Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Memòries

Del señorito Pepe al jutge Castro

Aquest fill d’una familia de propietaris agraris de Córdoba es retrata com un jovenet «campechano» (res a veure amb el monarca)

José Castro. DM

Avui en dia et poden processar per qualsevol cosa. No ho dic jo. Ens ho confessava el jutge (jubilat) Castro fa unes setmanes, just abans de la presentació d’aquest llibre. Hi ha persones que et guanyen pel que conten, per la forma de mirar els ulls dels seus interlocutors, per la manera de parlar per a captar l’atenció d’un auditori amb la cadència adient,... o per les tres coses alhora. Sol passar que quan una d’aquestes persones anuncia un llibre, un volum de memòries en aquest cas, sents una mica d’inquietud davant les més de tres-centes pàgines que ets a punt de llegir. Em decebrà? El trobaré a l’alçada? Espòiler: no i sí.

El lector que espera un llibre dedicat per complet al cas Noos, qui cerqui Urdangaríns i infantes, va errat; per ventura li convendrà més llegir el de Pilar Urbano (o no). El primer terç del volum recull la infantesa i la joventut de José Castro, qui reconeix que, si no s’hagués topat amb la reialesa serien les memòries d’un jutge més, d’un de tants, perquè la consideració de “jutge estrella” és tan volàtil com les bimbolles d’una beguda gasosa.

Fill d’una família de propietaris agraris d’un poble de Córdoba, es retrata com un jovenet “campechano” (res a veure amb el monarca) en les seves relacions amb els pagesos a sou de son pare, el qual era ben conscient que això es movia sols en una direcció, la descendent en aquell context social en què era “el señorito Pepe”. Aquesta primera part, que inclou la severa etapa escolar amb els maristes, les incertituds a l’hora de triar carrera universitària, la seva iniciació sexual o la divertida etapa laboral com a repartidor d’una tenda de mobles, pot semblar massa llarga però és imprescindible per a comprendre el Castro adult.

Diu que mai no va tenir vocació per a ser jutge, però... realment en fa falta per a ser-ho? Castro creu que no és comparable a allò que se sol demanar d’un capellà o d’un mestre, però sí que cal una cosa tan simple com el sentit del deure per guanyar-se el salari dignament fent feina. Sense una il·lusió clara després d’haver estudiat Dret, les pàgines centrals del llibre es concentren en la seva tasca com a funcionari de presons i, més endavant com a secretari del jutjat. D’aquests capítols se’n deriva que l’expressió “la presó reinsereix”, buida de contingut, és molt difícil d’assolir i els resultats obtinguts, malgrat els avenços dels darrers anys, són encara escassos.

El terç final del llibre el dedica a la seva carrera com a jutge. Aprovades les oposicions, i després de passar per Marchena i Fregenal de la Sierra, conta una topada amb la burocràcia més ineficient quan inaugurà el Jutjat d’Instrucció de Dos Hermanas (Sevilla): llogà un pis i, sense consultar-li res, li dugueren un munt de mobles que no hi cabien; segurament li hagués estalviat uns doblers al Ministeri de Justícia si els hagués comprat ell, però, clar, s’han de seguir uns protocols, una prudència per a gastar els recursos públics, que contrasta amb el escàs control efectiu que s’exerceix sobre alguns àmbits de l’administració. Després d’una feliç estada a Lanzarote i un curt pas per Sabadell, arribà a Palma.

Com per tot arreu, aquí també es va trobar amb escassesa de mitjans. Qui va dir que una justícia lenta és una justícia injusta? Castro no s’ho explica per una teoria conspiranoica sinó per un mix d’estupidesa, incompetència, peresa i falta de criteri a l’hora d’esmerçar recursos públics. Sorprèn quan emfatitza el paper, en la difícil gestió de les tasques judicials, del creixement –en les darreres dècades– dels casos cada cop més complexos relacionats amb el trànsit i les drogues, sense que el ministeri hagi reaccionat, anant sempre a remolc, com quan els sistemes informàtics queden obsolets en poc temps d’ús.

A Palma, després de passar per la Magistratura de Treball, arribà al jutjat d’instrucció nº 3, i visqué de primera mà que la corrupció (cas Calvià, Palma Arena, Noos) és un dels grans mals de la democràcia, i té mala solució: els electors són els qui, d’alguna manera, la legitimen a les urnes quan partits polítics estretament relacionats amb ella continuen obtenint molts de vots i fins tot assoleixen majories absolutes perquè, encara ara, la ciutadania la veu amb certa condescendència.

Se sol comentar si un llibre està ben o mal il·lustrat; en aquest cas les fotografies escollides són bones però els peus de foto fins i tot són millors. En conjunt, es tracta d’unes memòries molt atractives per al lector, pròpies d’un magistrat que ha utilitzat més el sentit comú que el simple coneixement memorístic de la legislació per aplicar-la, amb un respecte especial cap a la igualtat i l’equitat davant la llei. Per ço, Castro considera, entre d’altres elements d’autocrítica, que els jutges no haurien de tolerar l’extrema lentitud de la justícia i demana perdó per un dels fracassos que ha viscut: la desaparició no resolta d’Ana Eva Guasch. No se sent orgullós de la seva trajectòria en termes absoluts, però ordenar la vigilància policial d’un Spantax o la transfusió de sang a un testimoni de Jehovà per salvar-li la vida són episodis que no us podeu perdre.

Compartir el artículo

stats