Em sembla que l’enigma d’aquest poemari de Pere Antoni Pons que publica Ensiola es troba al poema llarg que el tanca. La resposta, ens dirà, és a la nit enorme i al sol. Perquè aquest dilema d’energies vol ser la cerca a un “esbarzer de preguntes”: “fins a quin punt un home pot resistir / el desequilibri rocós i feréstec / dels dubtes i les contradiccions?”. És la trajectòria de l’escriptor quan sembla que “tot cau a trossos”.
El poemari parteix amb dues cites: Leonard Cohen que serveix de cloenda i d’explicació, tot a partir dels “dies de vergonya que vendran” i les “nits d’aflicció salvatge”; Joan Miró amb l’obsessió pel color negre, val a dir, una estructura ben travada on el color només és addicció. Si Cohen l’explica, Miró avala l’estructura del llibre, que a manera de partitura, és remarcable. La part dels poemes ens situa: qui és el poeta (“Autoretrat als quaranta”), plans de fuga de la por, reconeixement de què té i, sempre, plantejament de dubtes. Fer comptes de la vida viscuda és l’eix del poemari.
La part de les proses s’alleugereix amb benaventurances, lleialtats a la mirada pròpia, desig i supervivències: “el fàstic inèdit de ser qui som”, “els dies que passen però que queden”, amb la idea d’ordre. Al centre d’aquesta estructura, La part de la contrapoètica analitza l’escriptura, com aquell llamp que fulmina el cor i la transcendència. La poesia com a núvia de la pols, però també el vent: “perquè el que vols i el que tens”, es demana, per contestar-se: “així la poesia, el poeta, el poema: / passes ferides / de peus bruts / damunt una immensitat de macs”.
La part de les cançons s’alleugereix, potser, amb mirades al paisatge, reconeixement a la dona com esposa i com a mare, bres per als fills (una i altres a qui dedica el llibre), s’ha de dir que també té cabuda la mort, com a la vida. L’altra part dels poemes fa recorregut molt personal per la persona del poeta, com aquell “poeta autoretratant-se” que és un esplèndid retrat de per què escriure, de què escriure i com fer-ho.
Maneres d’apropar-se al poema, des de la supèrbia, les concordances, les expulsions, les caminades a contrallum del poeta, on “les pedres, la por i el cansament / són el seu únic domini” fins al desconhort que produeix la malaltia, malgrat que de veres incurable és la fragilitat, i d’això, aquest poeta que no atura d’excavar, no en pateix. Encara que faci un plany pel darrer mallorquí d’aquest redol envaït on suram, tot recordant la “Resistència del gran voltor negre”.
Quin és el camí, quina la trajectòria del poeta? La part del poema llarg és un homenatge a Leonard (Cohen) que ja hem mencionat, on amor, goig, veritat, fan dubtar al poeta si continuar o tornar al principi. L’objectiu és trobar resposta a l’esbarzer de preguntes que es fa l’home sempre, ja ho dèiem: com resistir el desequilibri de dubtes i contradiccions. Tot amb la poesia, potser.
