LLEUGERESA, RAPIDESA, EXACTITUD, VISIBILITAT, MULTIPLICITAT I COHERÈNCIA.
Aquests qualificatius anticipava Italo Calvino per a la literatura del segle XXI. Anam bé? No m’atreviria a donar respostes fàcils i precipitades a aquesta pregunta. Potser plantejar un debat seria la millor proposta. I podríem sedassar les nombroses hibridacions que es produeixen en l’alquímia literària actual amb un conjunt d’escriptors que han esclatat en totes direccions. Volia fer una llista llarga, molt llarga, de les obres més significatives d’aquesta explosió verbal. Però no m’hi sent amb cap ni amb cor. Realitat plural i complexa. Quin feiner! Un pòdcast de moda serviria per fer un esquema de tot això que voldria dir? Potser sia el perfum fort de les alfabegueres que han florit a les totes dins el cossiol de la terrassa, o aquest baf que ha deixat dins l’aire l’aiguat curt i tempestuós d’avui horabaixa, les causes d’aquesta indocilitat forta de la meva pensera. I una barreja de cansament i acubor fa que deixi només insinuat un tema que m’apassiona i que he d’amollar per falta de benzina.
FORMES D’URGÈNCIA.
Heu vist, lectores del mil i un sexes de l’esperit, que m’ha pegat per oferir aquests bitllets amb un conjunt de frases que escenifiquen el meu moment present amb l’actualitat d’unes notícies precàries que són espurnes llançades al vol dins la nit fosca? Esclat, fulgurància i commoció posades sota el signe d’un combat que voldria que donàs un cant simple que ens ajudàs a deixondir l’esperit. Escric per intentar refer-me amb la senzillesa d’una veu blanca. Fer-se, i fent-se, desfer-se.
IMPREGNACIÓ.
Avui he tingut dues il·luminacions. He trobat una nota de Barthes de 1968 en què diu que el narrador proustià no és aquell que ha vist o ha sentit, ni fins i tot el que ha escrit, mais celui qui va écrire. Excitant! L’altre és un catecisme que em vaig apuntar un horabaixa plujós en què llegia les Geòrgiques i Jean Frémon i, entre notes i notes, sortia al jardí entapissat de tardor ardent com un peix assedegat que neda entre l’arena del desert: Ne pas se répéter, aller au plus court, resserrer sans cesse la forme, traquer la complaisance, fuir les recettes éprouvées, miner son propre terrain afin qu’il soit impossible d’y revenir, brûler ses vaisseaux, ne pas cesser de hurler et de chanter en affrontant le silence. M’he de minar el terreny sempre seguit. No he de mirar enrere. Què faig? Cerc sonoritats cristal·lines: fragments d’un tot que no existeix, cadascun, baula perfecta de cap collar, rivalitza amb el precedent, emperò no permet que s’organitzi de l’un a l’altre una narrativitat que reclamaria la seva caiguda, pura reiteració amorosa que té por, sobretot, sobre tot, d’arribar al seu final: l’immemoriable. Un text és un signe fràgil que pot esdevenir mentider en un no res i trobar-se enrolat malgrat «ell» en una creuada que no és la seva. Voldria ser Valery Larbaud per tenir un millor sentit del desplaçament.
TREBALLAM DINS LES TENEBRES.
No t’ho havia dit mai: m’agrada posar un bumerang dins les meves frases perquè guanyin força. També guanyaran ritme. Contar és llançar. I per tibar la trajectòria cal inventar una llengua: paraules d’aquarel·la que es corren i es difuminen, no escriure com es parla, no escriure com es llegeix, anar cap endavant. Cada frase hauria de ser una aventura que contàs aventures lluny del clixé i dels mots desgastats. O fer servir aquests desgasts per dir altres coses: sentiments inoïts, dolçors sentides, dolors vibrants, sonoritats sensorials que escarrufin el lector, que el sorprenguin, que l’enlluernin, que li omplin la boca de sabors, que l’amarin de serenitat o que li facin espirejar calfreds per l’espinada. Has de ser com Madame de Sevigné, que ens presenta les coses en l’ordre de les nostres percepcions en lloc d’explicar-les primer per sa causa. Escriure és fer veure, sentir, degustar, apercebre. Fer pensar també. I inventar un món més real que el real que deixi al lector el sentiment d’una urgència. Recorda que, si algú plora, és per veure-hi millor.
FRAGMENT DE LLETRA.
Visc, i besa’m després de dir-t’ho, en un estat d’insatisfacció íntima, de desconeixença pròpia i de pèrdua d’identitat agudes. Per això mateix vull fer servir la llengua, trampejar-la, sense gens ni mica d’il·lusió. Hi ha hores en què no m’agrada escriure, i, en altres, és una font de plaers quasi fisiològics. Em sent omnisexual, i és a través de la lletra que puc recercar territoris de sexes que em produeixen una real excitació.
No sé si era això que volia dir-te. Emperò el cap em bull de lectures i tu m’apareixes fora de l’aquàrium mundà com una veu que em posa en crisi. I estic tan poc avesat a sentir paraules que em desmuntin amb l’exquisidesa dels grans esperits corrosius del segle (com els col·legues Nietzsche, Turing, Barthes o Wittgenstein, que la sabien molt llarga i la practicaven), que quan t’escolt em sembla que somiï. Una frase del mestre Valéry que em digueres fa algunes hores em sobrevola com un estel de paper de paperina: Je n’ai jamais su qui j’étais... I he trobat una lletra de Paul (Valéry), molt a prop de la mort, a André (Gide), on diu unes paraules alades que jo mateix podria signar perquè s’acorden com a bessones al meu sentir. Vet ací: Je dois à més amis presque tout ce que je suis. Ils ont cru en moi qui ne croyais pos en moi-même... Ils m’ont tant instruit, et de tant des choses... Mon vieux, il ne faut pas oublier ceci, ni t’oublier.
