UNA BONA REVISTA M’AJUDA A SER UN POC FELIÇ.
I la revista és L’Avenç, número 491, de juny de 2022 (que podeu trobar als quioscs i també a les bones llibreries com Embat de Palma). Una revista es pot començar per on vulguis, per allà on primer et faci ganes. I ja la vaig agafar i la vaig ensumar: quin guster l’olor de la tinta, quin perfum més seductor! I de l’olor de la tinta vaig passar a la fruïció de la lletra i vaig assaborir una entrevista llarga i bona amb un dels meus músics més estimats: “Quimi Portet, la felicitat del músic”. L’entrevistador és Josep M. Muñoz, que puc dir per experiència pròpia que és un dels millors entrevistadors que he trobat mai perquè sap extreure tot el suc del personatge amb preguntes que semblen planeres i senzilles i amaguen replecs, matisos, detalls i profunditats. Quimi Portet es despulla a poc a poc i ens conta la vida de família (“La meva mare escoltava música negra. Era una dona avançada al seu temps. A casa vam tenir una formació musical molt peculiar, que em va afectar fins al punt que, de ben petit, vaig decidir que volia ser músic. I que volia fer aquella música”); el seu concepte de l’ofici musiquer (“El meu ofici té la sort que és completament abstracte: i viure en el món abstracte se’m posa bé. Els sons no descriuen coses concretes. Descriuen emocions d’una manera vaporosa i etèria. Et deixen ser lliure. La música és pura llibertat, per a mi”); el seu ideari íntim (“Quan identifiques quines són les teves prioritats, cosa que no és fàcil en aquest món, i et poses a treballar per aquestes prioritats, tens alguna possibilitat de ser feliç. Aquest és el meu ideari actual, que és si vols rudimentari però que, a mi, em funciona bastant bé. De moment”); la seva visió de la política (“Durant uns anys, fins al 2017, vaig estar interessat en la política. Veia que hi havia una certa il·lusió. Però tampoc estic emprenyat. Insisteixo en el símil meteorològic: si fa sol, fa sol; però hi ha països on no hi fa mai sol, i s’hi està prou bé”). Quan acabes t’has acostat a un Quimi Portet de carn i pensament, que produeix alegria i bon humor i crea unes cançons que fan cantera, ballera, amb unes lletres que són poemes de bon de veres. Bravo! Després m’he llançat amb una crònica d’Antoni Pizà (un felanitxer de 1962 que és director de la Foundation for Iberian Music al Graduate Center de la City University of New York) que es titula “Lliçons magistrals” i ens conta en una primera persona estupenda els dos anys que va perseguir el mètode d’Arrau, la família Moll i el gran pianisme europeu. Només indicaré que es llegeix com si fos una narració en què apareixen grans mestres de la música europea des de Haydn, Beethoven, Liszt, Barth o Arrau fins a Joan Moll. L’aparició del pianista amic Moll va ser l’esquer que em va fer devorar les set pàgines per descobrir connexions i influències entre mestres i deixebles apassionants. Un fragment: “En aquell moment i en el meu ambient, Moll era no just el millor pianista i pedagog al qual podia accedir, sinó que als meus ulls juvenils, tot al seu voltant era llegendari. Havia viscut dotze anys a Alemanya, havia estudiat amb Claudio Arrau i, clar, també era fill de Francesc de Borja, el del diccionari i unes memòries, entre d’altres dotzenes de llibres que el meu pare tenia a la seva biblioteca (...). Joan Moll era per a mi en aquell moment un genuí ciutadà del món, cosmopolita, culte, poliglota (...) ell afirmava que parlava set llengües, i quan et quedaves bocabadat davant aquesta declaració, molt seriosament encara afegia: incloent-hi el llatí i el grec.” Una meravella.
La crítica d’art Susanna Portell fa una ressenya molt completa de l’exposició Marguerite Duras, amb el desig de ser-ho tot, que, comissariada per Valentín Roma, s’ha inaugurat al Palau de la Virreina, on serà fins al dos d’octubre de 2022. La primera exposició dedicada a la Duras a l’Estat espanyol, un esdeveniment cultural, una retrospectiva museogràfica que recorr el conjunt de la seva obra literària, fímica i televisiva. M’ha fet recordar aquell gener de 1977 quan la Duras va venir a Barcelona per presentar la seva pel·lícula India Song a la Filmoteca. I aquest cronista va ser l’encarregat de presentar-la abans de la projecció i entrevistar-la al final del film. Record que em vaig trobar molt a gust amb una dona planera, clara i plena d’humor, ironia i de vegades molt de sarcasme. Parlàrem de com havia fet el film, de la intersecció entre cinema i literatura i de la seva manera de treballar en tècniques i en formes diferents. Em va quedar un frase que veig que surt a l’exposició i que m’impressionà: “Una cosa que sí que sé fer és mirar el mar”. Després de la feina anàrem a sopar al restaurant que hi ha dins el mercat de la Boqueria i ella va menjar i beure com una senyora conjugant tesi i plaer en aquella festa gastronòmica envoltada d’uns quants fans lleials i fidels. Acabàrem a ca nostra, al carrer del Carme, i passàrem una vetlada en què ens va contar mil i una anècdotes d’una vida novel·lesca fins a altes hores de la matinada. Una bellíssima fotografia de Delphine Seyring i la Duras en el rodatge d’India Song és el cartell que anuncia aquesta exposició.
I això és un conjunt de detalls d’una revista àlbum, L’Avenç, que t’entreté i t’ensenya alhora. Una festa de l’esperit!
