Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

ART

El pintor de la primavera

David Hockney és un personatge peculiar, sempre ha parlat obertament i ha expressat el que pensava i pensa de manera clara

David Hockney. YOUTUBE

Parlar de pintura contemporània o art modern i no parlar de David Hockney és pràcticament impossible. Als quasi vuitanta-cinc anys (9 de juliol 1937) és el pintor més ben pagat del món. Considerat un dels artistes britànics més influents del segle XX, fou un dels primers pintors que utilitzà acrílics perquè eixuguen ràpidament i això anava molt bé a la seva tècnica de pintar trossos molt grans d’un color i després afegir-hi detalls. Nascut a Bradford en el si d’una família humil, treballà incansablement per aconseguir el què volia: pintar i poder viure de la pintura. Obertament homosexual des de molt jove, marxà a viure a Los Ángeles atret per l’estil de vida i pel clima, s’hi passà cinquanta-cinc anys, retornà a Yorkshire el 2005 i des del 2019 viu a França, a Normandia, on comprà una casa de camp del segle XVII que va reformar. És allà on ha passat tot el confinament, pintant els paisatges que l’envolten, entusiasmat amb l’arribada de la primavera i perfeccionant la seva darrera tècnica, pintar amb l’iPad.

Pateix de sinestèsia i tal vegada per això la seva paleta està carregada de colors vius i refrescants o potser només és per compensar la grisor dels cels de la Gran Bretanya, sigui pel motiu que sigui David Hockney pinta a la seva particular manera la realitat que veu. S’identifica amb Van Gogh en el fet que ambdós veuen el que té d’extraordinari una vista insignificant i en la fascinació pel pas de les estacions i els continus canvis que creen en la natura. Aquesta atracció quedà reflectida en els seus impressionants paisatges fruit de la feina intensa que feu durant els anys noranta quan retornà als Yorkhire Wolds, allà en els turons baixos d’aquest comtat Hockney començà una intensa observació d’aquests canvis i els pintà. La culminació d’aquest treball fou l’exposició Hockney-Van Gogh: The Joy of Nature (El Gozo de la Naturaleza), en la que quedà palesa la inequívoca influència de Van Gogh en Hockney. A l’exposició, que es va inaugurar el 2019 al Museu Van Gogh d’Amsterdam, les obres d’art d’ambdós pintors es pogueren admirar l’una al costat de l’altra i malgrat que les diferències de les seves obres són substancials pel que fa a la mida i el/al color immediatament es capta que entre Hockney i Van Gogh hi ha una mena de lligam, ambdós expressen en la seva obra un sentiment d’amor per la natura, pels arbrers i pels espais extensos, però la més gran qualitat que comparteixen és la seva lluita per veure el món de manera diferent.

David Hockney és un personatge peculiar, sempre ha parlat obertament i ha expressat el que pensava i pensa de manera clara, políticament incorrecte pel que fa a la llei antitabac, s’ha manifestat en contra d’ella i ha mantingut forts debats amb periodistes i polítics al respecte. Quan el 2005 el Govern Britànic proposà un ban prohibint fumar als espais públics es posà furiós. En un debat que tingué sobre aquest tema al canal anglès ‘Radio 4’ amb Julie Morgan, membre del senat per Cardiff, Hockney li etzibà: ‘La mort t’espera, fumis o no fumis. Podríem debatre també la prohibició de l’alcohol, tampoc és bo per a la salut. És ridícul! Anglaterra ha tingut una tradició de llibertat, la qual sembla que s’està erosionant. Estam obsessionats amb el cos’. Ell diu que acabat d’aixecar i encara amb el pijama posat es fuma la primera cigarreta i que és la darrera cosa que fa cada vespre abans de tornar-se a posar el pijama ‘penso que sense el tabac estaria prenent Prozac, millor fumar’. La seva manera d’anar a la contra i el què ell anomena ‘el meu alegre desvergonyiment’ són trets, segons diu, heretats del seu pare, un rigorós objector.

David Hockney i el físic nord-americà Charles Falco començaren a treballar junts l’any 2000 per demostrar que ja els pintors del Renaixement com ara Jan van Eyck o Lorenzo Lotto utilitzaven la ‘càmera obscura’, això els dugué a la conclusió que per realitzar part de les seves extraordinàries obres utilitzaren projeccions òptiques. Des d’aleshores, Hockney i Falco han escrit publicacions i han participat en conferències i debats sobre l’evidència positiva de l’ús d’ajudes òptiques i la possibilitat de la seva utilització al llarg de la història de la pintura. ‘El Conocimiento Secreto’ és el llibre que publicà Hockney el 2001, on explica aquesta teoria acompanyant-la amb dibuixos i fotografies fetes per ell mateix. L’argument del ‘Conocimiento Secreto’ és bàsicament visual perquè Hockney no pot determinar amb evidència directa quan i com les ajudes òptiques foren usades. La teoria Falco-Hockney no té suficient evidència circumstancial, però se la considera altament creïble.

Diu Hockney que els artistes reals han de treballar, que els bons artistes sempre estan treballant i que Van Gogh era tan bon artista perquè el seu compromís amb la feina era total. Actualment Hockney, a la seva casa de Normandia, fa feina al voltant de sis o set hores diàries, comença cada dia a les nou del matí i acaba devers les quatre o les cinc de la tarda. Si el quadre que pinta és de mida movible el trasllada a l’habitació o a la sala per continuar-lo veient i pensar com seguirà l’endemà, si és massa gran el fotografia per fer l’observació amb l’iPad. Per a Hockney aquests dos darrers anys de pandèmia i confinament han estat una experiència inspiradora, hi ha contribuït el fet de tenir la casa a França en un lloc envoltat de natura i on ha pogut sortir i pintar el que aquesta li oferia.

Spring Cannot Be Cancelled (No se puede detener la primavera) és un meravellós llibre per conèixer aquest pintor, pràcticament tot és en format epistolar, tracta de les converses entre ell i el seu amic i crític d’art Martin Gayford. “Conec David fa més d’un quart de segle i malgrat viure en llocs diferents sempre hem mantingut el contacte sigui amb e-mails o bé amb telefonades. “Quan ens retrobam seguim la conversa com si no hi hagués hagut interrupció i encara que analitzem o contemplem quelcom que ja havíem vist o analitzat, el lloc des del qual ho fem és nou, és ARA, i aquest lloc abans no existia ...” Així comença M. Gayford el llibre, que juntament amb el de Simon Sykes, David Hockney: la biografia, són dues lectures molt recomanables si es vol aprofundir en la figura de David Hockney, tant en el seu vessant artístic com en el personal.

L’artista, des del quatre de maig exposa a Bradfort, la seva ciutat natal, Un any a Normandia. Ho fa al centre d’art Salts Mill, una fàbrica que l’any 1853 fou considerada la més gran del món. Ha necessitat un espai tan ampli com aquest per exposar aquest darrer treball fruit del confinament i de la seva nova tècnica amb l’iPad. “Vaig començar pintant la primavera durant el confinament, després vingué la tardor, en acabat vingué l’hivern i altra volta la primavera, vaig fer un any complet”. Diu que s’inspirà en el Tapís de Bayeux per crear aquesta obra nova, que consisteix en un mural d’uns noranta metres, l’objectiu de la qual és que els visitants experimentin en una sola pintura l’any a Normandia.

Compartir el artículo

stats