Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Música

Cent anys de Rosó, llum de la nostra vida

Si Rosó és una cançó molt popular no podem dir el mateix del seu autor, Josep Ribas i Gabriel. Nascut el 1882, va treballar com a director d’orquestra a diversos teatres, cinemes i locals de ball de Barcelona

Miquel Poal i Aregall, autor de la lletra de Rosó.

El 21 de desembre d’enguany es compliran cent anys de l’estrena del Rosó, una de les peces líriques més populars del repertori en català de tots els temps i gèneres. La peça va sonar per primera vegada formant part del sainet líric Pel teu amor, obra en dos actes amb música de Josep Ribas Gabriel (1882-1934) i text de Miquel Poal i Aregall (1892-1935). Fou estrenada al Teatre Tívoli de Barcelona, un dels pocs coliseus d’aquella època que encara funcionen a la ciutat.

Entre l’elenc d’intèrprets que varen estrenar l’obra hi havia el popular tenor català Emili Vendrell (1893-1962). Vendrell, llavors un destacat solista de l’Orfeó Català i que començava a desenvolupar una brillant carrera escènica, va intuir les possibilitats d’un dels fragments de l’obra: la Cançó d’en Blai, i la va incorporar al seu repertori personal. L’obra escènica va passar gairebé desapercebuda i aviat va caure del cartell, però gràcies als recitals d’Emili Vendrell, la romança va cobrar vida autònoma i en poc temps va aconseguir arreu una popularitat inaudita. Va mantenir el títol de Pel teu amor, com l’obra escènica; però aviat fou coneguda popularment com Rosó, protagonista de la lletra.

Amb el temps la seva popularitat va esdevenir un fenomen social. En el Manifest Groc de 1928, els seus signants se’n mofaven per denunciar el sentimentalisme, molt vinculat a la cultura musical del moment, i que el Rosó exemplificava plenament. Això evidencia la immensa popularitat que l’obra havia assolit en poc temps, fins convertir-se en un estereotip musical de tot allò criticable dins el to burlesc del manifest. Passats els anys, el Rosó va transcendir la seva època i va entrar dins el selecte grup de la memòria col·lectiva del Principat. Va perdurar, per sobre de gustos i classes socials, corrents musicals i generacions, fins convertir-se en una de les obres habituals del repertori musical del segle passat i un dels temes més emblemàtics de la cultura lírica en català.

Històricament el Rosó va tenir una singladura que no ha estat benèvola. Atès el seu origen sarsuelístic, l’obra va quedar encasellada dins del repertori lleuger, entre folklòric i sentimental, apartada dels circuits més cultes. Amb la Guerra Civil i la posterior dictadura franquista aquest rol es va consolidar, amb l’afegit de la consideració social del català com una llengua apta només per a manifestacions folklòriques, sense pretensions cultes ni artístiques. Per culpa d’això, la peça va mantenir un perfil baix, reduïda a interpretacions puntuals i alguns enregistraments sonors, quedant reduïda a l’esfera tradicional i familiar. Així i tot, el seu caràcter romàntic i sentimental la va salvar, atesa l’absència de qualsevol lectura política o ideològica que pogués motivar la seva prohibició total.

Tot i les dificultats, el Rosó va perviure fortament a la memòria col·lectiva, com demostra la seva supervivència durant les dècades de grisor social i cultural del franquisme amb una sorprenent vitalitat. Durant aquells anys, superant dificultats i restriccions, va mantenir-se vigent gràcies a les interpretacions del mateix Emili Vendrell, que la va cantar i enregistrar en disc fins a la seva mort, així com altres intèrprets com Gaietà Renom, Eduard Giménez o Ramon Calduch.

