No record haver vist mai el padrí Toni en banyador. No sé si sabia nedar. Sé que pescava, que li agradaven les arengades i que era mestre d’aixa, però això no vol dir res: no seria el primer de l’ofici que mantengués una relació tan peculiar amb la mar que no inclogués necessàriament surar i fer braçades, i és que, com sol passar en aquests casos, sabem ben poc d’ells (dels mestres d’aixa... i dels avis també!). Bernat Oliver i Bàrbara B. Tomàs varen voler conèixer d’aprop qui són els responsables de mantenir per al futur la flota tradicional artesana; el resultat de la seva recerca i de les seves converses amb ells és aquest magnífic llibre publicat per Documenta Balear.
Els autors d’aquest volum volen que el protagonisme d’aquesta història el tenguin, més que les barques, els homes que les han fetes i les han reparades; els qui hi ha hagut, els qui queden i els qui han de venir. La recerca començà amb un projecte d’entrevistes a mestres d’aixa, emmarcat dins d’un programa de Joves Qualificats del SOIB i impulsat per la Unitat de Patrimoni Marítim del Departament de Sostenibilitat i Medi Ambient del Consell de Mallorca.
Partint del valuós estudi que Joan Palmer publicà el 1994, el llibre que ara comentam, tan ben documentat com il·lustrat, actualitza les dades, amplia l’anàlisi i presenta un panorama ben distint al que podia viure el sector a finals dels anys ’80 i principis dels ’90. Les entrevistes, interessantíssimes, ens acosten a professionals, tant en actiu com ja retirats, relacionats amb els ports de Palma, Sóller, Pollença, Alcúdia, Cala Rajada, Portocolom o Portocristo. En elles es distingeixen llocs comuns i trets diferencials entre els qui han viscut de l’ofici, i queden paleses la continuïtat i la transmissió de coneixements entre artesans que pertanyien (o no) a una mateixa nissaga familiar.
Abans d’oferir un útil i interessant glossari, l’estudi acaba amb algunes dades actuals, així com unes acurades reflexions sobre què és ser un mestre d’aixa i quin futur espera als qui continuïn mantenint aquesta activitat. Els pessimistes pensaran que el patrimoni marítim flotant es perdrà quasi tot. D’altres consideraran que la situació actual pot ser la de la regeneració de la flota artesana i que ara toca reinterpretar els valors de la barca de fusta, vinculant-la a la història i al patrimoni, a la Natura i a la sostenibilitat. Bàrbara i Bernat són d’aquests darrers i estan convençuts que, com de llibres, de barques de fusta n’hi haurà sempre; barques com la que, obra de Miquel Barceló, il·lustra el frontispici d’aquest volum. Cert i segur.
