Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Plagueta de notes (DCCCLXXII)

Desde la terra gastada, la terra erma, la terra eixorca

T. S. Eliot. VIQUIPÈDIA

ABRIL, CRUEL ABRIL.

1 Crec que són uns mals temps els que vivim. I per això aquesta és una època en què ens convindria molt llegir o rellegir Lectura de “La terra gastada” de T. S. Eliot (Edicions 62), en la traducció de Joan Ferraté amb nombrosíssimes notes i comentaris. Vet aquí el principi del poema: “L’Enterrament dels Morts. Cruel arriba el mes d’abril, llevant / lilàs en terres mortes, barrejant / memòria i desig, estarrufant amb la pluja les arrels ertes. / L’hivern ens va tenir calents, colgant / la terra sota neu d’oblit, peixant / vides somortes amb tubèrculs. / L’estiu ens va sorprendre venint damunt del Starnbergersee / amb un ram de pluja; ens vam quedar sota dels porxos i vam seguir, amb el sol, /cap al Hofgarten, /i vam prendre cafè i parlar com una hora. / Bin gar keine Russin, stamm’ aus Litauen, echt deutsch. / I quan érem petits, uns dies a casa l’arxiduc, / a casa el meu cosí, se’m va endur en un trineu, / i em vaig esgarrifar. Deia, Marie, / Marie, agafa’t fort. / I ens deixàvem lliscar. / A la muntanya, és que et sents lliure. / Llegeixo, bona part de la nit, i en ser hivern vaig al sud.”

A més a més d’aquesta traducció hi ha la de Rosa Leveroni, feta sota el mestratge de Carles Riba, la de Marià Manent i la d’Agustí Bartra, que estan descatalogades. També podeu trobar la traducció de Neus Nadal, La terra eixorca (Lleonard Muntaner Editor), bilingüe, molt correcta, amb un pròleg magnífic del poeta Bernat Nadal.

En una Europa, en un Planeta terratremolant per seixanta guerres i una crisi planetària, la veu d’aquest poeta que ens arriba de l’any 1922 ens resulta profètica i consoladora. Quina primavera més difícil quan veig com s’obren les fulles dels lledoners, dels caquiers, de les pereres, dels cirerers! Quina primavera més difícil quan escolt la piuladissa de les butzetes des dels nius dels teuladers! Quina primavera més difícil quan mir darrere els vidres la pluja benèfica que fa créixer les pastures i les saons! Quina primavera més difícil quan m’arriben per tots els mitjans de comunicació les morts d’humans a les contrades més diverses del món (Ucraïna, Iemen i Tigre, Afganistan i Myanmar, Palestina i Israel, Síria i Kurdistan, Mali i Senegal) i les destruccions de patrimonis de civilització! La polifonia de veus eliotiana que comença La terra gastada recorr la geografia europea i els cicles de la natura en relació amb els moments i els llocs de les terres ermes. Connectar el cicle de la natura amb el de la mort és un dels motius que es repeteix constantment: mentre ens parla de la crueltat de l’abril i dels morts ens presenta una terra en la qual reneix la natura en un cicle d’interdependència entre vida i mort. I citaré in extenso un fragment de Joan Ferraté on ell ens indica l’eix central de la seva terra gastada, el seu pal de paller: el misteri de la identitat. Escoltau: Si és veritat que, com he dit abans, la preocupació central de La terra gastada és el misteri de la identitat personal en tant que prova de reconèixer-se i integrar-se en la satisfacció del desig, en la possessió de l’altre desitjat, per acabar perdent-s’hi i quedar-hi destruïda, no hi ha cap dubte que «La mort de Sant Narcís» anticipa aquesta preocupació i l’expressa en termes que són en una mesura considerable equivalents. És prou clar, en tot cas, em sembla a mi, que el tema veritable d’aquest poema d’ara no és pas cap narcisisme estricte que Eliot hagués volgut atribuir al seu Sant Narcís (ni tampoc cap narcisisme que nosaltres ens podríem empescar d’atribuir a Eliot pel simple fet que va tenir l’acudit d’escriure el poema) sinó que és, més aviat, el substrat narcisista inherent a totes les formes del desig per l’altre. Valéry, té una nota on el dubte se li presenta, però no pot deixar de resoldre’l en el sentit just: «Amour de soir –c’est un cas particulier. Ou bien– c’est le cas essentiel, l’amour de l’Autre étant un déguisement de l’amour du Même» (Cahiers, II, p. 504). Però tampoc no és veritat que l’amor de l’altre sigui una dissimulació, una disfressa de l’amor d’un mateix, sinó que n’és una transformació, essencial per la consumació de l’amor d’un mateix. Citaré un altre cop Valéry: «L’amour, dans la perfection de son acte, est le drame de l’accomplissement, de la connaissance [du se fuir en soi-même, figuré par un autre] –avec ce désespoir final, le spasme» (p. 551). A l’igual d’Eliot, també Valéry concep el desig en termes del misteri de la identitat personal, de la caiguda dins d’un mateix, «cos avall», com deia Riba, a la recerca de la font de la pròpia vitalitat sota la figura (realitat i símbol alhora) de l’altre. I, com Eliot, tampoc Valéry no veu en la satisfacció del desig res més que la desesperança del veritable coneixement de si mateix.

Un llibre que pot ser un bon acompanyant que ens fa sentiguera i pensera, un bàlsam per fer d’antídot de tantes de paraules vanes i verinoses que ens ataquen cada dia, i una obra immortal.

Compartir el artículo

stats