Biel Mesquida és un autor prolífic i de paraula exuberant, bé ho sabem tots els lectors d’aquest diari que ens acull, el mateix cau de la seva Plagueta de bord on s’han publicat alguns dels relats que conformen aquest Encarnacions. Contarelles li diu l’autor, a les històries en què aconsegueix, com ens resumeix Sebastià Perelló al postfaci, «fer abastable el món i les seves paradoxes, també els seus enigmes.»
Encarnacions és un conjunt de texts escrits al llarg dels anys 2017 a 2019 per l’escriptor alçat amb el Premi Trajectòria de la Setmana del llibre en català 2021, un guardó que fa justícia a aquesta capacitat −ja ho dèiem− d’exuberància verbal. Polits i revisats −però tampoc no massa−, el treball d’edició d’aquesta publicació ha consistit més bé a reestructurar i triar a partir d’un material immens (prop de set-centes pàgines) per a presentar-ho en «només» quatre-centes cinquanta.
Encarnacions és un llibre primfilat que surt al carrer tot embolcallat com si es tractés d’un objecte preciós: coberta de la mà del pintor Miquel Barceló −també autor del retrat de l’escriptor a la solapa, una ben curiosa aproximació−, pròleg i arranjaments lingüístics −tot un luxe− de Nicolau Dols, i a més, l’afegit d’un postfaci de Sebastià Perelló que realment fa innecessari aquest escrit meu. Qui vulgui saber i entendre el què i el com de l’escriptura de Biel Mesquida, el millor que pot fer és anar-hi a aquell text. Just al tancament del llibre. Un gust arribar-hi al final de la lectura; malgrat que qualsevol moment és adient per atracar-s’hi, en aquest llibre en què es pot anar endavant i enrere en tot moment.
El que és interessant de mostrar d’aquest Encarnacions és la seva estructura. Hom pensa en una recopilació periodística com un aplec, i no és això. I si bé dic que tampoc no és tan gran la tasca de poliment, és perquè a les entregues periòdiques que l’autor ha anat fent, a la manera de la literatura decimonònica de cordill que ens recorda, aquesta estructura ja hi era. Curiós, si més no.
Les contarelles s’han distribuït en tres capítols o parts: Camí de passatemps, L’alè vital i La rialla de l’univers, en un repartiment molt igualat del centenar de texts que s’inclouen, en què Biel Mesquida vol recordar-nos que escriure, com a «viure, és ser feliç». Tot i que els seus personatges, una multiplicitat d’ells, en una obra coral que va i ve per Mallorca, de la part forana a la ciutat més urbana, plena de cafès, bars i pel·lícules, però també d’hospitals i clíniques on la vida sacseja als protagonistes i permet canvis sobtats i finals impensats. Alteracions, en suma, de l’existència.
Una vida que Biel Mesquida ens vol fer veure en tres veus diferents i en què planteja «l’atzar com a forma d’ordre». Ens ofereix la cerca de la nostra pròpia veu, fent-nos pensar a partir dels seus personatges, però fonamentalment a partir del seu plantejament: tenim tres capes narratives que donen estructura al llibre.
Cada relat està precedit d’una veu que es dirigeix a «l’estimat Dàior», que podem ser tots nosaltres, i ho fa tot recordant aquell Cartes a un jove poeta de Rilke. Si bé pren la forma epistolar, en realitat el contingut es podria qualificar d’aforisme, i de la seva recopilació en sortiria un llibret sobre l’escriptura. Només començar ja ens avisa: «el que fa la transitivitat fonamental de l’encarnació. La convicció de l’escriptura farà la nostra emoció».
Ens surt tot d’una al pas la figura del Narrador, qui estableix una segona. Ell ens contarà com persegueix històries per escriure, i ens les anticipa −tot embrutant planes de plagueta, sempre referències a l’escriptura−, on el paisatge és la idea. «Cal veure, escoltar, comprendre i fer», diu el Narrador. Tot donant entrada al personatge del moment, a la història en què veurem reflectit el món que ens envolta i les seves fluctuacions. «Aquí rau la gràcia de la literatura. Ningú no pot ser indiferent a la deriva del personatge».
Personatges que patiran malalties, accidents, transfiguracions a la vida que se’ns vol mostrar. Temes, els de sempre −ens dirà Dàior−: «la desaparició, la fugida, les cites fracassades, els secrets de família, l’evanescència de la identitat, la descomposició, aquesta fragilitat de les vides que s’aguanten amb un fil».
El narrador que s’explica i ens explica la seva visió del món. Biel Mesquida fa una lectura de la seva obra en clau sempre poètica, on des d’aquell inicial L’adolescent de sal, tot és un continu. Però en aquests relats jo trob que la seva poètica transita en personatges i mirades diferents on es permet la llibertat de fer-los patir tota mena de trasbalsaments, a la manera −dirà ell−, de terratrèmols, cervelltremols, animatremols i tants d’altres neologismes en què sabem és un consagrat experimentador.
Mentre, per altra banda, a llibres netament poètics com aquell Carpe momentum que tot just un any va fer al carrer (Jardins de Samarcanda, 2021) la veu és única i interioritzada des de l’escrivent. Perquè ja dic, a Encarnacions tenim tres maneres d’apropar-nos al contingut: la veu directa dirigida a en Dàior, la veu del Narrador i, per altra banda, aquell altre narrador omniscient que ens conta les històries corals que ens permeten una mirada sobre el nostre món més proper des d’altres punts de vista.
L’escriptura com a «forma de resistència» des de la proposta de l’envelliment de la novel·la com a gènere, en què Biel Mesquida vol «arrabassar prejudicis», i ho vol fer «ficant el nas allà on comencen les omissions»; jo diria que ho aconsegueix.
