Ningú no recorda qui perdé la darrera final de la història de la Recopa d’Europa (ningú fora d’aquí, perquè va ser el Mallorqueta); ningú no recorda qui va fer 2n en aquells 100 metres darrere Carl Lewis a Los Angeles (pobre Sam!); ningú no recorda els segons. Fruit d’una capritxosa circumstància de la vida que ens ha portat a néixer aquí i ara, comptabilitzam els anys a partir del naixement de Jesús de Natzaret. Quan canviam de dècada, hem parlam molt; si canviam de segle, més; i si és de mil·lenni, Déu n’hi do...
Però per mil·leni sucós, per mil·lenarisme del bo (riu-te’n de l’efecte 2000), l’any 1000, que va ser especialíssim... Quan s’acostava, la creença en un nou adveniment de Jesucrist i l’arribada del judici final es va estendre per Europa. Un estol de predicadors i conspiracionistes apocalíptics foren uns influencers de primera. Si gratam una mica en el 1100 és probable que no arribi a l’alçada del 1000 però ens sorprendrà descobrir alguns fets i detalls d’interès.
El sistema constitucional, a escala europea, té més d’un antecedent remot. Se sol parlar de la declaració de drets i deures de la Carta Magna anglesa, però el seu marc primordial ja va ser definit a un document anterior: la Carta de Llibertats. Enric I d’Anglaterra la dictà amb motiu de la seva coronació l’any 1100. Emperò no us faceu il·lusions; es tractava de les llibertats (només) dels nobles. Més conegut com Beauclerk, era aquest un monarca lletraferit, amant de les arts, que volia atreure’s comtes, barons i bisbes, els quals no estimaven gaire la monarquia.
Sembla que va ser tan admirat per les seves primeres decisions, tant, que tothom acceptà de bon grat que el braç de Beauclerk –des del colze fins a la punta del dit mig– passàs a ser el referent estàndard de la mesura del colze anglès. No obstant això, Enric I no va complir els compromisos derivats de la Carta, ni altres reis com Enric II ni Ricard Cor de Lleó; una dificultat per complir lleis que, diuen, no ha estat excepció entre els membres de la institució monàrquica.
Un cunyat de Beauclerk, Esteve II, comte de Blois, comandà un dels exèrcits de la Primera Croada, impulsada per Urbà II. L’objectiu del Sant Pare era alliberar Jerusalem després de més de quatre segles d’ocupació musulmana. Els motius (principals?) eren altres: ajudar l’emperador romà d’Orient a combatre els turcs que envaïen les terres de l’òrbita bizantina a Pèrsia i Àsia Occidental i... reobrir rutes de comerç internacional que havien de proveir de productes exòtics als regnes emergents d’Europa Occidental.
La predicació papal encisà milers de pagesos i cavallers. Els primers, més nombrosos però mal armats i poc avesats al combat, no arribaren a Jerusalem. Els segons l’assaltaren i en torn a l’any 1100 començaren a establir-se els estats croats (a l’actual Israel, Líban, Síria...) coneguts com el regne de Jerusalem, el comtat de Trípoli, el principat d’Antioquia i el comtat d’Edessa. El final d’aquesta Primera Croada coincidí amb l’anomenada Croada Noruega, dirigida pel rei Sigurd I: fins que arribaren a Terra Santa, uns cinc mil noruecs assolaren Santiago, Sintra, Lisboa... i Formentera; sembla que també atacaren Eivissa, Mallorca i Menorca.
Les illes Balears s’havien convertit en un emirat independent el 1087 quan el walí Abd-Al·lah al-Murtada ibn al-Àglahb se separà de la taifa de Dénia, amb motiu de l’annexió d’aquesta per la de Saragossa. Cap al 1100 ja havia estat succeït per Mubàixxir ibn Sulayman Nàssir-ad-Dawla, un antic presoner que Abd-Al·lah havia incorporat al seu cercle familiar. El nou emir illenc va patir no només la ràtzia noruega sinó també la croada pisano-catalana del 1114, en la qual va morir. Pisans, catalans i occitans saquejaren Eivissa i Mallorca, en una campanya de càstig contra la pirateria illenca, i les abandonaren; això suposà la desaparició de la Primera Taifa de Mallorca i la seva incorporació al imperi almoràvit que dominava al-Àndalus.
La cort andalusí d’aleshores era un centre d’art, cultura, ciència... obert als intercanvis amb altres territoris i civilitzacions; però no estava exempta d’enfrontaments derivats de profundes diferències religioses fins i tot dins el propi Islam. Un exemple d’això és el del cartògraf, geògraf i viatger Abu-Abd-Al·lah Muhhàmad al-Idrissí. Nascut dins d’una família de la noblesa andalusina de Ceuta, fugí de Còrdova per una persecució política i religiosa que el dugué a refugiar-se a Palerm, a l’illa de Sicília.
Protegit a la cort de Roger II, dedicà al rei normand la Tabula Rogeriana, un gran mapamundi orientat en sentit invers a l’actual, on descrivia el món conegut al segle XII: Euràsia i la meitat nord d’Àfrica. L’obra segueix el sistema ptolemaic, dividida en 7 climes, de dalt a baix, i està formada per la unió de 70 precisos mapes rectangulars. Va acompanyada d’una descripció exhaustiva de les condicions físiques, polítiques i socioeconòmiques de cada regió, per a la qual parlà amb viatgers experimentats i envià emissaris per a recollir més informació quan calia.
Durant 300 anys fou considerat el mapamundi més precís. Al-Idrissí calculà també la longitud de la circumferència terrestre amb un error de menys del 10% i té una estàtua a Ceuta, al Baluard dels Mallorquins... uep, però això és una altra història! Per cert, havia nascut el 1100, com Bellvers han estat publicats fins aquest que teniu a les mans.
