Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Plagueta de Notes (DCCCLXXVII)

El negre és un color

Manacor. VIQUIPÈDIA

NO SÉ CAP A ON GIRAR-ME.

1. Olor de fum d’un formiguer enmig d’un camp. Un caminoi constel·lat de margarides grogues. L’aire del crepuscle es mescla amb el gris que s’eleva damunt els sembrats; és un gris adormit dins l’aire de cada vegada més carabassa, més terminal. No vull pensar. No vull sentir. No vull mirar. No vull escoltar. Hi ha un eclipsi dels sentits que em deixa com a estormiat. No puc suportar les notícies que eixorden arreu-arreu (catalangate, Ucraïna, homofòbia a Riba-roja de Túria, covid persistent, Pegasus ataca de bell nou, saharians venuts i traïts, l’emigració consolidà l’espanyolització a les Illes Balears, una dona assassinada pel seu home, violència vicària als fills per part d’un pare, etc.). Qui acull s’enriqueix; qui exclou s’empobreix; qui eleva s’eleva; qui abaixa s’abaixa; qui oblida es deslliga; qui recorda advé; qui viu de mort pereix; qui viu de vida sobre-viu.

L’olor del fum del formiguer plena de llenya, de batzers, de ceps vells i branques seques de garrover m’entabana, em mareja, em fa viatjar a territoris de la infantesa quan encara no sabia res del dolor de cada dia..

EMBOSCAT A LA BALCONADA MIR REDOLAR EL MÓN.

2. Escolanet de dotze anys. Cada dia del mes de maig m’encarregava del mes de Maria de la parròquia de Sant Josep de Manacor. Per què s’afua aquest record amb la vitalitat d’una creixença? L’església era petita, d’una sola nau; situada a un barri lluny del centre i a prop del torrent i de l’estació de tren. Ja havia encès el llums de l’altar major amb la figura del pare putatiu del Bon Jesús amb la vara d’un lliri blanc a una mà i un gaiato a l’altre. A la sagristia petita, m’havia posat la sotana i el roquet blanc amb moltes de randes brodades per la tia monja de les agustines. Les dones arribaven a poc a poc. Totes anaven endolades i eren velles, molt velles. Crec que no record que hi hagués mai cap home. Allò no m’estranyava en aquell temps. Res no m’estranyava. Les veia amb el vel col·locat amb una agulla saquera damunt els cabells blancs, damunt les rues, damunt els anys. Sé que funcionava com un autòmat. Anava a l’altar de la Immaculada Concepció i encenia les espelmes que hi havia a ambdós costats de l’escultura. I després, els dos focus de cada costat. Quan les busques del rellotge marcaven les set en punt, estirava la corda d’espart de la campana per darrera vegada. El so cridava al mes de Maria. A les set i cinc, quan encara sentia ressonar per dedins el badall, agafava el missal i, fent passes lentes, em dirigia cap a la trona. Sempre hi havia el cinquè escaló que cruixia com si estàs a punt de rompre’s. Pensava que un vespre es cruixiria i, després de redolar, acabaria al peu de l’escala amb un cop al cap que em deixaria mig mort. Crec que quan ja havia arribat al catorzè escaló estava salvat. I mirava aquelles taques negres assegudes a diferents bancs que alçaven el cap vers la meva veu, que començava: “Oh, la més bella de les criatures i mare del creador. A vós venim, atrets per l’aroma de les vostres virtuts. Mediadora de la salvació del món. Glòria del llinatge humà. Esperança dels abatuts...”. Només desitjava que arribàs el rosari. El rosari em permetia xiuxiuejar les avemaries d’una forma establerta i poder pensar en les meves coses. La brega amb en Julià, un amic coral. La lliçó de Geografia que havia d’estudiar aquella nit. La remenada que em pegaria davall els llençols. Quan acabava la lletania, arribava allò que per a mi representava el gust més essencial de cada dia. Anava a la sagristia i recollia aquella canastra de roses de tots els colors que ens havien duit diferents persones dels seus jardins, en un braç i la bacina, en l’altre. A cada dona que em donava una almoina, li donava una rosa. I, a poc a poc, tota la petita nau quedava embalmada d’aquell perfum que m’enamorava. Encara quan ho record, em ve aquella festa d’olors de roses mig obertes, d’aquells capolls tendríssims, d’aquells colors sumptuosos dels pètals...

ELS MOTS INSCRITS EN LES BRANQUES DE L’AMOR.

3. Passaren tantes de coses al fons del bar d’aquell estiu, on ens sèiem en un racó apartat. Xifràvem les nostres mirades molta d’estona. Parlàvem amb silencis llarguíssims. Els tactes eren fets de carícies lentes que arribaven des del fons del desig. No enyoràvem res. No esperàvem res. Només volíem que aquell temps quedàs estotjat dins ampolletes petites, perquè el poguéssim ensumar al cap d’uns anys. Quan s’haurien mustiat tants d’inicis, tantes temptacions. Érem herois d’unes faules impossibles. Flames d’aigua s’enlairaven. Crits d’orgasme creixien al fons de les mirades. Tot era teu i meu. Sense distàncies. Sense variacions. Sense no-res.

Compartir el artículo

stats