Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Vivències

Memòria de camins, petjades sobre l’ànima

Miquel Rayó és una persona que ha caminat molt al llarg de la seva vida

Miquel Rayó. Pere Estelrich i Massutí

Els humans –amb l’excepció, tal vegada, d’Esther Williams i de Johnny Weissmuller– no ens manejam gens bé dins l’aigua, què els he de contar de com de malament ens movem per l’aire. La nostra espècie és decididament terrestre, en el dos sentits del terme. Caminar és, de fet, allò que més ens apropa a dues de les funcions que més ens humanitzen: entendre el nostre entorn i gaudir de la bellesa, allà on aquesta es trobi. I, per suposat, contar-ho, això és, poder-ho explicar als altres, la qual cosa tendria a veure amb la socialització que, mirin per on, és la tercera (i darrera) característica que ens fa humans i que ens diferencia dels cucs. Existeix, per això, una extensa literatura que té el caminar com a raó de ser en si mateixa. Des d’Aristòtil, el peripatètic, que ensenyava els seus deixebles a través del passeig, fins el gran Robert Louis Stevenson –el senyor de les nostres aventures iniciàtiques i juvenils–, molts dels millors exemplars d’Homo Sapiens ens han demostrat com de bo pot arribar a ser trescar pel món, no hi ha altra forma més adequada de saciar la nostra curiositat de sers minúsculs i, alhora, infinits, és a dir, trascendents.

Deia Henry Thoreau –un altre caminador compulsiu– que, tanmateix, una cosa és passejar i una altra ben diferent és “caminar”, en el sentit ple del terme, més enllà del simple acte de moure les cames per tal d’anar cap aquí i cap allà. Passejar és, segons Thoreau, un entreteniment distingit, burgès, ociós i elegant. Caminar, en canvi, és més aviat quelcom instintiu, natural i salvatge, però alhora humanitzador. Jo diria que Miquel Rayó, pare d’aquesta sentida “Memòria de camins” que ara ens ocupa, ha fet ben seves les idees de l’autor de Walden, que fou tot un asceta civil i, per això, civilitzador. Ara bé, Rayó –sempre generós– no pot defugir la seva dimensió de persona compromesa amb els altres, quan a les primeres paraules de la seva introducció ens adverteix que és ben conscient que molts d’humans, ara i sempre, s’han vist obligats a caminar per sobreviure, per fugir de la guerra, de la pobresa o de la intolerància. Ell no ens vol parlar d’aquests drames, sinó del vessant més amable del caminar. Amable, sí, però no per això menys seriós i solemne, si me permeten el matís i, lògicament, si m’ho permet l’autor.

MIQUEL RAYÓ. Memòria de camins. Nova editorial Moll, 132 pàgines, 12 €.

MIQUEL RAYÓ. Memòria de camins. Nova editorial Moll, 132 pàgines, 12 €.

Miquel Rayó és una persona que ha caminat molt al llarg de la seva vida. Escriptor, educador i ecologista, sempre ha sabut fer de tot plegat una proposta de vida força coherent i honesta. Ara deu sentir que ha arribat el moment de compartir amb els altres les sensacions que ha anat acumulant amb els anys, a força de trescar i fer passes, be sigui per la seva i nostra estimada Serra de Trmuntana o pels camins més remots de terres llunyanes d’altres continents. Ho fa, però, evitant la superficialitat del simple senderisme (per no parlar de la banalitat del trekking o de la cosa aquesta del nordic-walking, que ara s’ha posat de moda, a saber per què) per oferir-nos una mirada pausada, plena de sensacions i carregada de saviesa. Aquesta Memòria de camins és una obra breu i gens pretensiosa, però cada un dels seus capítols –experiències que van des de trescar per les muntanyes del Perú o pel llunyà Japó fins a passejar la cussa pels carrers de Ciutat– resulta un punt de partida que ens permet fer el més gran dels viatges, això és, el camí del viatge interior, el que ens permet conèixer-nos millor a nosaltres mateixos. El que ens ve a dir Rayó, pens jo, és que caminar no és l’antítesi d’estar aturat, no. Caminar és l’antítesi de córrer, que és sinònim de fugir.

Compartir el artículo

stats