La història oficial ha condemnat milions de dones a assolir papers secundaris. Les excepcions es poden comptar amb els dits de les mans. El reconeixement contemporani, al manco sobre els papers, de la igualtat entre homes i dones ha impulsat la recerca d’aquelles que sortien marginalment o ni tan sols eren citades a les cròniques conegudes. Textos que generalment foren escrits per plomes masculines. Entre les persones que a l’Estat han desenvolupat aquesta tasca es pot citar Ángeles Caso i Rosa Montero. Hi ha monografies sobre el paper destacat d’algunes dones, però les dues periodistes han aportat un cert caràcter enciclopèdic a les seves publicacions o col·laboracions en diversos mitjans de comunicació. Com escriu Montero al pròleg de ‘Nosotras’: “Media humanidad, la parte femenina, ha vivido durante milenios una existencia a menudo clandestina y en gran medida olvidada, pero siempre mucho más rica que la horma social en que estaba atrapada”.
Isabel Peñarrubia acaba de publicar Les dones en l’esdevenir de la història de les Illes Balears (1600-1936). Cercar sinònims de dona als diccionaris és decebedor. Surt “dama, femella, senyora, fembra (antiquat)”. La resta tenen a veure amb la seva condició de companya de l’home. És un exemple més de marginació. Si no necessitam parlar molt d’elles, no importa tenir massa paraules per citar-les. Peñarrubia vol rompre aquesta dinàmica i ha recollit 59 històries de dones de les quals s’ha de xerrar. La majoria són de Mallorca. Com explica l’autora, es tracta de “la punta de l’iceberg de la nostra història, amb una base submergida però existent i, si més no, representen a la meitat de la història de les Illes”.
Algunes de les protagonistes són dones conegudes, com la xueta Caterina Tarongí, cremada a l’actual plaça Gomila de Palma per negar-se a renunciar a la fe
Algunes de les protagonistes són conegudes. Com la xueta Caterina Tarongí, cremada el 1691 a l’actual plaça Gomila, per negar-se a renunciar a la fe judaica. O Elisabet Font dels Olors i Penyaflor, tancada per la seva família a un convent, s’enamorà del tinent de dragons Manuel de Bustillos. Ambdós amants fugiren de l’illa amb un vaixell francès, però el famós capità Antoni Barceló les capturà prop de Cartagena. Ella tornà a la clausura de per vida. Ell perdé el cap, i no es tracta d’una metàfora. Catalina Homar fou l’eficient administradora de les finques de l’Arxiduc. La pintora Pilar Montaner a més de notable pintora, es convertí en amfitriona de visitants de l’illa com Rubén Darío, Miguel de Unamuno o Jorge Luis Borges.
Però la majoria de les representades al llibre són unes grans desconegudes pels mallorquins. Maria Josepa Mut Palma, 1864-1947) n’és un exemple. El 1880 obtingué el títol de mestre elemental i entrà a l’Escola Mercantil, on ja es practicava la coeducació i el laïcisme. Arribaren a tenir tres escoles que comptaven amb el suport dels republicans i dels progressistes ciutadans. Però també tenien un poderós enemic en una església que es negava a perdre el monopoli de l’ensenyament, sobretot del femení. Mut passà a l’Escola Catòlica Alemanya, que malgrat el nom, practicava una educació progressista, mixta i amb una pedagogia moderna. El 1936, l’escola tancà i Mut, ja convertida en directora i propietària, abandona la docència.
Són només un grapat d’exemples, però en el llibre destaquen emprenedores, religioses, escriptores, polítiques, benefactores, educadores, feministes… Des d’ara comptam amb un primer treball per començar a reivindicar la meitat femenina de la història. Com la mateixa autora recorda, el treball encara és obert. Primer per fer memòria de les que són anteriors a la data que ella mateixa fixa com inici del seu treball. Són dones mallorquines de les quals de vegades sols coneixem el nom, però que es remunten a l’època romana i al període medieval. I altres, moltes altres, que no han tengut cabuda en aquesta innovadora aproximació a la meitat femenina de la història, que no obstant això amb el temps hauran de trobar un espai afegit a les pàgines ara encetades per Isabel Peñarrubia.
