Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

RELLEGIR

Rastres i pensaments

Després d’aquesta lectura només tenim paraules de gratitud, hem trobat un lloc per l’autor a prop nostre, és saludable envoltar-se de les absències, ens donen forces davant de certes presències

El rastre blau de les formigues, Ponç Pons.

Notes, reflexions que tenim el plaer de compartir amb el poeta menorquí, interessat per la literatura, per les persones, per la natura. Viu un aïllament que li permet un diàleg constant amb els autors, va fins a les darreres, els tradueix, cites i més cites, no per demostrar res, no per l’arrogància a la qual obliguen les convencions socials, no, experimenta la necessitat vital de presentar-nos aquells amb els que conviu, aquells convidats habituals a la seva cabana de l’hort, cabana presidida per un St.Francesc d’Assís, l’amic fratern que li fa companyia i el duu a fer que la llengua italiana l’acompanyi cada dia de la seva vida.

«L’austeritat com a símbol de llibertat. La bondat com a forma natural de vida.» Pàg. 9

Ens diu que viu als afores del parnàs, sent un dolor punyent per allò que passa al món:

«Quan tenir feina és un privilegi, l’explotació es fa negoci.» Pàg. 42

«La bondat ens farà lliures.» Pàg. 77

Un diàleg incessant. Al seu microcosmos ho té tot, la llibreria de confiança, vincle imprescindible, la tertúlia quan cal, no enyora... viu. «No m’avorresc perquè no imagín, experiment.»

Quan rellegim les notes, subratllem allò que en la primera lectura, no vàrem emfatitzar, no hi ha cap mot que es pugui ometre.

El rastre blau de les formigues, Ponç Pons

El rastre blau de les formigues, Ponç Pons

Ponç Pons es guareix les ferides que li deixa l’actualitat, ell en diu premsa, premsa de paper; per fer contrapès cita als absents incondicionals, si pot ser en la llengua original, potser tria Miguel Torga com interlocutor i segurament l’exercici el durà el mes a prop possible de l’objectivitat; han passat buits anys d’ençà que es va publicar el llibre que tenim a les mans, la premsa de paper és quasi un «anacronisme» no li dediquem un moment a la lectura de diaris, tot el dia parem atenció al que ens diuen, sense temps per la reflexió i amb la «necessitat» social de tenir respostes, la nostra petitesa s’accentua per moments, ens tornem fràgils, cada vega menys lliures.

Després d’aquesta lectura només tenim paraules de gratitud, hem trobat un lloc per l’autor a prop nostre, és saludable envoltar-se de les absències, ens donen forces davant de certes presències. 

Compartir el artículo

stats