les diferències, per individualitzar-nos en el nostre espai. El viatger parteix amb la il·lusió de trencar amb les barreres internes i externes i perdre´s dins el caos de ser simplement persona en un lloc desconegut, entre cares alienes i una identitat difuminada, alguns cerquen respostes emocionals o conductuals, respostes a preguntes obertes que mai s’acaben de contestar. Viatjar té molt de romàntic. Aquells viatgers de destí incert i variable, mapa destenyit i quadern de viatge, al risc i l’aventura que durant el segle XIX arriscaven les seves vides per arribar a remotes civilitzacions. Un fugir cap a nous indrets on potser no arribis mai, perquè tal volta la terra promesa ja no existeix en uns ulls pervertits per una cultura que es pensa superior. Llibres i novel·les de viatges com: Cita a Tombuctú, de Pep Subirós. Els Quaderns d’Àfrica o de l’Himalaia de Miquel Barceló, Caps verds, mans blaves de Paul Bowles...
I ja que he esmentat Bowles, amb la generació beats podem entendre altres maneres de viatjar, aquest cop mitjançant substàncies al·lucinògenes que et transporten a noves realitats, viatges interestel·lars, com el del Major John a les cançons Space Oddity i Ashes to ashes de David Bowie. Des de la irrealitat més fantàstica als vertaders inferns, donant lloc a grans obres. Viatgers que fugen del present per trobar noves sensacions, experimentar en altres mons i de tornada plasmar-los en el llenç de la vida dels altres que no han tengut el coratge o la capbuitada de fer-ho. Yonqui de Borroughs, A la carretera de Kerouac, plasmen aquest fuita als inferns, així com la pel·lícula Naked Lunch, de David Cronemberg; al·lucinacions amb insecticida, viatges a la irrealitat...Després dels beats, el hippies varen cercar camins de fugida cap a la India, o per dreceres d’LSD, marihuana i altres substàncies conegudes. Fins i tot John Lenon es va acostar per Mallorca a la recerca del Maharishi, (ben documentat en el llibre de Bàrbara Duran: Vaig veure John Lenon).
Des d’un punt més políticament correcte, podem viatjar i viure llocs i altres temps amb les novel·les històriques que ens fan empatitzar amb un o altre personatge i podem experimentar les emocions, els patiments, les petites victòries i fins i tot el flaire de menjues atàviques: L’església del Mar d’Ildefonso Falcones fa que un cop llegida entrar a la basílica de Santa Maria del Mar es faci amb uns altres ulls, 1714 d’Alfred Bosch per viure el setge a Barcelona de primera mà, Solitud de Víctor Català... Amb les mires posades més enfora tenim tot un viatge per la medicina amb la trilogia de Noah Gordon Metge, Xaman i Doctora Cool. I moltes i moltes més que ens duen a endinsar-nos dins uns temps que no foren però es poden apropar a aquells que varen ser. Almudena Grandes, amb els Episodios de una guerra interminable, ajuda a entendre la repressió que va patir aquest estat i que encara condiciona en bona mesura decisions que ens afecten en el nostre dia a dia. Les novel·les de Diana Gabaldon sobre el tema dels viatges en el temps: Outlander, ens duen al segle XVIII, des de la desfeta d’Escòcia a mans dels anglesos a Culoden fins a la formació d’Estats Units d’Amèrica i la seva guerra d’independència.
Sigui a peu, en tren, escoltant música, perdent-se dins un quadre, llegint o mitjançant altres vies, el viatger, agosarat i intrèpid, curiós i confiat, cerca respostes i obre les mans a un projecte d’humanització des de la comprensió i l’acceptació i té present el poema de Kavafis: “..que el camí sigui llarg. Que siguin moltes les matinades... Savi com t’hauràs fet, sabràs el què volen dir les Itaques.”
