Rellegir Graves és imprescindible

Quan Robert Graves acabà d’escriure Goodbye to All That ( Adiós a todo eso), llibre autobiogràfic, prengué la decisió de deixar Anglaterra, però abans anà a visitar a l’escriptora i amiga Gertrude Stein a la seva casa de París per demanar-li opinió sobre diversos paradisos on anar a viure, entre ells Mallorca, ella li contestà la frase que ja s’ha fet famosa ‘Mallorca és el paradís, si ho pots resistir’. Era l’any 1929 i sí, Robert Graves ho resistí i s’establí a Mallorca al poble de Deià, on visqué fins a la seva mort l’any 1985 amb l’interval de la guerra civil i de la Segona Guerra Mundial, marxà el 1936 i retornà el 1946. A Deià havia comprat una casa, Ca n’Alluny, ara convertida en Casa Museu Robert Graves.

Graves és un dels grans escriptors en llengua anglesa del segle XX, la seva bibliografia és extensa i algunes de les seves grans novel·les foren escrites mentre vivia a Deià. Entre els seus llibres n’he trobat un de curiós i tal vegada menys conegut, que compartí amb l’il·lustrador i amic Paul Hogarth, millor dit fou Paul el qui li presentà uns dibuixos i li digué que hi posàs textos. Graves agafà una recopilació d’assajos i articles curts que havia escrit els anys cinquanta i seixanta del segle passat i amb això publicaren el llibre Majorca Observed l’any 1965, el qual fou reeditat l’any 1997 per Olañeta amb el text en castellà traduït per Lucia Graves i Natalia Farrán Graves i amb el títol Por qué vivo en Mallorca.

Quan els meus amics m’escriuen demanant-me informació sobre ‘la meva illa’ els contesto ‘l’illa no és meva, sinó dels mallorquins’. ‘Tant de bo tots els estrangers es prenguessin seriosament aquest fet’, això diu Robert Graves en un dels passatges d’aquest deliciós llibre. En aquest recull d’anècdotes, assajos i historietes l’autor conta les seves vivències, experiències i opinions sobre Mallorca, la Mallorca de quan hi arribà l’any 1929 i la Mallorca que anà evolucionant i canviant al llarg dels anys. Hi trobam descripcions de com eren aleshores els mallorquins i les mallorquines, dels seus costums, de com funcionava la convivència en un poble petit com Deià i de com ell i la seva família s’hi sentiren. Vingueren a l’illa des d’una capital Europea moderna i cosmopolita, Londres, i s’establiren en un lloc remot i quasi incomunicat, però com ell diu ‘el nostre país estava superpoblat i volíem anar a un lloc on la ciutat fos ciutat i el camp fos camp i on l’arada i el mul no fossin un anacronisme’. Quan el 1936 s’aconsellà als residents britànics marxar per evitar incidents internacionals, ho feu amb recança i sense ganes. A la seva tornada deu anys després ho trobà tot ‘més civilitzat’, però al mateix temps li va semblar com si hagués estat absent només unes quantes setmanes, tothom el recordava i el que deixà quan marxà, casa inclosa, havia estat cuidat. És interessant el que explica del racionament i de l’arribada del boom turístic els anys seixanta, ja en aquells moments és molt crític i expressa el seu disgust en veure com el centre de Palma perd la seva identitat a causa de l’augment de restaurants, botigues de ‘souvenirs’ i agències de viatges. Si veies la destrucció no només de Palma sinó de tota l’illa que s’ha fet des de la seva mort crec que no tindria paraules per expressar el seu enuig.

Robert Graves fou un personatge dins el paisatge mallorquí, fàcilment identificable quan passejava per Palma amb el seu capell de palla i la senalla penjada, estimà Mallorca i Mallorca l’estimà a ell.

Suscríbete para seguir leyendo