Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

ANÀLISI

Com convertir l’arquitectura en música

Xenakis fou el gran exiliat, l’etern estranger

Ones a la música Xenakis.

Iannis Xenakis ens permet celebrar el seu centenari escoltant-ho, encara ara, com si moltes de les seves obres fossin noves. La seva força manté la vigència de la seva obra, i mereix una gran reivindicació de la seva mirada. Haurem d’anar fins a la segona meitat del segle XX per a situar-lo: escoltar-lo i mirar-lo; aquesta serà la nostra proposta.

Perquè el gran exiliat, l’etern estranger que fou Iannis Xenakis, un grec nascut a Romania que es va veure obligat a fugir del seu país després de ser condemnat a mort, i que es va nacionalitzar francès, és un gran compositor, tal volta el millor −o el major− simfonista de la nova música, però és molt més que això: enginyer, músic, coneixedor de la matemàtica i de les ciències naturals; fins i tot hi ha qui l’anomena com a arquitecte.

Tot perquè la seva primera dedicació va ser fer d’enginyer calculista pel gran arquitecte Le Corbusier, amb qui arribà a fer algunes obres de manera conjunta. De fet, col·laborà de forma especial en el disseny de dos projectes emblemàtics: el Convent de la Tourette i especialment significativa per entendre’l també com a músic, el pavelló Philips fet per a l’Exposició mundial celebrada a Brussel·les el 1958.

Iannis Xenakis, nascut el 29 de maig de 1922 a Romania, tot d’una tornà a la Grècia familiar d’on degué partir com exiliat polític el 1947, després d’haver patit una greu ferida al rostre el 1944, en la seva participació en la segona Guerra. A París va començar a fer feina amb Le Corbusier el 1948, i dos anys després reprenia la seva formació musical, que finalment tengué a Olivier Messiaen com el seu conductor.

L’any 1958, treballant amb Le Corbusier, col·laborà en el disseny del pavelló Philips que l’arquitecte presentà a l’Exposició mundial de Brussel·les, i on podrem observar la filosofia del seu plantejament musical i artístic. Aquelles formes ondulants convexes i còncaves a manera de corbes parabòliques que exhibeix el singular edifici també les plasmaria en paper Xenakis tot explicant la seva música. Al voltant d’aquest edifici i les càbales matemàtiques que ho fan possible (aquells càlculs d’enginyeria a què estava dedicat) es plasmen en altres ones, les que preludien la seva composició Metastasis, relacionada amb el pavelló Philips de Le Corbusier.

Partitura de Metastasis (1954) de Xenakis. VIQUIPÈDIA

Perquè Xenakis concep la partitura musical com un projecte arquitectònic: un alçat fet amb tres dimensions que escau construir-hi una maqueta formal. La seva Metastasis manté una correspondència radical amb l’edifici de Le Corbusier. Però, a més, aquest pavelló Philips ens du molt més enllà per poder entendre el concepte musical de Xenakis. Al moment de la seva construcció com a pavelló de l’exposició mundial, feren la comanda de la sonorització a un músic emblemàtic del moment: fou Poème électronique d’Edgar Varèse l’obra que acompanyà el temps expositiu del pavelló Philips. No podem deixar de situar Varèse a la vora de Xenakis, però encara n’hi ha més, de concomitàncies. Com a peça musical per a fer sonar als interludis de la visita i l’audició de Varèse, va sonar la composició de Xenakis Concret PH, una de les obres de capçalera de la música electroacústica. Els seus escassos tres minuts no llevaven importància als quasi nou minuts de l’obra de Varèse, i feien justament d’interludi, mostrant com per Xenakis era claríssim que el so de la natura no es diferenciava de la música. Una polèmica de llarga durada que demostrà resolta. Deixà clar i llampant que el domini dels sons de la natura eren la música, també.

Tornem a Edgar Varèse, aquell compositor decimonònic (qui ho diria), nascut a París el 1883 i que, en partir als Estats Units d’Amèrica va voler desprendre-se’n del seu passat europeu i feu desaparèixer tota la seva producció. De manera que, en realitat, com a compositor, comença l’any 1915. Ja no podem dir-li decimonònic, doncs. Varèse s’anticipa a aquesta comprensió del fet natural que Xenakis desenvolupa. La seva Ionisation de 1933 per a orquestra de percussió explora la creació dels sols i les constel·lacions, com després farà amb música electromagnètica per a espectacle de so i llum Xenakis a la seva Polytope de Montreal de 1967, per a quatre orquestres de quinze músics, mostrant l’explosió d’una supernova.

Iannis Xenakis, segons Alex Ross, fou l’altra gran radical inclassificable de l’avantguarda europea (ho diu pensant en Stockhausen). Inclassificable, sembla clar... perquè la seva llarga trajectòria ens mostra singulars maneres de fer música, molt sovint amb l’ús sorprenent de mitjans d’allò més clàssics: el gran ús de l’orquestra, dels instruments de corda, però també de la percussió amb conjunts quasi orquestrals i fins i tot l’electrònica. El seu interès, a partir del suport rebut de Messiaen, fou pensar com podia construir-se el so instrumental a manera d’estructura, sense ruptures o cosits que interferissin.

Així arribà a anomenar la seva com a música estocàstica, en escrits teòrics de dificultat matemàtica per alguns de nosaltres. L’estocàstica és una disciplina que combina la teoria de la probabilitat i l’estadística matemàtica per estudiar fenòmens aleatoris, tot a partir de conjectures, perquè el gran humanista, científic i músic que fou alhora Iannis Xenakis arriba a aquesta manera d’elaborar la seva creació volent-se situar entremig de la determinació extrema com així considera el serialisme i la indeterminació aleatòria que representa John Cage.

La seva música mostra la força (i una certa ràbia provocada pel dolor viscut) en l’ús de la massa sonora. Tot de clusters (agrupacions de moltes notes juntes que va més enllà del concepte d’acord, aquell acord saturat que en deia Pierre Boulez) i glissandi (com a fer sonar consecutives totes les notes que uneixen dues separades, també la saturació d’un arpegi per a Boulez) cerca grans sonoritats i timbres i, des d’una escolta sense prejudicis, ens mostrarà moltes coses que tal volta ens enrevolten, convertides en música.

Compartir el artículo

stats