Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Memòries

Més que unes memòries

El professor Miralles té lligada la seva trajectòria acadèmica a la UIB, institució en la qual ha desenvolupat la seva tasca docent i investigadora

Joan Miralles. DdM

Joan Miralles, en aquest llibre, publica les memòries dels seus primers devuit anys. Realment ofereix unes memòries que van més enllà de la seva memòria particular, molt habitual en les biografies en les quals es relata la intersecció personal amb els moments viscuts. Aquesta obra, però, va més enllà. En aquestes memòries es relata un període de temps ampli, fins i tot anterior al naixement de l’autor, perquè ens fa un retrat dels temps que ha viscut i de les arrels de la seva família fins al moment que es va traslladar a Barcelona per iniciar la seva carrera universitària.

El professor Miralles té lligada la seva trajectòria acadèmica a la UIB, institució en la qual ha desenvolupat la seva tasca docent i investigadora i ha exercit diverses feines administratives. Es va llicenciar l’any 1969 a la Universitat de Barcelona i, el 1979, va obtenir el grau de doctor i va ser catedràtic de filologia catalana des de 1983. Va ser, també, el creador i director durant molts d’anys del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General. És membre de l’Institut d’Estudis Catalans. És de suposar que aquesta trajectòria serà motiu de descripció del seu pròxim volum de memòries ja que el que es comenta avui acaba, com s’ha dit abans, en complir els devuit anys.

El llibre es divideix en quatre apartats. El primer, dedicat al seu oncle avi, Joan Miralles i Marimon, personatge especialment interessant. La segona part està dedicada a la família. La tercera és una descripció de Montuïri i d’altres llocs emblemàtics de la seva vida. La darrera part és la que està pròpiament dedicada a ell i les seves vivències fins al moment de començar la carrera universitària. Miralles usa diverses tècniques expositives en el llibre. La que crida més l’atenció és la de les històries orals, aspecte que ha treballat molt en les seves recerques, ja sigui per posar-les en pràctica, o bé, com a tema de recerca amb aprofundiment teòric de la tècnica.

El primer capítol, dedicat al seu oncle avi té un aire especialment novel·lesc. Es tracta d’un personatge molt curiós, nascut a Palma i germà del padrí de l’autor. Se’n coneix la data de naixement, però no la de defunció, perquè en un moment donat desapareix sense deixar rastre i els esforços per seguir els seus darrers anys no han tengut èxit. Va emigrar a Cuba poc després de la independència de l’illa i hi va fundar un diari, La Vida, publicació que té molt d’interès per a reconstruir la vida qu otidiana a l’illa caribenya. Miralles n’ha publicat una edició facsímil dels números que es varen poder recuperar. Es tracta d’una publicació de l’any 2009.

El segon capítol, dedicat a la família manté el to novel·lesc i, alhora, dramàtic entorn de la seva família, ja que una germana de sa mare fou assassinada per un amant refusat d’origen sicilià. L’al·lota just tenia desset anys. Els fets ocorregueren a la ciutat de Campana, a la República Argentina. Aquest luctuós fet provocà la tornada a l’illa de part de la seva família. Miralles reconstrueix els fets amb unes molt interessants entrevistes a sa mare a la qual fa reviure els fets que passaren a finals de la dècada dels vint del segle passat. Desprès d’aquest inici trepidant tenen interès les entrevistes fetes amb els membres de la seva família directa, diríem que vides més normals, però que donen una imatge certa, fidedigna, de la vida al poble. En aquest capítol és remarcable la labor feta de recerca d’altres familiars de generacions anteriors entre els quals trobam herois de guerres passades i curiositats com la de Sor Indalècia, monja de la Caritat que exercia a Esporles i era reconeguda com a curandera. Se li atribuïen curacions miraculoses. Certament que no totes les famílies tenen tants de personatges singulars.

El Montuïri dels seus primers temps ocupa el tercer capítol del llibre del qual fa una descripció afable i detallista dels microcosmos vilatà i hi afegeix comentaris sobre els altres llocs en els quals va tenir vivències, com el Gorg Blau o Son Serra de Marina. Miralles dirigeix una mirada nostàlgica al poble de la seva infantesa: ...tenc la recordança dels carrers polsosos, a l’estiu, dels macs, del toc de vespres, de les buines bestials... de les mosques sempiternes... i d’un sol que cremava el posterol a les pobres llebres... i, a l’hivern, un fred d’espant, una humitat catacumbària... Recorda l’ofegament social provocat pel franquisme combinat amb l’església, si bé l’actitud d’aquesta anava molt lligada al tarannà dels capellans que anaven exercint al poble. El cinema representava una finestra oberta al món, als altres mons, que també existien més enllà del poble. Congregava el poble per a veure models de vida diferents. Descriu com es va anar transformant la sala de cinema des de l’època del cine mut a aquell moment. I transmet molt bé les influències que exercia aquesta finestra oberta. Resulta particularment il·lustratiu l’apartat en què descriu l’escola construïda a l’època republicana, però no just l’edifici, sinó tot el projecte educatiu, esbucat amb l’arribada de la dictadura. Ens parla, també, dels domicilis on va viure, a la casa pairal de cas Porrerenc o a la plaça de Toros.

El quart capítol tracta de les memòries personals d’un infant fins al dintell de la plenitud de la joventut. Les escoles on ha estudiat: ca ses monges, l’escola del poble, el col·legi La Salle de Palma, el seu pas, com a seminarista, pel Seminari Nou. Destaca en aquesta capítol que un catedràtic d’universitat, i més de filologia, ens faci una descripció detallada de com es construeixen les bigues pretensades amb ciment i estructura d’acer. El seu pare tenia una empresa de construcció de materials de construcció i a ell li va tocar treballar dos anys en la construcció d’aquestes bigues de les quals sembla que n’és tot un expert. Completen aquest capítol un grapat d’entrevistes fetes als seus mestres més apreciats i als amics més pròxims que completen el quadre descriptiu del que era la vida quotidiana al poble.

Per acabar, Macs, pols i campanes, és un llibre que val la pena de llegir, perquè de l’exemple concret de la memòria de l’autor es poden transferir molts d’aspectes al conjunt del que era la vida als pobles de Mallorca. És un llibre fàcil de llegir, l’estil dinàmic de l’autor en facilita la lectura, les entrevistes ens acosten de manera directa i particular a la història i, a més, es pot llegir amb l’ordre que es vulgui. En conjunt una excel·lent imatge d’un temps i un poble.

Compartir el artículo

stats