La recent polèmica sobre el Palma Pride Week ha estat un episodi molt poc edificant per a la comunitat LGBTI+ i quedarà, sens dubte, en la memòria de molts com un vertader malson. Pel que he arribat a entendre ha acabat en la dimissió d’una regidora, la defenestració de l’organitzadora i, naturalment, l’anul·lació de totes les activitats previstes (sense oblidar l’amenaça de denúncies per part d’alguns participants que han vist els seus contractes suprimits). Si bé, la necessitat de promoure més (més?, realment més?) turisme a Mallorca sembla un despropòsit total, però l’oportunitat de mostrar una ciutat oberta en temps de rampant populisme és també un factor a tenir en compte en aquest tipus de celebracions, sobretot per la visibilitat que poden donar a la comunitat LGBTI+.
Fa cent anys tot devia ser més invisible, subterrani, però no per això inexistent. Mallorca, per exemple, va començar a rebre turistes que ara anomenaríem LGBTI+ des de molt enrere, i per cert amb molt poca promoció. A principis del segle XX va arribar a Mallorca Gertrude Stein i Alice B. Toklas, parella que va llogar una casa a El Terrero. Uns vint anys després, a principis de l’estiu del 1930 John Cage i la seva parella Don Sample van arribar a Sóller a on van passar tot l’estiu i a on Cage escriuria algunes de les seves primeres composicions. Al voltant del mateix temps va arribar a Mallorca el pintor nord-americà Paul Cadmus (1904-1999) i, amb la seva parella, Jared French (1905-1988), es va establir al Port d’Andratx durant dos anys. Com Cage, Cadmus realitzaria algunes de les seves primeres pintures de gran ambició artística a Mallorca. Una d’aquestes pintures, per cert, “Pescadors mallorquins”, s’acaba de subhastar a Sotheby’s de NY per 680.400 dòlars. Pas mal!
Si la majoria de gent no coneix l’obra de Cadmus (a pesar que als EUA no es pot dir que sigui totalment desconeguda) és per dues raons. La primera és perquè és un pintor figuratiu que no cabia en la historiografia oficial del MoMA que dictava sense excepcions una pintura d’avantguarda parisenca que, a partir del 1945, ja a NY, esdevindria abstracte, conceptual, pop o qualsevol altra cosa segons l’etiqueta imperant al moment. La segona raó és que la gran majoria dels seus quadres són de temàtica homoeròtica, tema tabú fins fa poc. Efectivament, una gran part de les seves obres són representacions sovint caricaturesques d’escenes amb homes alts i musculats que es toquen o estan a punt de tocar-se, beuen, jeuen, i gaudeixen d’un estat hedonista, sensual i obertament sexual. Aquest és el cas dels “Pescadors mallorquins” que Sotheby’s acaba de vendre.
La tècnica de Cadmus, en tot cas, és impecable. L’artista admirava molt els pintors del renaixement italià i va estudiar les tècniques clàssiques de representació anatòmica. Observant els seus quadres és com mirar un Miquel Àngel o un Mategna, però actualitzats al s. XX: la musculatura en tensió, els dits d’una mà, les venes d’un peu, les ungles amenaçants i brutes. La gran majoria dels seus quadres mostren una escena amb una gran munió de gent generalment en moviment (un altre tret del renaixement), a punt de realitzar una acció que en molts casos és violenta: una degollació amb sang que regalima o una daga que es recrea perforant un cos innocent.
Cadmus, quan just tenia vint-i-nou anys, va beneficiar-se molt de l’escàndol i la censura. El ministeri de la marina nordamericana li va encarregar un quadre enorme per celebrar els seus mariners, i, clar, Cadmus va pintar els mariners que ell coneixia o els qui li inspiraven fantasies eròtiques: joves cràpules de les tavernes dels ports i amb aires de delinqüents, bandits pels quals et deixaries rob ar la cartera. Un almirall, quan va veure aquella representació orgiàstica de la noble marina, va prohibir que el quadre s’exhibís i el públic no el va poder veure fins a començaments dels anys vuitanta. La censura li va donar renom, emperò, i a partir d’aquí no li va faltar mai feina com a il·lustrador, muralista (com Rivera, Orozco i Siquieros), però tristament la narrativa oficial de l’art modern establerta pel MoMA va continuar dominant i Cadmus per a gran part de la crítica va quedar no com a un “pintor” sinó com a un “il·lustrador”. Afortunadament, la seva representació del món LGBTI+ ara mateix fa que el seu art sigui imprescindible.