Emilio Vendrell. Cent anys de Rosó, llum de la nostra vida

A partir dels anys 80 del segle passat les coses varen canviar diametralment i la peça fou sotmesa a noves lectures que afavoriren el descobriment d’un potencial fins llavors inèdit. Així, el Rosó fou reinterpretat des d’un punt de vista més proper a un criteri líric i operístic, que varen permetre descobrir una obra de gran emotivitat musical i consolidar un nou protagonisme, transcendint a un altre nivell. Així, en aquesta fase trobam un Rosó amb evidents similituds amb la lírica italiana, especialment el corrent verista, que a estones recorda Pietro Mascagni o Giacomo Puccini, així com lligams amb la cançó napolitana: O Sole Mio (1898) o Torna a Surriento (1902), on trobaríem els seus equivalents més directes.

El punt culminant d’aquest procés varen ser les interpretacions de Josep Carreras, qui amb un brillant arranjament orquestral del compositor i professor Agustí Cohí va cantar el Rosó arreu del món, contribuint a estendre la seva popularitat, mostrant les excel·lències de l’obra i posant-lo al mateix nivell de qualsevol altra ària del repertori clàssic. Tot això sense oblidar altres versions més lleugeres però alhora renovadores, a càrrec d’intèrprets com Dyango, Moncho o Marina Rossell, que l’han confirmat com un tema de significat universal.

Tot això va fer del Rosó molt més que una tonada sentimental, de llàgrima fàcil, esdevenint una peça de consistent arquitectura compositiva i excel·lent inspiració, interpretada amb elegància i amb unes possibilitats expressives confirmades per les versions sorgides arreu a mesura que la peça anava penetrant en el circuit líric internacional i es popularitzava més enllà del Principat. Sense anar més lluny, el mateix Jaume Aragall la va incorporar al seu repertori i ha arribat a l’extrem de ser interpretada per artistes no catalanoparlants com Alfredo Kraus, Rolando Villazón o Javier Camarena, símptoma del renom assolit internacionalment. Tot això fa que avui el Rosó sigui valorat en totes les seves qualitats inherents, a la mateixa altura que qualsevol ària operística, assolint abast i prestigi internacional.

Jaume Aragall. Cent anys de Rosó, llum de la nostra vida

Encara falta que sorgeixin versions de referència per a veu femenina, tot i que aviat n’hi hagueren. Així, tenim documentada la mezzosoprano Elvira Isas en qualitat de cantant habitual de les primeres emissions de Radio Barcelona, primera emissora de ràdio de l’Estat, creada el 1924. De fet, una de les primeres vegades que va poder escoltar-se el Rosó a Balears va ser a Ràdio Barcelona el 16 de març de 1926, en la veu d’Elvira Isas. Això converteix la mezzosoprano en una de les primeres intèrprets que va abordar la peça, a més de donar-la a conèixer a l’arxipèlag. Però no va tenir continuïtat, i l’obra encara es manté en l’àmbit líric en un registre fonamentalment masculí.

Si el Rosó és immensament popular no podem dir el mateix del seu autor, Josep Ribas i Gabriel. Nascut el 1882 al municipi de Gràcia (llavors encara independent de Barcelona), Ribas va treballar com a director d’orquestra a diversos teatres, cinemes i locals de ball de Barcelona, a més d’exercir com a professor de música. Fou personalitat coneguda i rellevant de l’entorn musical del moment, creant obres escèniques, cançons i ballables de caràcter lleuger. En morir el 1934 va deixar vídua, d’origen italià de llinatge Cantini i dues filles, potser d’un matrimoni anterior d’ella. Fou enterrat al Cementiri de Les Corts, sense que s’hagi conservat la tomba original. Ni tan sols tenim cap fotografia, el que fa la seva figura encara més enigmàtica i desconeguda. Tampoc cap placa, monument o via urbana el recorda a Barcelona; ni a Gràcia, el seu barri natal.

No deixa de ser curiós com un autor tan actiu en el món artístic del moment va ser oblidat tan ràpidament, però també com la immensa popularitat assolida pel Rosó tampoc no ha servit per reivindicar la seva figura. Ara, quan la romança compleix cent anys en plenitud de facultats, consolidada i coneguda en el repertori líric internacional, seria hora de fer justícia i rehabilitar definitivament la figura de l’autor del Rosó, que per a molts ha estat llum de la seva vida i de ben segur ho seguirà sent per molts anys més.

Compartir el artículo

stats