Jacqueline du Pré va morir de manera prematura a causa d’una malaltia devastadora y era la gran violoncel·lista anglesa, reconeguda com una de les millors concertistes d’aquest instrument. Nena prodigi, que no pogué gaudir plenament del que la vida adulta li oferia com a virtuosa del violoncel, però que ha quedat per a la posteritat gràcies al seu privilegiat talent. Una de les seves grans interpretacions és la de l’any 1965 del Concert per a violoncel i orquestra d’Edward Elgar. Es diu que de les múltiples interpretacions d’aquest concert cap té la qualitat i la força com la que enregistrà Jacqueline du Pré acompanyada per la London Philarmonic Orchestra i dirigida per Daniel Baremboim.
Nascuda a Oxford el 26 de gener de 1945, filla d’un comptable i d’una pianista, quan tenia quatre anys va demanar a sa mare un violoncel, li comprà i ella mateixa li començà a donar classes. A cinc anys ingressà a la London Violoncello School, posteriorment estudià violoncel a la Guildhall School of Music de Londres amb William Pleeth i més tard amb Pau Casals a Suïssa i amb Rostropovitx a Moscou. El 1961, amb només setze anys, inicià una brillant carrera solista. El 1966 conegué a Daniel Baremboim, pianista i director d’orquestra nascut a Buenos Aires de família russa-jueva, un any després Jacqueline es va convertir al judaisme i es casaren. L’instint musical de du Pré unit a la intel·ligència de Braemboim, donaren com a resultat bellíssimes gravacions, entre d’altres els cicles complets de les sonates per a violoncel i piano de Brahms i Beethoven.
L’any 1972 Jacqueline du Pré, va fer el seu darrer concert. Era a Nova York juntament amb el prestigiós violinista Pinchas Zukerman i ambdós s’enfrontaven al Doble Concert de Brahms dirigits per Leonard Bernstein. Jacqueline quasi no pogué obrir l’estoig del violoncel, Bernstein pensant que es tractava d’un atac de pànic la va convèncer que seguís. Molt poca gent sabia la veritat: quasi no sentia els seus dits. Uns mesos després fou diagnosticada d’Esclerosi Múltiple. Tenia només vint-i-vuit anys. Després d’aquest concert el seu món de concertista, allò que ella més estimava i que era la seva vida, s’aturà de cop. Va morir a quaranta-dos anys, després de catorze anys de malviure físicament i emocionalment. Abans del diagnòstic ho tenia tot talent, intel·ligència i bellesa. Era considerada la millor violoncel·lista de la seva generació, s’entregava a la música, era la seva passió.
L’any 2017 per commemorar els trenta anys de la seva mort el documentalista anglès Christopher Nupen li feu un documental on es pot escoltar l’esmentat concert per a violoncel d’Edward Elgar i on també trobam una entrevista feta el 1980, quan ella ja estava convalescent. A Gift Beyond Words (Un Talent Inenarrable) aquest és el títol, reflecteix el sentiment i l’admiració de les persones properes a Jacqueline, el talent i l’originalitat de la qual es poden comprovar en les imatges, els concerts i les sessions de música que hi apareixen.
L’any 1997, deu anys després de la seva mort, els seus germans Hilary i Piers publicaren un llibre A Genius in the Family (Un Geni en la Família), que narra la vida i la carrera musical de la seva germana. Segons els autors el llibre explica la història real de la seva vida familiar, cada capítol es titula Hilary o Piers, segons qui sigui el que la conta. Un llibre polèmic que dividí els crítics i enfurismà a la gent propera a Jacqueline. Un llibre on s’afirmen intimitats, que segons Julian Lloyd Webber amic de la violoncel·lista, són el producte de l’enveja i la gelosia i que la presenten com a una persona consentida, egoista i manaire. Opinió, evidentment no compartida pels germans, que diuen que el llibre fou un acte d’amor i que tot el que en ell es detalla està escrit amb total honestedat. ‘Aquestes són les memòries de la nostra germana, un record de la Jackie (així l’anomenaven) que coneguérem i estimarem’. Una de les parts més polèmiques del llibre és la que detalla el triangle amorós entre Hilary, el seu marit, Kiffer, i Jacqueline. Segons Hilary quan Jackie arribà a ella exhausta i anímicament desfeta després de la gira per Amèrica i li demanà que l’acollís, estava molt deprimida , simplement no podia sobreviure sense la seva família. Per això, sempre segons el relat d’Hilary, accedí i fins i tot es diu que l’empenyé a anar-se’n al llit amb el seu marit. En aquells moments Daniel Baremboim, el marit de Jacqueline, vivia a París on dirigia l’Orquestra d’aquesta capital i on començà una relació amb la pianista russa Elena Bashkinova amb qui tingué dos fills nascuts abans de la mort de Jacqueline. Segons els germans, Jackie era extremadament vulnerable al dolor i el fet de veure’s condemnada als efectes de la medicació i de la malaltia mateixa la convertia en una persona molt necessitada d’afecte i estimació. Segons sembla, hi havia qui opinava que sí que era una persona complexa i aparentment pertorbada. Així és com se la presenta en part a la pel·lícula fruit del llibre o millor dit feta quasi al mateix temps que s’estava escrivint el llibre, que s’estrenà l’any 1999 amb el títol Hilary y Jackie, en la qual Emily Watson fa una magnífica interpretació de Jackie i Rachel Anne Griffiths es posa en el paper d’Hilary. La gran actuació d’aquestes dues actrius les dugué a ser nominades als premis Oscar.
El record de Jacqueline du Pré quedarà lligat per sempre a la música clàssica, ella era per sobre de tot la millor violoncel·lista del seu temps.
