Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

ART

Música i Art: La forma musical vista dins el museu

El Primer Cicle de concerts que fan dialogar la col·lecció permanent i música de l’època en el Museu de Mallorca, ens fa reflexionar sobre la Música i l’Art de la seva època

Músics al fresc mural dit Champassak. Anònim, devers 1300.

Passejar per les sales del museu −en aquest cas el Museu de Mallorca− acompanyant els concerts que s’hi ofereixen ens permet escoltar la música a la vora de la seva representació pictòrica. És una oportunitat per veure la forma de la peça musical, i trobar-hi la relació entre allò que sona, l’espai on sona i la seva representació. La forma de l’art en la seva època, en definitiva.

La nostra formació cultural ens ha fet entendre dins calaixos tancats les diferents maneres de representació artística com si no fossin dependents unes de les altres i no haguessin sorgit de la seva interrelació. Aquest és el goig que proposa un cicle de músiques al museu, i el punt de partida del nostre recorregut.

La música i la vida quotidiana a l’època medieval parteix, a la nostra visita al Museu de Mallorca, del fresc mural recollit de Can Catlar del Llorer, a Palma, d’autor anònim i datat devers l’any 1300. Ens ho hem de mirar amb molta cura, però hi trobarem escenes cortesanes i cavalleresques de la quotidianitat de l’època. Fins i tot, veim els músics que posaven el fil musical a aqueixes celebracions.

Aquesta linealitat gràfica mostra com la música i la representació pictòrica són planes. No és una qualificació despectiva, aquesta; no debades al cant gregorià se’l coneix com a cant pla. La música es desenvolupa a partir d’una veu única, amb una continuïtat d’escenes i de temes. La melodia pot esser engalanada, voltejar, passar-se d’una veu o instrument a altre... seguint el mateix recorregut que ens mostra un retaule: una figura o escena central envoltada −amb la linealitat del còmic−, d’escenes separades per sanefes més o menys decorades, aquestes.

Esposalles místiques de Santa Catalina. Juan Antonio de Frías y Escalante, devers 1665.

A l’edat mitjana, la forma que li correspon és la geometria regular d’un rectangle; el mateix dels sostres de coberta plana amb enteixinat, també dit cassetonat per allò dels cassetons quadrangulars que ho conformen. Són enrevoltats de sanefes o decoracions, de la mateixa manera que els retaules i fins i tot molts de quadres. El cant pla així es manifesta, i per descomptat, també la música d’àlbums palatins com les Cantigues d’Alfons X el Savi o fins i tot de reculls de música de carrer com el Llibre Vermell de Montserrat. El tema principal és al centre, mentre les històries i les imatges paral·leles se situen una vora les altres.

Amb el gòtic la monodia de la mísica −la melodia sonada a una sola veu− es transforma, alhora que ho fa l’espai arquitectònic, fins a arribar a la polifonia −aquell conjunt de veus que s’apleguen tot formant una composició harmònica−, de la mateixa manera que l’arc es fa apuntat i s’embelleix amb daurats. La música ara s’enlaira més i ha de menester que l’arquitectura permeti aquest ressò en les seves voltes. És a l’àmbit religiós on veurem aquests arcs que s’enfilen cap al cel en voltes apuntades. El renaixement torna a una simplicitat més adusta, amb el classicisme de l’arc de mig punt, malgrat que ho engalana, en música i en pintura, fent-hi modulacions i filigranes.

Fins que, al barroc, arriba la torsió. Perduda la linealitat, el barroc cerca la ruptura del paradigma, d’allò que es pot esperar. L’ambivalència de termes, el joc de contraris, les tensions, les torsions, l’exageració, el clarobscur, és produïda per l’entrada de la llum focalitzada, pel punt i contrapunt en què les veus musicals es passen la preeminència. Se sembla a allò del jazz en què un instrument pren la primacia i ens ofereix la seva visió personal del tema, mentre la resta dels instruments components del grup no callen, l’acompanyen fent-lo sentir a casa, dins la peça damunt què improvisa, mantenint-hi el suport tonal.

