Un metge acabat de llicenciar és destinat a un lloc aïllat del món, ell comptava tenir la funció de «metge segon», però es trobarà tot sol, i amb l’ombra del prestigi del col·lega que el va precedir, un hospital on tot són deficiències. El nostre metge té un bon expedient acadèmic, davant la realitat hi ha moments que la por el paralitza; tot el temps manifesta reconeixement i gratitud cap a les dues llevadores, Pelagueia Ivànovna i Anna Nikolàievna, i el practicant, Demian Lúkitx, tres persones acostumades a sortir del pas sense mitjans, l’acullen, li fan costat, els hi reconeix experiència i capacitats que resulten vitals en tot moment. Al seu habitacle, els manuals de la professió estan sempre a l’abast. S’ha d’enfrontar a traqueotomies, parts difícils, amputacions, sífilis...
Al racó del món que l’acull no ha arribat la llum elèctrica ni el telèfon, ha de fer desplaçaments, per atendre malalts, en mig de les tempestes de neu durant les quals el dubte d’arribar al destí és constant.
El darrer relat, on coneixem el procés d’una addicció, el malalt és un metge que té capacitat per explicitar els símptomes, Bulgàkov va sobreviure a un període de consum de morfina.
El 1920 Bulgàkov, deixa la medicina per dedicar-se a escriure, al llarg del text que tenim a les mans les cites literàries són constants, reconeixem en l’autor a un jove cultíssim: Puixkin, Tolstoi, Gogol, Txèkhov, referències a passatges d’òperes.
Agraïm les paraules del traductor El dolor mortal de Mikhaïl Bulgàkov, la trajectòria de Bulgàkov com a escriptor va haver de suportar repressió sistemàtica, un «dolor mortal» que també va patir Anna Akhmàtova, ella ens diu:
...»aquell que, ple de força i de propòsits brillants, d’anhels (...) amb mi parlava, celant l’estremiment del seu dolor mortal». pàg. 7
Una relectura que potser tornarem a fer i que no deixarem de recomanar.
