Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Aiguabarreig de textos, d’arts, de sól·leres i hybris

Aiguabarreig de textos, d’arts, de sól·leres i hybris

ALBERT ROIG CONTA I CANTA.

Tot l’horabaixa he estat a boca de sól·lera per veure passar coses. I n’han passades de tota casta i condició. Fa nits i capvespres que llegesc Posseït (L’Altra Editorial), d’aquest poeta tortosí, Albert Roig, que record exactament quan el vaig conèixer, la qual cosa és ben estranya en mi. Era el 15 de novembre de 1990. Em trobava a l’aeroport de Son Sant Joan per esperar Teresa Barba i Antoni Tàpies, que la UIB investia com a doctor honoris causa. Mirava darrere els vidres els passatgers que acabaven d’arribar de Barcelona per afinar el nostre pintor. I primer de tot em va cridar l’atenció un xitxarel·lo alt i magrenc amb una fesomia ben xalesta que duia una carpeta immensa davall el braç que posava en alegres majúscules: La dolce vita. Quan s’obriren les portes i la gent va fer un passadís un dels primers que sortiren va ser aquell bergant que vaig veure amb sorpresa que es dirigia cap a mi amb un somriure viu, i m’envergava: Ets en Biel Mesquida? Allò va ser el principi d’una llarga amistat. Albert Roig venia per veure el nostre amic Blai Bonet, i del poeta del carrer de Palma, 74, de Santanyí, en parlàrem des del principi.

Des de llavors n’Albert ha fet una feinada poètica i crítica. Fa un mes he llegit un aplec de (gairebé) tota la seva obra poètica, Els ulls de la gossa (Edicions 62), i he passat un guster de trobar versos antics, molt rellegits, recordats i cordats de bell nou, alguns de reescrits, altres de reviscolats, que em mostren una poesia amarada d’originalitat amb voluntat de monument lleuger i volander i sentor de l’agre de la terra, d’olors i del flat que pornografitza la llengua i viceversa, l’olor de taronger i l’olor de quan grufes un cos o la vida, l’olor del canvi de pell i l’olor del dolor, l’olor de la lletra viva. El primer llibre, Córrer la taronja, el va agafar el seu amic i poeta Xavier Lloveras i el va dur a l’editor Xavier Folch, que fa un no-res ha partit i ens ha deixat ben orfes. I Folch va quedar esmaperdut i seduït i el va publicar tot d’una. N’Albert, en aquest Posseït que m’acompanya als roquissars amb cocons de sal i als sementers de civada i d’ordi, a les coves plenes de ratapinyades i als inferns de la Ciutat de Mal, al forat de la meva biblioteca plena de peixet d’argent, treu tot el seu món de poetes que l’han fet amb una llengua catalana quan va llatina, quan llisca bé, quan es clava ben endins de la carn humana (Bonet, Ferrater, Vinyoli, Estellés, Santos, Vidal, Bauçà, Riera & Sons). I més enfora els mestres Foix, Carner, Riba. I amb una prosa llibertària i perfumada amb totes les secors i les aiguades, les rosades i les ferums, la pudor d’amor i la pudor de salvatjor, ens conta fil per randa els itineraris de cada encontre. Ell ha dit mots alats sobre l’amic i editor Xavier Folch: “estic molt trist per la mort de Xavier Folch. Ens trobàvem sovint pel carrer, a Sarrià. Aquest darrer any van ajudar-me, ell i el Jordi Cornudella, a trobar les cartes i els poemes inèdits i els llibres de poemes corregits pels autors de qui parlo a Posseït. A Posseït el seu nom, Xavier Folch, es repeteix aquí i allà, perquè és l’editor i l’amic de Joan Vinyoli, Joan Brossa, Miquel Bauçà, Blai Bonet. Era un home molt tímid, somreia tímid, estimava tímid, parlava just el necessari i sempre a fi de bé. Els que havíem nascut a la perifèria de la perifèria, a Tortosa o a Felanitx o a Sueca, i érem només poetes descobríem aviat que tots els camins feien cap a la porta del Xavier Folch. Xavier Folch creia en els poetes joves i pobres. Si un poeta jove escrivia un bon llibre o un llibre agosarat o rar o obscur, però ple de vida, ell l’editava.”

UN LLIBRE DE CAPÇALERA: UN LLIBRE AMIC.

A Posseït trobareu una veu feta de moltes veus. Una festa de polifonies i ressonàncies de la veu, de la lletrada de la veu, que ens diuen clar i català quina és la poesia que és clàssica aquests temps contemporanis i quins són aquests clàssics. I envesteix a les totes contra els agents i els poetes de la postmodernitat, de la nova sentimentalitat, de l’experiència, de les misses dites dels rancis llatinistes catalans i altres mandrungos per l’estil. D’un poeta se n’ha de poder viure, ens deia mestre Blai Bonet, i de n’Albert també, tan bé, te’n pots alimentar: de les seves suculències i dels seus nodriments, de les ones de les seves músiques atòmiques i dels colors dels seus pigments terrals, de les clarividències de les seves pensades i de l’ètica d’un amador de la llengua fins a l’extenuació dels no-resos. Els escenaris es mouen: de La Gota de Oro a la Barcelona de l’Eixample a la Cala Figuera d’un enfonyall litoral santanyiner, del martell de Porto Cristo amb tot de bergants que volen ser poetes a les nits canalles plenes de suc i encontres del carrer de Robadors, de la gegantina possessió del Rafal dels Porcs a prop de Campos on fa feina el Pare a les xaboles de la platja del Somorrostro amb el mar color de rata on moltes de Fedres no troben els seus Hipòlits. I això només n’és un exemple.

Hi bat molt de sol en aquest llibre fet d’escapolons, de retalls, de poemes, de bocineus, de trossingos, d’hams, de notícies, de renúncies, de sedassades, de cartes, de fitores i de revinglades de nusos que estrenyen les homenies i les vergues substantives. Hi bat molt de sol en aquestes planes picapedrades a consciència per un home fet i de paraula, de la paraula, que escriu i delira i canta i mormola, i xiuxiueja i calla. Hi ha el musiquer de la calladura, i la visquera del que se sap mortal tostemps. Un llibre necessari i un llibre bo. Un llibre bo perquè és necessari en aquest desert d’amics ple de pudor d’arrencat i de bosses tristes.

Compartir el artículo

stats