Una biografia apassionant
L’any 2000, Juan Manuel de Prada va publicar Las esquinas del aire, un enginyós llibre de 550 pàgines que va enaltir Anna Maria Martínez Sagi (1907-2000), una esportista, periodista i excel·lent poeta, aleshores gairebé desconeguda. L’autor (Baracaldo, 1970) encara no tenia trenta anys, però ja havia guanyat el premi Planeta i era una celebritat literària. A partir d’antigues notícies de premsa, havia descobert la figura d’Anna Maria i, després d’alguns intents, va aconseguir poder-la entrevistar llargament poc abans de morir (¿tu eres el escritor que quiere resucitarme?).
Publicat el llibre i morta la protagonista, l’escriptor va posar en solfa algunes de les coses que li havia relatat i va descobrir-ne d’altres que no li havia explicat. Entre els afegits apòcrifs i els episodis ocultats, l’atractiva imatge d’aquella dona (avui objecte d’articles, llibres i documentals) romania distorsionada. A la vista del relat, incomplet i en part fantasiós, l’escriptor va decidir investigar i rescabalar la veritat. S’iniciava així una atractiva aventura literària. De Prada s’entrevistà amb persones que havien tractat Anna Maria i, empíric i rigorós, va recórrer els seus escenaris vitals.
La recerca obligava a indagar per arxius i hemeroteques. Els descobriments (també algunes decepcions) no tenien aturall i la biografia, amb fonts epistolars inèdites, prenia volada. D’una banda, Anna Maria Martínez Sagi havia presumit de títols, amistats i reconeixements que, malgrat el seu talent, els coetanis li havien negat. Paradoxalment, no va explicar a ningú (ni a de Prada ni a cap de les entrevistes que li feren) aspectes rellevants de la seva biografia, ara finalment descoberts. A les darreries de l’any 2020, l’escriptor es va trobar a les mans amb dues mil pàgines. Atesa la magnitud de la recerca, va decidir transformar l’exorbitant investigació en una tesi doctoral.
El passat mes de febrer, a la Facultat de Filologia de la Complutense de Madrid, va defensar la tesi davant d’un qualificat tribunal (José Ignacio Díez Fernández i Dolores Romero López, ambdós catedràtics de la Complutense, Luis Alberto de Cuenca, poeta, filòleg i exdirector de la Biblioteca Nacional, Mariàngela Vilallonga i Vives, catedràtica de la Universitat de Girona i exconsellera de Cultura de la Generalitat i Anna Caballé Masforroll, catedràtica de la Universitat de Barcelona). Tots cinc es referiren al caràcter extraordinari d’aquella obra («un trabajo sin parangón»). La tesi va rebre l’excel·lent cum laude i ara, amb el títol El derecho a soñar, l’editorial Espasa l’edita completa.
Que conté El derecho a soñar?
Editada en dos volums, amb pulcra enquadernació, consta de més de 1.700 pàgines, més de 300 il·lustracions i, a peu de pàgina, apunts biogràfics dels principals personatges de l’obra, dotada també d’uns suggestius i pràctics índex. Amb una estructura intel·ligent i original, comença amb el relat que la protagonista va explicar al jove escriptor. La segona part, en una ocurrent i atrevida inversió cronològica, retrocedeix en el temps des del geriàtric de Santpedor on l’escriptora va morir, per desfer les fantasies i, simultàniament, incorporar mèrits que, per ocultació conscient o involuntària (en algun cas comprensibles i en altres, inexplicables), l’autora no va declarar. L’enfilall de descobriments que l’autor exposa en progressió geomètrica converteixen l’obra en singular. La narració és una brillant exhibició literària, tant de forma com de contingut, amb un lèxic torrencial ric i precís.
El llibre és una visita guiada, de la mà d’Anna Maria, per la història del segle XX, amb una anàlisi sobre els primers mesos de la guerra incivil a Barcelona, la conducta dels anarquistes, l’evolució bèl·lica del front d’Aragó (amb referència a les col·lectivitats agràries), l’exili forçat cap a Occitània i París, l’ocupació nazi de França, les peripècies dels refugiats per sobreviure, el trasllat a la Provença, l’anada a fer classes a Illinois… Tot adobat amb alguns poemes, estratègicament situats per tal d’il·lustrar moments i paisatges, amb l’afegida desfilada d’Elisabet Mulder, Machado, Lorca, Picasso, Mercè Rodoreda, Montserrat Roig, Ventura Gassol, Gabriela Mistral, Companys, Ascaso, Durruti, Anna Murià, M. Therese Eyquem, André Maurais, Mitterrand… També les amors secretes d’Anna Maria, amb algunes de les quals va conviure tres, quatre i cinc anys. Des del punt de vista literari, hi ha de tot: biografia, reportatge, poesia, assaig, investigació, novel·la històrica, intriga, trama policial, filosofia… Literatura destil·lada! Costa d’interrompre la lectura, perquè l’interès va en augment a mesura que apareixen les sorpreses. El resultat final verifica que només la realitat supera la més gran de les imaginacions.
