Hi ha una literatura feliç? O que ens pugui portar a la felicitat? No només a la rialla momentània, tanmateix alliberadora, o no només a la simple evasió temporal dels problemes o dels tràngols o dels dols –i amb això n’hi hauria prou per justificar una obra literària-, sinó a la convicció íntima, si voleu il·lusa, de què els humans estam fets abans per a la solidaritat que per al menyspreu. I que cal afirmar aquesta convicció de temps en temps. Malgrat tot. Ens dies com els presents, és difícil creure que existeix una tal literatura.
Cal tenir fe. Ens vénen al cap alguns exemples: Els papers pòstums del Club Pickwick, La minyonia d’un infant orat, El jardí secret, El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha, Matar un rossinyol... I naturalment, Que ve el cometa!, aquest, però, com a primer llibre d’una sèrie feliç de llibres feliços sobre uns personatges feliços: els Mumin, la genial, miraculosa i sens dubte gojosa creació de l’autora finesa d’ascendència sueca Tove Jansson (1914-2001).
Que ve el cometa! és recuperat ara per L’Altra Editorial en una edició preciosa i senzilla en la col.lecció L’Altra Tribu. La traducció és de Carolina Moreno i les il.ustracions són de la mateixa autora, qui era també una excel.lent artista plàstica. La freqüent presència dels colors i l’eficaç síntesi descriptiva dels paisatges per on els Mumin pul.lulen palesen aquesta capacitat de Jansson.
Que ve el cometa! és la primera aventura dels Mumin. Una aventura domèstica, encara que travessin llocs plens de perills, entre ells cims i barrancs, coves i esvorancs, i el fons eixut de la mar on hi habiten pops terribles. Perquè, els Mumin són personatges casolans, trols benvolents, de vida senzilla, de tracte respectuós, compassius, feners, discrets i curiosos. Així són, especialment, el pare Mumin i la mare Mumin, i l’ordre no importa. Aquell ha fet una casa amb les seves mans. Aquesta té una confiança intrencable en les capacitats del seu fill, en Mumin, i elabora uns pastissos formidables o aprofita qualsevol petit objecte per decorar la casa o el jardí. En pocs relats es percep tan clarament l’agombol que una família –o una estructura familiar, sigui de la mena que sigui- ofereix als seus membres. Al seu entorn hi trobam una colla de personatges secundaris i, alhora, complemenraris: Snif, la Rata Mesquera, la senyoreta Snork, Snusmumrik, que porta barret, fuma amb pipa i bufa l’harmònica, els Homes Llençol, l’Hemul entomòleg o l’Hemul col.leccinsta de segells...
Però, no ens enganem: en la vida els Mumin, en les nostres vides, no hi falten ensurts, misteris, decepcions o incerteses. Que caigui un cometa és un gran perill. D’un tan gran risc, els Mumins, se’n sabran desfer. Per bonhomia (no exempta de petits egoísmes), amb decisió (no exempta de dubte) i amb coratge (no exempt de por). Feliç lectura!
