Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Plagueta de notes (DCCCLXVIII)

No a la guerra! No passaran!

Cartell ‘NO a la guerra’. LEVANTE

DIJOUS LLARDER O GRAS.

1- Era dijous passat, 24 de febrer de 2022. I al Celler Jaume de Puntiró de Santa Maria del Camí ens reunirem Pere i Bernat Calafat, pagesos vinaters, Joan Mora, químic i enòleg del celler, Toni Llabrés, pintor, i aquest cronista poeta. Era una nit de festa perquè recordàvem que feia vint anys el celler havia tret el vi negre Buc (Vi negre de criança de color robí de capa mitja, brillant i amb lleugeres tonalitats teula a la vorera. Bona intensitat aromàtica, predominant les espècies com pebre bord i canyella, ben integrada i conjugada amb la fusta noble. En boca és agradable, consistent, tànnic i astringent. És un vi equilibrat i llarg, al retrogust sorgeixen altre cop les espècies i molt persistent.). Pere Calafat presentà la feta i ens va donar saleroses i entretingudes gloses dels convidats i Bernat Calafat ens va fer una explicació de la geografia i el terrer del ceps d’aquell vi sensacional. L’enòleg ens confirmà els treballs i els dies que han produït aquesta obra d’art que és un vi. El pintor va explicar l’alegria que li havia produït crear l’etiqueta i aquest cronista va començar amb un “No a la guerra” i un “No passaran”. Un “No a la guerra” d’Ucraïna que havia començat la matinada d’aquell mateix dia. Vaig recordar tota una sèrie de veritats quotidianes que de tan conegudes oblidam sempre. Que ens volen convertir en robots insensibles, amarats d’amnèsia, desmemoriats que es dediquin a treballar i consumir i no tenguin cap pensament individual: un ramat d’esser manipulats per totes bandes. I que la guerra no és més que una mostra d’aquestes idees dels dictadors, dels oligarques, d’aquest grup del gran capital salvatge que domina el món globalitzat i que vol que un petit grup de persones sien de cada vegada més riques i la majoria de cada vegada més pobles. I ara un dels grans grups de poder imperial, la Rússia del Putin, per mor dels seus interessos romp amb totes les regles civilitzades que s’han imposat els estats i amb excuses dolentes, de gran dictador, vol apoderar-se d’un país independent, democràtic i que de cada vegada més volia estar dins aquesta Unió Europea, que és un intent de bastir aquest territori civilitzat d’Europa en què en l’espai geogràfic més petit del món coexisteixen el major nombre de pobles, llengües i cultures. El públic fervorós que omplia el celler se solidaritzà tot d’una amb les meves paraules fent seu aquell “No a la guerra” i aquell “No passaran”, que no s’ha d’aturar de ressonar arreu arreu. Després vaig llegir aquest poema popular fet el 2002. “Buc de gust. / Quan la vida em duu cap a l’ofec / amb problemes i estrès sense treva, / m’entotsol, m’asserèn, pens i aplec / el pa amb oli i sal, el vi, la meva / més clara voluntat de fer un bon tec / en què pugui nodrir una gran vega. / Buc és el vi on el meu tast d’entrega, / vi de robí fus, de pebre bord i sec, / amorosit de fustes nobles, de canyella / que m’eixampla el cervell com ambrosia. / I per afegitó és de ca meva, de Santa Maria, / nutrient amic, company, la vida és bella / i collir el moment present ma filosofia.”

Amb agraïments càlids, Bernat Calafat, ens convidà a sortir al carrer on ens havia preparat una copa de vi per hom acompanyada d’un coca de tallades de Carnestoltes. Un vepre santamarier en què conjugàrem lluita i plaer. Vull acabar amb unes paraules d’una col·lega barcelonina, Anaïs Bedmar, que diu allò que pens fil per randa. Escoltau: “I nosaltres, què podem fer? La nostra posició de seguretat fora de la guerra no ha de ser necessàriament inútil. El capitalisme que ens ha portat a aquest nivell d’absurditat ha fet també de nosaltres armes de difusió. Utilitzem allò que tenim, allò que sabem fer, per alçar la veu. Si ets periodista, escriu un article. Si ets tuitaire, escriu tuits, visibilitza, fes que s’escampi, fes que la guerra sigui a les converses. Si tens una casa, obre’n les portes quan arribi el moment. Xarxes socials, dissenys en bosses, difusió d’informació, mobilitzacions. Allò que es fa amb les armes de foc no està a les nostres mans. Però la paraula sí. No permetem que el silenci i el desconeixement blanquegin el crim.” Brava!

DONES QUE ESCRIUEN.

2- Volia dedicar totes aquestes notes a les dones treballadores, especialment en el terreny de l’escriptura, per fer-me solidari amb la jornada del 8 de març. Però el “No a la guerra i el “No passaran” eren més urgents! Per això don una sèrie de títols de llibres, que recoman amb passió, de dones que comentaré les setmanes vinents. Les quatre cambres del cor (La Breu Edicions), d’Anaïs Nin, Nosaltres i tu (Lleonard Muntaner Editor), de Blanca Llum Vidal, D’una sola branca (Editorial Proa), de Susanna Rafart, Del foc i de la cendra (Editorial Nova Moll), de Cèlia Viñas Olivella, Esquerda (Editorial Proa), de Rosa Font Massot i pequeñas mujeres rojas (Anagrama), de Marta Sanz. Passareu gust de llegir!

Compartir el artículo

stats