UN TEULADER REFLEXIONA EN VEU ALTA DINS EL BOSQUET.
1. Segur que no sé entendre el seu cant. Segur que diu molt més del que sent. Segur que em podria mostrar escales de socors per fugir d’aquesta sensació febrosa que m’amara. He anat aquest matí, diumenge 20 de març de 2022, a una manifestació a favor del poble sahrauí i en contra la traïció del govern de Sánchez. Quan veia aquella gent, mallorquins i sahrauins agermanats que davant la Delegació del Govern Central cridaven contra l’abandó d’un poble atupat, arranat, humiliat i destrossat m’han passat pel cap tots els records d’aquell viatge a Tinduf (Algèria) de fa uns anys. Sembla mentida que en un món que vol ser civilitzat tot un poble com el sahrauí tengui que sofrir la dictadura al seu propi país i l’arraconament en un país germà en mig del desert i en condicions quasi de supervivència. He recordat també que l’acollida del líder del Front Polisari, Brahim Ghali, l’abril passat en un hospital de Logronyo quan estava malalt de covid, va ser l’origen de l’última crisi diplomàtica oberta entre Espanya i el Marroc. A causa d’aquest gest compassiu, la llavors ministra d’Exteriors, Arancha González Laya, està imputada per un tribunal que indaga sobre si la seva entrada a l’estat espanyol va ser il·legal. Un altra part d’aquest gir del govern espanyol és el tema de la migració: el ministre de la Presidència, Félix Bolaños, justificava el canvi de posició del govern central respecte al Sàhara per la cooperació amb el Marroc amb els fluxos migratoris. “Tindrem una relació estable en la qual el Marroc es compromet a col·laborar contra el tracte de persones, contra la immigració il·legal”. I per acabar d’arrodonir la feta el Marroc es resisteix a acceptar un referèndum d’autodeterminació decretat per les Nacions Unides que seria necessari per acabar el seu procés de descolonització i que Espanya com a potencia excolonial hauria de protegir. Però el Marroc el 2007 va fer una proposta d’autonomia per a la regió que ara Espanya ha acceptat. La posició del Govern de Sánchez està absolutament en contradicció amb la legitimitat, la ONU, la Unió Africana, la Unió Europea, la Cort Internacional de Justícia i la Cort Europea de Justícia que no reconeixen la sobirania del Marroc sobre el Sàhara Occidental. M’ha fet molt de bé que la presidenta del Govern de les Illes Balears, Francina Armengol, hagi fet aquesta piulada: “Sóc conscient que vivim temps complicats, però ara, més que mai, és important respectar i defensar un dels valors més universals: els drets humans. El poble sahrauí es mereix viure en pau i llibertat. Des del cor, tot el meu suport a les famílies i el poble sahrauí.” El teulader s’ha aturat de reflexionar i he sentit el dolor d’un poble que surava entre els arbres i la terra.
TEXTOS QUE VULL ESCRIURE.
2. Aquest diumenge fred amb pluja intermitent (benvinguda pluja), estic content perquè he publicat Encarnacions (LaBreu), que és un text híbrid, canviant, metamòrfic. Veig que als lectors els agrada que la lletra es disfressi d’estils diferents a mida que avancen unes trames que canvien de personatges, d’èpoques, d’arguments, de motius, de temes; que la lletra avanci i circuli a través de textos d’altri, fent l’ullet a músiques, pel·lícules, assaigs, en un exercici combinatori de nombroses formes literàries al llarg del temps.
Això també és el que escric ara (C de carnatge), en què Xècspir sura en un aire d’una carnisseria, Salvador Galmés fa cucaveles amb un garriguer roig, pesc dins La caiguda dels déus de Visconti, m’entretenc amb la vida dels homes tancats a una presó de Cuba a Hombres sin mujer de Carlos Montenegro, els tebeos d’Hazañas Bélicas m’ajuden a agafar distància, Les Grands Cimetières sous la lune de l’estimat Bernanos és un dels trampolins forts.
Creim parlar però som parlats. Creim escriure però som escrits, deia Döblin l’any 1929, i això em deixa embadalit i pensatiu mirant els vidres entelats que ploren.
HELENA DE RITSOS: UNA JOIA.
3. Ador a Yannis Ritsos des de fa molts d’anys. Consider que és un dels poetes grecs que m’ha ensenyat a dur al nostre temps personatges de la tragèdia grega i el seu pathos. Els mites clàssics ara assoleixen moltes de funcions: política, social, pedagògica, referencial, estètica, al·legòrica i simbòlica. Aquests monòlegs que l’editorial El Acantilado ha anat publicat al llarg del temps en versió de Selma Ancira es veuen enriquits per Helena (El Acantilado), en què la veu de la vella Helena ressona per aquell palauot amb les parets sense guix, les persianes descolorides, les cortines esfilagassades amb un jardins on les plantes s’han tornat salvatges, les fonts s’han assecat i les estàtues cauen a trossos. Asseguda al llit, molt vella, eterna, es passa el temps rememorant els seus morts, mirant una pedra negra que du en un anell, fent trunyelles de paraules ingènues, mentideres, consoladores i sempre ambigües que l’han acompanyada al llarg de la vida. Arriben noms, els mescla, els confon: Paris, Menelao, Aquiles, Proteo, Teoclímeno, Teucro, Cástor i Pólux, Andrómaca, Casandra, Agamenón que només són sons, sense representació, que se li aferren per la gargamella exhausta i li fan mal. La pell es mustia, el temps envelleix i una cigarreta es consumeix en el cendrer buit. Sent l’aroma del cafè que arriba de les cuines i més tard una serventa arribarà amb el berenar. Helena no ha desaparegut, la interioritat del personatge mitològic s’enriqueix amb paraules alades i ens parla dels dolors i els plers de les dones d’avui. Un llibre amb poques pàgines i moltes de lectures. Sensacional!