La valoració unànime del tribunal de tesi permet concloure que aquesta obra està cridada a esdevenir una obra de culte i una fita de referència en el marc de la literatura castellana. Com a privilegiat lector a l’avançada, puc assegurar que és una joia literària i, malgrat la cauta prudència de l’autor, Juan Manuel de Prada deu ser conscient de la força del treball quan fa aquesta dedicatòria: «A mi padre, que se dejó las pestañas transcribiendo este libro de arena en las circunstancias más difíciles. Él sabe bien que es la obra de mi vida, así que no se me ocurre mejor prueba de amor filial que ofrecérselo.» Més que un regal és un quid pro quo d’homenatge agraït (Juan Manuel de Prada és dels escriptors que escriuen a mà i va ser son pare qui li va passar el llibre a màquina coincidint en el temps amb un tractament oncològic). És, com diu, l’obra d’una vida o, si més no, de més de vint anys d’una vida. Ho ha vist una de les poques persones que, de moment, l’han llegit. Luís Alberto de Cuenca ha escrit: “Con El derecho a soñar Prada nos regala una auténtica obra maestra. Tan solo la Vida de Samuel Johnson (1791) de James Boswell podría competir con ella en volumen informativo y en calidad estilística. Es una obra hercúlea, dotada de una musculatura literaria poco habitual. Un verdadero milagro de sensibilidad, excelencia y esfuerzo”.
Mallorca, gran protagonista
L’obra es presentarà a Madrid, Barcelona i, per expressa voluntat de l’autor, a Palma (en el Centre de Cultura de Sa Nostra, el 18 d’octubre). Aquesta decisió ve justificada per la rellevant importància de Mallorca a la vida d’Anna Maria. El nom de l’illa apareix en el llibre més de 200 vegades i, d’ençà que s’allotjà a l’Hotel Miramar del Port d’Alcúdia la setmana de Pasqua de 1932, va constituir el punt àlgid sobre el qual gravitaria l’existència de la poeta. La vinculació amb Mallorca, escenari dels millors poemes, va ser intermitent i cíclica, però continuada. El seu germà gran, Armando, exfutbolista del Barça i campió mundial de billar, vivia a Palma quan jugava amb l’Alfonso XIII (després Reial Mallorca) i ella, en diferents etapes, fa viure a Alcúdia, Puigpunyent, Port d’Andratx, Son Sardina, Palma… En el llibre desfilen molts de personatges de l’illa: Llorenç Villalonga, Marius Verdaguer, Jaume Adrover (amb la seva esposa, Lieta López, i els seus fills), Antoni Mª Thomàs, Antoni Serra, Bernat Homar, Baltasar Porcel, Joan Bonet i Mercè Verdaguer (amb Maria del Mar i Joan Ramon, els seus fills), Margalida Capellà... també apareix tangencialment Halma Angélico (pseudònim de la poc reconeguda feminista mallorquina Maria Francisca Clar). Es recullen informacions extretes del Diario de Mallorca, Última Hora i Baleares, a més de les revistes Brisas i Concepción Arenal, on Anna Maria va col·laborar. En definitiva, Mallorca va esdevenir una raó de ser fins al punt que, atenent la seva voluntat, va ser incinerada i les cendres llençades «al mar de Mallorca». Conclou de Prada que Mallorca serà «la tumba donde duerma todo su pasado». Ella, molts d’anys abans, havia escrit:
¿Cómo quieres
que lo olvide jamás?
Me quedé allá en la isla
en la noche y el mar.
Somiar! El més ric dels drets?
He de confessar que m’ha costat resistir la temptació de fer qualque espòiler, però seria un insult a la intel·ligència dels lectors destapar algunes de les coses que Anna Maria s’atribuïa per abellir al seu Currículum o, pitjor encara, quins són els principals descobriments de la investigació. Seria, igual que desvetllar el nom de l’assassí d’una novel·la policíaca, rebentar l’efecte sorpresa. Allò que cal és animar els amants de la literatura a gaudir, pàgina a pàgina, d’aquesta bella aventura literària.
El derecho a soñar és el resultat d’una intensa i immensa investigació de Juan Manuel de Prada que, amb una sagaç i ben dissenyada estratègia, analitza el relat que li va fer Anna Maria Martínez Sagi els darrers anys del segle XX. A partir d’aquelles entrevistes, l’autor procedeix a deconstruir (en cap cas a destruir) els episodis que s’han demostrat apòcrifs i, amb l’aportació de noves dades verificades documentalment, a reconstruir l’autèntica biografia. Juan Manuel de Prada ha amarat el llibre, en el més pur mètode socràtic, de centenars de preguntes al vent per estimular les respostes dels lectors. Amb tot, i sobretot, allò més destacable és que l’autor ens fa gaudir d’una escriptura tan fascinadora i tan poc habitual en el marc de la literatura contemporània que no permet d’establir cap símil amb altres llibres.
A cap moment Juan Manuel de Prada retreu a Anna Maria les declaracions fantasioses que li va fer; ben al contrari, les perdona i les justifica amb l’atribució del que anomena «síndrome de Forrest Gump» (potser allò que a Mallorca diríem «no tenir padrins»), una conducta que la fa comparèixer al costat dels protagonistes més rellevants del seu temps. Lluny de criticar els enganys amb els quals ella va edulcorar les entrevistes, a l’ànim de l’escriptor sempre hi ha un desig desfermat d’il·luminar la veritat per tal de fer justícia i memòria, amb el dret a somiar per bandera. No debades, ella mateixa, en fer balanç de la vida, havia dit: «Todavía hoy me pregunto si el eco de aquella visión que permanece impreso en mi memoria no habrá sido embellecido por la fantasía. Y por más que me trate de convencer a mí misma de que tanta belleza no es posible, sigo soñando con ella cada día.» No només això, sinó que també va fer una proclama contundent: «El derecho a soñar es el más rico de los derechos humanos». Podem afegir que no només és el més ric, sinó que és l’únic dret que ningú no ens pot usurpar.