La tensió musical enrevolta, com la llum, l’obra. S’escapa pels encontorns. Tot això ens durà fins a les voltes sublims dels espais arquitectònics del barroc, les esglésies amb les seves voltes magnífiques per a les quals escrivia Bach, i que són causa de la conformació del sistema tonal que estableix amb contundència amb aquell Clave ben temperat −el cicle de preludis i fugues que escriu fent servir totes les tonalitats de la gamma cromàtica−, des d’on partirà el classicisme (el neoclàssic en pintura i arquitectura, que mantenen record del clàssic grecoromà). Tot a partir de l’establiment de l’afinació temperada, única i universal (occidental volem dir). Són les triades perfectes que s’enlairen a les voltes d’aquell gran espai, com en formes rodones i de gran harmonia completa.

Els palaus han arrodonit, fins i tot, els seus sostres, plens de motlures i plafons, com el saló de Ca la Gran Cristiana que acollirà la música profana escrita per a reunions aristocràtiques d’aquest tarannà pel compositor d’Artà Antoni Lliteres. Exemple, la suite Los Elementos a partir d’un recull de la seva obra per a ser representada.

En aquesta època, ni en música ni en pintura es mostraven escenes diguem-ne realistes. Les representacions eren religioses o mitològiques −el que, a la fi, és una altra manera de representació religiosa−.

De manera que arribam a la sala clàssica. Mozart i la perfecció de la forma sonata.

Retaule de Sant Bernat. Mestre de la Conquesta de Mallorca, devers 1290.

Amb aquesta celebració de la coronació de la Verge −de nou una representació religiosa, no podem oblidar que eren els grans pagadors−, ens trobem amb la forma clàssica. Quasi alhora que fra Albert Borguny pintava aquesta obra, Mozart escrivia algunes peces memorables on feia palesa l’estructura que gràcies a Haydn quedava clarament establerta. La forma sonata com la sublimació de l’estructura musical. La mateixa estructura que ens mostra aquest quadre.

Amb tres veus i tres corni di bassetto −un instrument de vent d’època− escoltarem estructures matemàtiques, simètriques, fins i tot místiques. Amb el número tres es compon el triangle, i l’estructura musical del moment ha arribat a la perfecció de la triada, fent-se fora d’aquell rectangle que veiem abans. La triada com el gran acord musical i com la perfecció que representa el triangle.

Podem triar una de les peces que sonarà al concert, tal volta la més emblemàtica no per raons de la seva estructura, sinó perquè en sentirem dues versions: l’original i una de nova, la de na Mercè Pons, que deixa ja d’esser de Mozart per passar a ser d’ella. Apropiacionisme podríem dir-li o, simplement, nova composició. Res parteix ara ja del no-res. En qualsevol cas, no és sinó una oportunitat d’entendre com la música, la vida i l’art són una re actualització constant.

La forma d’aquest quadre és perfecta per establir-hi la forma sonata i les seves correlacions amb el triangle. La simetria des del punt d’inici en què el músic pren una tonalitat a partir de la qual desenvoluparà la seva creació, com el pintor situa el punt focal. Un primer tema (A) en la tonalitat de partida es completarà amb un segon tema (B) que se li confronta, generalment en una tonalitat relacionada (diguem-ne relativa) a la principal. Res no surt de l’harmonia de l’inici, com en el quadre la centralitat l’ocupa la Verge, reclamada la seva atenció des del punt focal superior.

Trio Cornucòpia de Corni di bassetto. P.E.

Ja tenim la triada completa: la religiosa, la pictòrica i la musical. Ara, iniciant un altre triangle, la sonata es desplegarà, a semblança de la mirada damunt del quadre, que es recrea a la zona central, mitjançant l’exposició del tema i la corresponent modulació. Tot per arribar de manera simètrica a un punt semblant al d’inici, com recollint tot el que presenta, en una reformulació del tema inicial (A’) que també s’acompanya d’una nova aparició del segon tema (B’). Una resolució a manera de coda tanca l’estructura triangular de l’obra, cap a un final que queda clarament encaminat i que veurem arribar, amb la coda que ho recull tot i la cadència final que completa l’harmonia. En el quadre, als peus, la colla d’angelets que acompanyen, suporten i tal volta insuflen força a la Verge en el seu ascens celestial. S’ha tancat l’estructura amb simetria pura i perfecció matemàtica. O s’ha tancat la sonata. És la forma clàssica.

Aquesta és la meva manera de passejar pel museu esbrinant la forma musical.

Compartir el artículo

stats