Virginia Feito, l’escriptora espanyola que ha debutat escrivint en anglès i que s’ha fet famosa amb la seva primera novel·la, és de la que us parlo avui.
Aquesta autora, nascuda a Madrid el 1988 estudià Literatura Anglesa i Art Dramàtic a Londres i publicitat a la Miami Ad School de Madrid. Ha viscut a París, Londres, Nova York i evidentment a Madrid. El 2018 decidí deixar-ho tot per dedicar-se a escriure en anglès Mrs March, traduïda aquest febrer passat al castellà com La Señora March. La crítica la compara amb Hitchcock pel que fa al terror psicològic i amb Patricia Highsmith per la manera pertorbadora de presentar els seus personatges i per la prosa dura. Un brillant estudi psicològic, que és lectura obligada diu The Guardian. Un debut consumat segons el New York Times. Virginia Feito ha escrit una novel·la costumista sobre Nova York des de Madrid, és el que diu una altra crítica.
La història, situada suposadament als anys seixanta (encara que no s’explicita gaire), va d’una dona adinerada, privilegiada i avorrida del Upper East Side de Nova York, que viu una vida esclava de les aparences, una dona sense identitat pròpia, d’ella no se sap el nom de pila fins a la darrera frase del llibre. Casada amb un escriptor d’èxit, que escriu novel·la negra, de nom George i amb un fill petit, d’uns deu anys, dels quals ben poca cosa es diu. La història es va construint al voltant de l’assumpció per part de la Senyora March, després d’un comentari que li fa la seva fornera, que el personatge de la darrera novel·la del seu marit es basa en ella (una dona detestable que es dedica a la prostitució). A partir d’aquí la imaginació de la protagonista va «in crescendo» fins que li domina el pensament i entra dins una espiral neuròtica, quasi esquizofrènica, que la fa viure en una mena de món paral·lel, en el qual atribueix amants i fins i tot un assassinat al seu marit. L’obsessió és tal que arriba a tenir al·lucinacions i perd la seva imatge, no es reconeix en un mirall. Aquest desequilibri la du cap a un final totalment previsible.
La Señora March viu amb el seu marit, el seu fill i una majordoma que fa totes les feines de la casa, ella només ha de pensar com decorarà la casa per la festa que farà durant Nadal per celebrar l’èxit del marit. Del fill no n’aclarim res com tampoc del marit, hi són presents i poca cosa més. Una mare freda i distant amb un fill, que sembla ser té problemes a l’escola, però l’autora passa molt per sobre, no l’interessa gaire el fill. Un home que viu amb una dona que cada vegada més mostra la seva neurosi obsessiva i ell sembla que ni se n’adona. El llibre és només ella i els seus dubtes mentals, que li fan viure una altra realitat, una realitat feta a la mida del seu desequilibri.
En cap moment la novel·la em va fer sentir ni l’angoixa ni el suposat patiment mental de la protagonista, tampoc vaig participar del seu neguit, no em va provocar el que he sentit llegint Patricia Highsmith o veient una pel·lícula de Hitchcock, ni tampoc aquella por sinistra, d’intriga psicològica que tens llegint Rebeca de Daphne de Maurier, amb la qui també l’han comparada. No, a mi no em provocà res d’això, més aviat en certs moments em va avorrir i la vaig acabar pensant que el capítol final em regalaria allò que la crítica m’havia promès.
Tot en aquesta novel·la és ambigu, fins i tot el temps en què sembla que es desenvolupa. Quan la protagonista duita per la seva obsessió, se’n va sola a Maine, aquí la història perd credibilitat, el què passa allà no es correspon amb el tipus de personatge ni amb el moment en què viu. El relat resulta poc convincent igual que els personatges, manca profunditat, és poc intens per un thriller psicològic, no et fa viure la vida de la protagonista, és una història preparada que no flueix. Està ben escrita, amb un molt bon ús del llenguatge, he llegit la versió anglesa, desconec la traducció al castellà, no obstant escriure bé i explicar una bona història són coses diferents, té molt d’estil, però poca substància i personalment trobo que fins i tot el llenguatge és massa preparat.
Ho sento, a mi Mrs March no m’ha agradat, he llegit i tornat a llegir les crítiques que li fan i per enlloc trobo la comparança amb Patricia Highsmith, ni tampoc hi trobo el thriller psicològic del qual parlen. Sincerament, no la trobo a l’alçada de les crítiques que ha rebut, per a mi és una novel·la més, la qual no sé ben bé dins quin gènere encabir-la, però com que soc del parer que hi ha lectors diversos i la lectura és molt personal, llegiu-la, el vocabulari és ric i com he dit està ben escrita.
L’actriu Elisabeth Moss (El conte de la Criada) ha comprat els drets per fer-ne l’adaptació cinematogràfica, tal vegada amb la música adequada i els efectes especials s’aconsegueix arribar allà on la novel·la no pot.
